Canícula eterna sembla aquest juliol

Però avui m'he enriolat -i em convé...sinó la vida pesa maaassa- veient com els pares dels nens i nenes del casal de l'atletisme es fonien tot i esperant un autocar procedent de Calella per dur-los a unes piscines i activitats al bosc a Cerdanyola. L'espera, en un punt turístic, era un no s'acaba mai d'autocars i que si Illa Fantasia, que si Marineland, que si un de Calella però ja ocupat, que si un de guiris...Una mare amb un ventall i la cara clapada de suor que feia puntets que qualsevol refresc de gasosa hauria envejat, fent cara d'aguante...un pare somrient tot incandescent amb la calba semirustida i desitjant un infern d'en Banyeta segurament més fresc que estar allà a ple sol i ni eren les deu i després afegeixi els fums calents dels vehicles que estacionaven. La seva dona cada vegada s'encongia més, com si fos un gelat decadent. Les ulleres de sol li han relliscat. Uns quants nens i monitors patien mitja gastroenteritis. Gairebé tothom tenia el nas ple de gotes de suor. I jo no podia parar de riure pensant la calor que estaven passant. I, per més extensió, he començat a pensar en persones que conec i com deuen patir la xafogor a la nit i realment he fet teràpia. Quina pena, quan han marxat! I ara...de qui m'enric? De mi mateixa, aniré a buscar un pai-pai i aniré passant un dit índex per bigoti que no tinc, arrossegant l'aigua i omplint galledes....

Rotllo acabat, gràcies pels comentaris. Estic contenta que al nou clàssic ja hi ha dues aportacions. Tres, seran, que tu mai no falles. Hi ha passions que no moren i la de l'escriure ho és. Per molts anys!

Mena