Bleix màgic

Ei, xicona! Ja em sembla que sé qui ets.
Sent que hages estat 'atrapada' per la neu, 'bellíssima'.

Encete el RPV114:

Poeta surt
amb toc de dits,
trencant el fil
del temps astut.

Un llarg comiat
del pensament
amb dolls d'atzur
i brins de blanc.

Plor d'una anyada
al doll blau cel
d'uns ulls ansiosos.

Festa de neu
passant pel pont,
amb papers breus
i esvalotats.

I a l'aguait,
sempre presents,
els jorns d'amor
i vinyes verdes
trobant la nit,
mirant la mar.

Tothom somnia
justificant
l'abraçada
cremant
del gel glaçat.

Bon vent de carn.
Notes del temps.
Vell cor d'amant.


I salut i rebolica!

Un esguard porpra davalla per camins esquitxats de veus xiuxiuejades en un riu, allà
on el blau de l'aigua s'afona amb el blau del cel. Plouen volves de neu que ja van ploure
en un altre temps, quan encara et cercava la tendresa en l'escalfor d'unes mans entrellaçades. Res no ha canviat en el paisatge acolorit de les nostres vides, el cor ens batega i veiem l'encís colpidor de la bellesa que no es pertorba en el si de la natura, ni en el bleix màgic d'una escultura alada. Alcem la vista envers la llum que ens empara els dies i donem les gràcies pel regal d'un silenci que ens gronxa els instants quan la nit s'adorm.

Amb l'esperit ple d'alegria
caminava l'artista somrient
agafant fort la seva joia
prement-la junt al seu cor.

Ni les inclemències del temps
podien aturar el seu pas decidit
trepitjant la neu de les vorades
foscor amb llum s'havia convertit.

La ment perduda en els llimbs
el glaç el feia veure brillar el paisatge
no hi havia grisor a Sant Petersburg
colors ben vius reflectien la seva imatge.

MOTS ARRECERATS



Suportant el gebre i la neu,
dins espessor de tarda blanca,
abraça el poeta pensaments
que anhelosos caminen;
inventa paraules que fonen gel,
impregna de tinta els dits
per desvetllar riu de sentits;
protegeix sota el braç paraules,
que són ponts d'escalfor,
sentiments de molt endins
que defugen la fredor.

Quan la neu clivella l'ànima,
ell escriu mots d'esperança,
enlaira al cel bellesa de mots
que atorguen amorós caliu
a les gèlides volves blanques.

S'ha posat la teva mà sobre la meva
com les volves de neu,
silencioses,
cauen sobre un banc solitari.

Em mossega el fred, amor,
nuat a la mà gèlida.
La por talla la pell fina de l'aire...
Esdevindran les clotades congestes?

Junts esperarem que retornin
reialmes de sol,
i desglaci aquest paisatge.

Reverdiran els camps, com sempre.

FLOR DE NEU



Suportant el gebre i el glaç
dins espessor de tarda blanca,
abraça el poeta pensaments
que anhelosos caminen;
inventa mots que fonguin gel,
impregna de tinta els dits
per desvetllar riu de sentits;
arrecera sota el braç somnis
que són espurnes d'emoció,
sentiments de molt endins
que defugen la fredor.

Quan la neu clivella l'ànima,
escriu esperançades paraules
que atorguen tebi caliu
a les gèlides volves blanques.

Quan la neu és ferida a la pell,
la poesia es desperta,
esclata la flor de neu...

Els ponts abracen la vella i la nova ciutat,
i el riu, glaçat, immòbil, jau en muda pau blanca.
I tu, músic -desafiant contrallums dels nous tzars-,
aguaites la solitud de palaus d'hivern
emblanquinats de malenconia revolucionària.
Sota els braços, ensumes la ciutat, hi dus la simfonia
de Txaikovsky "Somnis d'Hivern".
Gosaries posar en escac ales imperials ?
La veu d'escalf dels teus violins emanciparien flocs de silenci ?
(Octubre rovellat, inici de llum, canvi trencadís :
‘perestroika' i ‘glasnost'* com blau riu despert).
Parèntesi congelat, altre cop res canvia;
el cel gris qualla flocs de virtuals carícies
que posaran els llavis al seu lloc:
on partitures estimbades d'hivern,
on natura hostil, on lentes i blanques cascades
callades talment perpètues llàgrimes de vodka.
A la freda ciutat travesses el riu
buscant allaus de petons... impossibles.
Se't gangrenen somnis de glaç.

Neva, i el sol no es lleva
Del seu son hiemal, blanc immaculat
Que enfarina els carrers i les gleves
Dels camps llaurats dies enrere.

És lluny la primavera, i el riu s'endormisca
Amb la brisa glacial que bufa, amb el rerefons
D'unes passes segures, fermes, inermes
De l'individu que deambula malgrat la inclemència.

Fuig? Corre cap a enlloc? Només passeja?
Rumb imprecís, indecís; i el somrís
Es dibuixa en els seus llavis balbs.

Ales daurades en el rostre petri de l'estàtua
Que recull les volves i l'aroma del seu voltant.
Calla i guaita amb ulls immòbils les clarícies del món.



d.

Amics meus, no he pogut deixar d'inhspirar-me en el aquesta obra inpedita per fer una auca. Aquí va, naturalment fora de concurs.


Vespre blau i gèlid
de Sant Petersburg,
les cases nevades
d'esponjosa nata,
un silenci ple
hi és detingut
i entre l'aire estàtic
el poeta avança.
El Neva és de vidre
fins als fonaments
dels ponts sinuosos
que, glaçats, el guarden,
i lleons alats
dalt d'un escambell
eleven a l'aire
les ales daurades.
Palaus de colors,
nata amb melmelada,
i un borrissol fi
treballat amb mànega.
Cauen volves lleus
i el poeta passa
per ponts i carrers,
fent-hi ziga-zaga.
Ve d'un salonet
amb finestra ornada
per la flor de gel,
amb neu per barana.
Allà hi té el llit,
i una salamandra,
i un samovar vell
on el te s'hi escalfa.
I una taula al fons,
amb cadira clara,
on pren cada mos,
on fa art de paraula.
On escriu l'amor
roent que el traspassa,
on escalfa el cor,
menant-ne l'oratge.
Somia un desig:
que la dama que ama
li obri també el pit,
li ofereixi entrada.
Molt a prop rebull
l'estufa incendiada:
la mussa ha vingut
a escalfar-s'hi, alada,
i li ha dit, fluixet,
dolça i retornada,
el poema ardent
que és per l'estimada.
I l'ha esperonat
aquesta vesprada
a dur-l'hi en mà
malgrat la nevada.
Ell li ha dat un bes,
el te fumejava,
se n'han pres tots dos
amb llet ensucrada.
I ha sortit, valent,
per carrers i places,
travessant el ponts
de la seva pàtria.
El poema duu,
calent, tant com l'ànima,
i un amor al pit
que cap neu no glaça,
i el desig més viu
de sentir a l'albada
que l'amor s'ha fos
en una abraçada.
Fràgil, va endavant,
el cel per teulada:
el seu anhel omple
la ciutat nevada.