Cançó de bressol per a un nen que té fam

Nua nit escapant-se, infinita,
estels aguaiten al voral del cel,
la negror s’endinsa amb giravolts d’espira,
la quietud s’escampa amb un mormol lleu.

Clar de lluna es vesa en la negror closa,
translúcida clapa de rodal celest,
al cel insondable les estrelles d’òpal,
la terra somia un matí d’argent.

Es trenca el silenci a la terra llunyana,
vers la lluna intacta s’eleva un lladruc,
corredor noctàmbul, drecera, escala,
vibràtil contacte entre terra i llum.

[vaticini21112011]


negra nit i el musell al vent
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur

ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur

negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic

vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric


d.

El lladruc del gos estremeix la nit furibunda de tessel•les espacials,
quan els sentits deixen pas a las conspicuïtat de la son,
que atén, sigil•losa, el decurs de les interconnexions cerebrals.

Es desentén de tot el parlotejar, absort de tanta intrusió,
estimbat sobre les seves pretensions evasives i supines.
No obstant, manté les esperances de viatjar vers la mansuetud.

I el que diguin i vagin dient són extrapolacions de la realitat subjacent,
que s’interpreta distant del món social i hominoide homogeni.
Quan arriba la nit, el gos, que no ha après mai res, esdevé savi noctàmbul.

En un obrir i tancar d’ulls el contrast entre llum i foscor és palesa.
La lluna rememora la negror carbonífera de la nit basàltica,
en un pam de terreny on la blancor i la claror no poden ser més nítides.

Aquest gos no és gos sinó un gat
amb les pestanyes verdes
i la llengua taronja.

I una meitat d'estel és aquesta lluna
amb la piga molt vermella
i llibertària.

Va a pujar aquest gat gosgat
per l'escala fràgil
a la nit
per a robar un somni del núvol
que s'ha quedat quiet i despistat
jugant a fet i amagar
darrere del seu silenci.

I quan baixi
xiuxiuejarem vine,
regala'ns el somni
per al nen trist que ha perdut
el seu dia de jugar,
la seva nena nit.

I

El combat ha deixat un rastre d’evident lassitud.
Fum colpidor de desesperança,
retirada a cops de bombes,
senders de fang i cues de silenci.
La nit, el seu fred, banderes glaçades,
el caminar a les palpentes, el silenci
trencat pels gossos dels botxins.
Evasió o derrota ?. La pregunta.

II

I tu com pocs projectant llunyanies,
dissenyant altes escales, construint el Gran Somni
pels que no són “d’eixe” món.
“Alceu-vos, alceu-vos , graviteu plegats
per sobre dels avions feixistes !”.
Oh abraçar la lluna !, rodona i única
com un desig profund, nevada de plenitud,
refugi d’immaculada quietud.
Fuga redemptora indemne de supuracions,
fèrtil quimera, somriure d’infant de totes les nacions.
Fuga de la barbàrie d’un poder de carcassa lasciva.
El teu conte : l’antiaeri, l’ocell de construcció massiva
que xiuxiueja a cau d’orella pel dret a una memòria viva;
per viatjar com trobador de cor a cor.
En dieu derrota ?. Evasió !, a la recerca del blanc tresor !

Lluna vestida de llum
tan bonica, tan encesa,
escoltes el meus lladrucs
sense cap espant o pena.
T’afalaga el meu parlar,
parlar que et diu vida meva
si et podré mai abraçar.

Em trobo una escala llarga
que sembla que arriba al cel
i saps que les meves potes
no la poden agafar,
i somniaré que tu em tires
una corda perquè pugi
i jo que baixes l’escala
per poder estar al meu costat