Cercador


Llista categories

Recomanats editora

Veure tots

Detall intervenció

Càbales (o Sòmines)

Intervenció de: deòmises | 04-02-2015

No ho hauria dit mai però, en adonar-me de la presència del seus ulls al volant d'un Hyundai Santa Fe, sé que la meva hora és arribada. Els fars m'il·luminen, quasi cegant-me, i la matrícula desapareix degut a l'enlluernament; no servirà per donar versemblança al meu relat, si resta algú per escoltar-me després. Em regiro les butxaques, sé que hi trobaré alguna moneda, com quan preparo la bugada. Somric en extreure una peça de dos cèntims, com si el meu cervell processés el cost del viatge. Li caldrà compassió, misericòrdia, si no vol marxar de buit.

El tot terreny s'aproxima i demano que no sigui dolorós l'atropellament. Per la velocitat que duu i la nul·la agilitat dels meus membres, d'aquesta forma deixaré el món. M'angunieja com em trobin els del servei sanitari, la guàrdia urbana, el maquillador de la funerària... Però, en definitiva, ells són desconeguts; pateixo més pels fills, néts i tota la parentela que es pugui presentar. Millors èpoques ha tingut aquest cos de vellard.

L'impacte és innocu, indolor. Però mortal. Sento com se'm sega la vida i desapareix trepitjada pels pneumàtics. La frenada és precisa, immediata. M'astora aquesta andròmina en tan bon estat. Mentre m'alço, amb elasticitat inaudita i deixant enrere dècades d'existència, la porta del copilot s'obre. Hi he de pujar, també ho sé. Fito, per darrer cop, el cadàver d'allò que he estat fins aquest moment. I reparo que la moneda segueix al meu palmell. L'hi allargaré abans que me la reclami. A pesar que se'l vegi amb fesomia de bona persona, hi ha límits que millor no aventurar.

El saludo i em correspon amb un somrís, quan m'adono que no estem sols. El gest d'oferir-li l'òbol queda a mitges. Em sembla que sis figures més ocupen els seients de darrere. O potser dues. En veure que no m'accepta el pagament, per ínfim que sigui, faig càbales i li pregunto.

—Caront? —s'estranya ell. I, amb ulls de mofa, afegeix: —I tant!, i ells unes Muses, oi? Au, passa, infidel! Inclús en el darrer sospir ha de tufejar el teu malaltís ateisme! Jo sóc Gabriel, sòmines!—. Ja tindrà temps a explicar-me la doctrina, la llargària de l'eternitat i altres detalls fins que arribem a la destinació. El Cel li diuen ells, i l'Altíssim m'espera, afegeix amb sornegueria un dels altres, que segueixen semblant dos o sis, serà la conseqüència dels nervis. Déu meu!


d.

Respostes

  • Una altra Xahrazad
    touchyourbottom | 30/01/2015 a les 23:50
    [Respondre]

    -M'han contat, amo i senyor, a qui dec subjugació i agraïment, que més mil insults i mil pedres li han estat llençades, no massa grans, càstig més lent, a aquella miserable infidel al marit. El cos demorfat i la sang purifiquen la mala obra.
    -Que per la voluntat de Déu cremi eternament a l'infern, l'adúltera!

    Fa acostar la dona, la despulla. Un cos selecte, una pell bruna sedosa, una cabellera com la tinta més negra, una mirada d'animal ensinistrat: n’és propietari.

    -Fés-m'ho bé. Saps què t'hi jugues.

    Clapes violeta per tot el cos li ho corroboren. Xahrazad li practica una fel•lació com Déu mana, procurant-li la màxima satisfacció, evitant les basques, dissimulant l’odi que la por arrela, mentre el cervell li recorda la difunta assassinada i les confidències d'un amor de debò i com el consumava d'amagat. Imagina aquella desgraciada en braços de qui estimava, els mots 'carícia', 'bes' i 'somriure'. Existeixen en el seu món? Hi pot tenir fe?

    El mascle excitat l’està muntant, esbufegant, estirant-li els cabells. S’empassa el dolor sense gemecs que ell indefectiblement interpretaria de gaudi i ja hauria begut oli. Ni recorda que va ser víctima de l’ablació?

    Mentre goteja el fluïd d'ell, que és un vomitar-lo, aquella flaire detestable, l'obliga a narrar una nova història real per entretenir el descans.

    -M'han dit, amo i senyor, a qui dec subjugació i agraïment, que més de mil pales es van alçar en més de mil braços delerosos per cavar el sot que mereixia aquella mentidera que pretenia haver estat violada, que imperdonablement va fer passar vergonya al seu pare implorant clemència, la qual, com bé va escopir a la cara a aquell escorpit de filla, és decisió de Déu Totpoderós. I que es va manifestar en tortura.

    -Justícia amb la maleïda no digna de pietat!

    Riu satànicament. La torna a posseir amb mala llet. Xahrazad ha après a mostrar-se soferta per tal que ell allargui i s’esgoti.

    I es dormi abans.

    Per gosar treure un ganivet i degollar-lo. Un tall ferm, profund. El greu d’una mort massa ràpida.

    -Per la meva santa voluntat!

    Embriagada de plaer, salta per la finestra tan alta, sota una lluna creixent tèrbola, símbol de pèrfida religiositat.

    Per fi viurà, Xahrazad.




    Tyb


  • Una altra Xahrazad (aquí)
    touchyourbottom | 30/01/2015 a les 23:55
    [Respondre]

    -M'han contat, amo i senyor, a qui dec subjugació i agraïment, que més de mil insults i mil pedres li han estat llençades, no massa grans, càstig més lent, a aquella miserable infidel al marit. El cos deformat i la sang purifiquen la mala obra.
    -Que per la voluntat de Déu cremi eternament a l'infern, l'adúltera!

    La fa acostar, la despulla. Un cos selecte, una pell bruna sedosa, una cabellera com la tinta més negra, una mirada d'animal ensinistrat: n’és propietari.

    -Fés-m'ho bé. Saps què t'hi jugues.

    Clapes violeta per tot el cos li ho corroboren. Xahrazad li practica una fel•lació com Déu mana, procurant-li la màxima satisfacció, evitant les basques, dissimulant l’odi que la por arrela, mentre el cervell li recorda la difunta assassinada i les confidències d'un amor de debò i com el consumava d'amagat. Imagina aquella desgraciada en braços de qui estimava, els mots 'carícia', 'bes' i 'somriure'. Existeixen en el seu món? Hi pot tenir fe?

    El mascle excitat l’està muntant, esbufegant, estirant-li els cabells. S’empassa el dolor sense gemecs que ell indefectiblement interpretaria de gaudi i ja hauria begut oli. Ni recorda que va ser víctima de l’ablació?

    Mentre goteja el fluïd d'ell, que és un vomitar-lo, aquella flaire detestable, l'obliga a narrar una nova història real per entretenir el descans.

    -M'han dit, amo i senyor, a qui dec subjugació i agraïment, que més de mil pales es van alçar en més de mil braços delerosos per cavar el sot que mereixia aquella mentidera que pretenia haver estat violada, que imperdonablement va fer passar vergonya al seu pare implorant clemència, la qual, com bé va escopir a la cara a aquell escorpit de filla, és decisió de Déu Totpoderós. I que es va manifestar en tortura.

    -Justícia amb la maleïda no digna de pietat!

    Riu satànicament. La torna a posseir amb mala llet. Xahrazad ha après a mostrar-se soferta per tal que ell allargui i s’esgoti.

    I es dormi abans.

    Per gosar treure un ganivet i degollar-lo. Un tall ferm, profund. El greu d’una mort massa ràpida.

    -Per la meva santa voluntat!

    Embriagada de plaer, salta per la finestra tan alta, sota una lluna creixent tèrbola, símbol de pèrfida religiositat.

    Per fi viurà, Xahrazad.




    Tyb



  • RE: Repte Clàssic DLXXXIV : En nom de Déu
    aleshores | 31/01/2015 a les 12:07
    [Respondre]
    El deu de la plaça
    És gos de cassera, blanc i negre, de pel curt; jeu a la plaça, al costat del sol, no és pas tonto! Som a mig hivern i es nota en el tel d'humitat que sura i que no s'ha acabat d'esbair encara a quarts d'una.

    "Et donaré el lloc de deu si ets capaç d'imaginar-te l'eternitat" - li diu al nen el foraster que viu al poble, una mena de sant o savi un paio ben estrany i solitari, parat al bell mig dla plaça, sota la farola. "El lloc de deu!, renoi! Ara mateix m'hi poso! Manar per sobre de tot, saber-ho tot, se a tot arreu a tothora! Que bó! " El deixa plantat i comença a correr per la plaça amb els braços estirats, com volant en un avió. "Magnífic, sóc deuuuu! " Crida a la vora del ca endormiscat.

    Però,...l'etern, no s'acaba mai,.. Conforme, no s'acaba. Ara bé, ha de començar en algun moment o altre, no? Anem al principi i tirem més enrera, no n'hi prou? doncs, molt més enrera, i enrera, però, renoi,...sempre hi ha un principi! "Això és impossible! Com es fa per imaginar-se l'eternitat i poder ser deu?"- acaba demanant el nen al foraster, que és un home sens dubte, de fe en nostre senyor.

    Mentrestant el gos s'ha mogut seguint la llum del sol sobre la plaça. No és pas tonto, no! Ni tampoc infidel! Ell segueix allà a la vora de casa esperant que l'amo, el seu deu particular, surti fent olor de pòrvora amb l'escopeta i el sarró.

    "Ho sabrà el mossen?" -Es pregunta el nen- Segur que no! Un home entresuat i vigilat per la "margendona" No! tindria un posat molt diferent, de iaio amb barba blanca,...i ja seria deu!

    Miri senyor, ja ho trobat: la eternitat és el temps que el gos de la plaça disfruta dormint estirat de panxa al sol,...com un deu.
  • Fills de Déu
    allan lee | 03/02/2015 a les 19:31
    [Respondre]



    No és que l’hereu ens fes fora, no, però des que el pare es va ferir, en Joan i jo vam veure que fèiem nosa. Jo, sempre en vaig fer, de nosa, perquè vaig néixer així, curt i negat. Els anys que en Joan va passar al seminari, fent-se un sant capellanet, vaig viure ben malament. El Jaume no em sofria; quan es reien de mi, ell també reia, no com el Joanet, que diu que sóc fill de Déu, com tothom. Quan el pare va morir, vaig sentir una gran dissort, més quan el Jaume va fer-me anar al casalet de la granja, a fora el mas. No em reca la feina, i jo feia tot el què ningú volia: netejar la cort, carregar aigua i llenya, escorxar les bèsties. Si s’havia d’anar al poble, allà m’enviaven, fes pluja o socarrim; si la gata paria massa seguit, jo li treia els cadells. Mai he ofegat els animalons, que és una mala mort; què saben ells, pobres bestioles, la nosa que fan. Els trencava l’espinada: el coll partit en un moment, i ni ho sentien.

    Ara, que visc tan lluny del mas, em sento feliç. Aquí al Convent de Santa Maria de Pujalt, feinejo de valent, però visc a la casa parroquial amb el Joanet. El Joan és rector de Pujalt i confessor del convent, i està tot el dia puja i baixa, atiant la fe de la gent i fent bones obres.

    Avui he estat al galliner, a l’hort i a la cuina; després, la germana Madorell, que és vella i agra, m’ha donat un farcellet, com d’ altres vegades. I he pensat que era bon dia per plantar els lliris nous. No hi ha lliris com els meus. No, enlloc de la comarca. Alts i esplendorosos.

    Cavo un forat fondo en la terra negra, i llavors m’adono que el farcellet es mou. El primer cop, li vaig dir a la Madorell, germana, és viu, encara, i ella em va mirar furient i va dir: fes com sempre, desgraciat. Però mai els he sepultat alenant; faig com als gatets. Quina culpa en tenen, ells.

    Dies com aquest, en Joanet està trist, i sovint plora. S’acusa de ser un pecador infidel a Déu i als homes.
    Jo faig sopa de farigola, que li agrada molt, i cansalada. I passen els dies, i es va consolant, pobre Joan meu.
    És viure.
  • Càbales (o Sòmines)
    deòmises | 04/02/2015 a les 17:08
    [Respondre]
    No ho hauria dit mai però, en adonar-me de la presència del seus ulls al volant d'un Hyundai Santa Fe, sé que la meva hora és arribada. Els fars m'il·luminen, quasi cegant-me, i la matrícula desapareix degut a l'enlluernament; no servirà per donar versemblança al meu relat, si resta algú per escoltar-me després. Em regiro les butxaques, sé que hi trobaré alguna moneda, com quan preparo la bugada. Somric en extreure una peça de dos cèntims, com si el meu cervell processés el cost del viatge. Li caldrà compassió, misericòrdia, si no vol marxar de buit.

    El tot terreny s'aproxima i demano que no sigui dolorós l'atropellament. Per la velocitat que duu i la nul·la agilitat dels meus membres, d'aquesta forma deixaré el món. M'angunieja com em trobin els del servei sanitari, la guàrdia urbana, el maquillador de la funerària... Però, en definitiva, ells són desconeguts; pateixo més pels fills, néts i tota la parentela que es pugui presentar. Millors èpoques ha tingut aquest cos de vellard.

    L'impacte és innocu, indolor. Però mortal. Sento com se'm sega la vida i desapareix trepitjada pels pneumàtics. La frenada és precisa, immediata. M'astora aquesta andròmina en tan bon estat. Mentre m'alço, amb elasticitat inaudita i deixant enrere dècades d'existència, la porta del copilot s'obre. Hi he de pujar, també ho sé. Fito, per darrer cop, el cadàver d'allò que he estat fins aquest moment. I reparo que la moneda segueix al meu palmell. L'hi allargaré abans que me la reclami. A pesar que se'l vegi amb fesomia de bona persona, hi ha límits que millor no aventurar.

    El saludo i em correspon amb un somrís, quan m'adono que no estem sols. El gest d'oferir-li l'òbol queda a mitges. Em sembla que sis figures més ocupen els seients de darrere. O potser dues. En veure que no m'accepta el pagament, per ínfim que sigui, faig càbales i li pregunto.

    —Caront? —s'estranya ell. I, amb ulls de mofa, afegeix: —I tant!, i ells unes Muses, oi? Au, passa, infidel! Inclús en el darrer sospir ha de tufejar el teu malaltís ateisme! Jo sóc Gabriel, sòmines!—. Ja tindrà temps a explicar-me la doctrina, la llargària de l'eternitat i altres detalls fins que arribem a la destinació. El Cel li diuen ells, i l'Altíssim m'espera, afegeix amb sornegueria un dels altres, que segueixen semblant dos o sis, serà la conseqüència dels nervis. Déu meu!


    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Publica el teu relat en català a www.relatsencatala.com

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats