‘Citys ‘

Sóc al teu costat i ets tan alt com jo i, no obstant, tot i pujar, no puges, és un mer efecte visual. No, no puges. Ets a baix de tot del teu dalt, més gris que tota la substància trista que ens coloreja sense haver-ho triat. Nerviacions desesmades, llavors engabiades, la mirada rere mil finestres. I el cel t'espera, net i obert, delerós de tu i del teu fer adormit. Sento l'escalf solar i somric amb els jocs dels núvols. Tu tampoc n'ets indiferent. Esperança de tu de baix a dalt. Només això, esperança. I seguim a tocar amb molts cops sense dir res.

(dedicat a l'Ed, el meu segon fill)

Ara si que podeu tocar el cel
i no us cal apuntar cap el blau,
ni anar amunt mes amunt
deixant avall els núvols.

Tot de cors ara us veuen més lluny
i aquells dits gegants
llueixen anells fets de pols d’estrella.

Us pensàveu ser més immortals
més que tots els humans,
però éreu sols matèria.

Va ser l’home el que va somiar
que es podia enfilar i dominar la terra;
divertint-se, jugant a ser Déu
mentre l’àngel caigut de l’ infern
alçava el seu vol amb ales d’enveja.

Ales negres, esclat de tants crits,
de sobte emmudint abans de ser queixa.

ENCARATS (out of concurs)

Encarats, éssers rectilinis.
Encarats, arquitectura pragmàtica?
Éssers encarats, coets sense combustible, encara.
Farcits de vida, formiguers i futur forn.
Encarats al destí i a la fi.
Quin alè malèvol s'instal.la en l'espai?
L'espai, infinit, el mai.
I doncs?
Els perquès fan cua i l'espai no pot dir res.
Els perquès de la tragèdia que en suma tantes i que van sumant, van sumant, van sumant, van sumant, van sumant, van sumant...
Potser no estan encarats i m'ho sembla.
Potser estan encarcarats, il.lusos.
Les il.lusions de cada component del formiguer desintegrades i es van sumant, es van sumant, es van sumant, es van sumant....

*ara sí, inspirada en el fet.

Trenqueu el cel, amb la vostra alçada,
podeu tocar els estels
amb la vostra sofisticada arquitectura.

Al vostre costat tot és desfà
em sento petita,
engullida per la grandiositat.

Ni tant sols puc cridar
vosaltres atureu tot el so,
estàtiques i invencibles.

Vosaltres altives, i energiques
immortals,
fins que us vàreu fondre
lentament.

Ho veia i no podia
ofegar el meu plor
de tants de somnis perduts.

I us segueixo veient en el record
distant en el temps,
en les velles imatges.

Us vàreu perdre entre sentiments
paraules i anhels,
d'aquells que varen caure amb vosaltres.

A prop del cel,
allà on els ocells
viuen i moren
endins de l'aire;
he pensat en tu,
suspés, ingràvid,
lúcid i sense cos
aliè a cap destí,
a la fi, deslliurat
del suplici de la carn,
lluny del misteri
d'una consciència
que tan sols dura
mentre vivim.

Has mirat amunt
mentre el fil s’enduia
els teus membres i el cos,
i els ulls de vidre queien
per la finestra de pedra
arrossegant les coses viscudes,
deixant les mans lasses
i el cap núvol
i el viure escampant-se
en el bruit del temps.

Van gosar polir el cel
quan a uns quants se’ns queia el món a sobre.
Van escalar tots els vuit mils; eren feliços,
els vidres de l’altitud enlluernats somreien
i al món financer la festa dels contrallums
va ressonar fins ben entrada l’alba.

Trinxats per la ressaca,
algú va gosar dir que les plantes necessitaven sol,
que les secretàries tenien migranya
o que el soroll de l’èxit de les primes de risc ens ensordia.
Les ampolles de Jack Danield’s s’apilaven buides
derrotades pel frec a frec entre l’ètica i la sostenibilitat.
I a nosaltres els deutes i el cap se’ns queien a sobre
i molts vidres (les ‘anti-finestres’ del poder)
ploraven pols i cendres com un volcà esclafit i ressacós.
I és ara, quan un desnonat de l’antiga orgia
llegeix a contrallum el testament dels nous pobres
com qui llegeix els versos d’un poeta
que feia vuit mils i ara escriu emergint
sota les clavegueres de la llengua, els mercats i l’estat.

Encalcen el blau fugint del ras de terra,
com la Babel temorosa de l’aigua del càstig.
El cap ben dret, que el déus el volen cot,
per deixar clar que ja no tenen por,
que ja estan preparades contra la fúria,
contra l’obscena altivesa dels olímpics.

I es vanten, des del cim, d’un aire saludable,
d’una mirada sense traves que abasta,
fins i tot, a la corba virolada de Sant Martí.
Guaiten la boira, ajupida als seus peus,
li graten l’esquena presumptuoses, envanides,
tot fent befa dels minúsculs vianants.

Presumeixen de llibertat per pensar, per dir i fer
tot el que els hi ve de gust, sense confins,
cregudes que cap déu ni cap dimoni, ni ningú
ja no les pot escarmentar novament.

Fins que del plàcid cel vingueren harpies funestes,
apocalíptiques, vomitant foc i sofre,
i mort contra justos i pecadors.
Plorà el món, llavors, xisclà esglaiat
entre les riotes sinistres del botxins
i els plors desconsolats de les mares.

I en un tres i no res desaparegué la bellesa...
i la pau.

L’aresta penetra
la flonjor del cel,
gelor regalima
per l’eix del calfred.

El sol groc s’esqueixa,
or degotejant,
caient a l’abisme,
a l’inert fondal.

La carn esponjosa
de l’alt firmament
ha quedat ferida
pel gratacel cec.

Majestuoses obres dels humans,
intempestius gratacels,
prepotència de ferro i vidre,
habitacles dins l’habitacle.
Formigó i metall desafiant al cel.
Ni un polsim de terra, ni un bri de vent.
Somnis ofegats en hermètiques finestres.
Dones abella dins el seu rusc,
homes formiga en el seu cau,
presoners de la seva obra
respiren aire d’importació.
Robots dins l’ultra ràpid ascensor
conscients de la seva nimietat,
es miren de fit a fit s’observen i callen.

........oOo........