Detall intervenció

Cadència

Intervenció de: Ogigia | 29-11-2011


La teva manera de caminar
cap a mi
em regala la placidesa
d'una marea
mansa:

Les onades es repeteixen
amb plomosa escuma elegant
i el matí em promet
tot allò que serà impossible.

Però ara no hi penso.

—Si fos home t'estimaria
dels turmells als ulls
i si fos dona
la meva pell et cobriria—

Aquest matí només sóc
música
i em deixo portar
quan t'atanses.


Respostes

  • En el cor d'una cançó (fora de concurs)
    gypsy | 29/11/2011 a les 15:18

    Sento les notes que suren lliures

    i em porten a tu, com en un conjur

    o malefici impossible de desfer.

    I és ara que m'adono que hi ha coses

    que són per durar fins a la fi dels dies,

    com l'amor a l'intangible, a l'emoció

    del record d'una vida exhaurida

    que encara és -en el cor d'una cançó-



  • Ho sento gypsy,
    Núria Niubó | 29/11/2011 a les 15:40
    Ja em va agradar el primer cop que la vaig escoltar, és preciosa, però es que estic fent de padrina , han operat al net de tres anys, que ha anat molt bé, i jo guardo la petita, la veritat es que no tinc el cap per a res més, ho sento, perquè m'agrada molt el tema que has triat, potser podries allargar el termini i algú més s'engrescaria...

  • Cadència
    Ogigia | 29/11/2011 a les 20:14

    La teva manera de caminar
    cap a mi
    em regala la placidesa
    d'una marea
    mansa:

    Les onades es repeteixen
    amb plomosa escuma elegant
    i el matí em promet
    tot allò que serà impossible.

    Però ara no hi penso.

    —Si fos home t'estimaria
    dels turmells als ulls
    i si fos dona
    la meva pell et cobriria—

    Aquest matí només sóc
    música
    i em deixo portar
    quan t'atanses.
  • Mar salada
    Carme Cabús | 30/11/2011 a les 00:09
    Ei, Mariona, m'ha encantat aquesta obra musical. Realment, no sembla d'aquest món. Estic segura que a tothom li encanta, però és molt difícil, perquè posa el llistó molt alt. Bé, almenys ha sigut així en el meu cas. Un petó i gràcies per aquest regal.

    Vénen a plorar pel temps de sucre
    les muses que van perdre la gràcia:
    també al voral dels anys resten retudes
    les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
    Sostenen a la mà dies abruptes,
    humitejats pel seu plany, ple de llàgrimes,
    i recorden, damunt la terra obscura,
    com era mel la mar avui salada.
    • AQUÍ MILLOR, MARIONA. Mar salada
      Carme Cabús | 30/11/2011 a les 14:19

      Mar salada


      Vénen a plorar pel temps de sucre
      les muses que van perdre la gràcia:
      també al voral dels anys resten retudes
      les nimfes de les fonts, ja seques d’aigua.
      Sostenen a la mà dies abruptes,
      humitejats pel plany, vessant de llàgrimes,
      i recorden, damunt la terra obscura,
      com era mel la mar avui salada.
  • Gota
    Bruixot | 30/11/2011 a les 11:27
    La gota dubta al caire del abisme.
    Li pengen els peus, mira el bassinyol
    Amb les mans lligades al desconsol.
    Gemega. Potser espera que un sisme
    Resolgui el seu dilema, un algorisme
    Imperatiu que descargoli el cargol
    Mort que la subjecta, i, àgil, d'un vol
    Arribar a terra i trencar-se la crisma.

    Però avui no passarà. Amb la mà
    la recullo, i, tot penjant d'un dit
    la porto bressolant-se fins el pla
    dels meus llavis. El gust, inadvertit,
    amb un punt de sal, i un poc de despit,
    s'endurà el records, i podré marxar.

    X
  • Clarícies
    deòmises | 30/11/2011 a les 18:13
    Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
    Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
    He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
    Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.

    I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
    I ets frec de cordes, rosari que compta denes
    D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
    De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.

    Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
    Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
    Abandonada entre els llençols, avui que albiro

    El demà més proper, l'arribada de la primavera.
    I ets la lletania i l'esperança d'una espera
    Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.



    d.
  • VEU DE VIOLONCEL
    brins | 30/11/2011 a les 18:30

    Quan escoltis uns acords de violoncel
    que expliquen com t’estimo,
    sentiràs esclat de roselles sense espina,
    gavines en zenit brodat d’estrelles,
    nenúfars blancs que suren l’aigua...
    Impregna’t de tanta formosor,
    deixa’t extasiar de celístia,
    i escolta’ls amb l’esperit estès;
    garbella tot allò inservible,
    partícules tan sols de brossa,
    i deixa que les notes et calin la pell;
    et parlaran del miracle d’estimar,
    per abastar-te l’ànima
    per confessar-te un gran amor,
    per arribar molt més enllà
    d’on arriben els mots…

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.