Black Lotus

Avui he somniat amb la sogra del meu cap. Enfilat dalt d'una escala, se m'ha apropat i ha començat a furgar-me la bragueta, dient-me que li semblava que estava trencada. Crec, però, que ha estat una excusa perquè abaixés la mirada i em fixés en el seu escot. Uns pits flàccids i uns mugrons rebregats podien entreveure's en l'obertura que, des d'allà dalt, era més visible. La cosa no hauria anat a més si, en despertar-me sobtadament, no hagués descobert una erecció considerable. Evidentment, he hagut de masturbar-me. Però el més gros és que ho he fet recordant aquell escot. I, cal afegir, que la sogra ja ha complert ben bé els vuitanta anys.

Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.

Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.

Estimada Darling,

Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.

Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel·la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...

Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?

I love you, my darling Darling

Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:

Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.

Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.

Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.

Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.



d.

Als cinc anys va encaixar el seu primer trencaclosques, cent peces que va unir amb un tres i no res, on l'abella Maia lluïa el millor dels seus somriures. L'estiu d'aquell mateix any va resoldre en dues tardes el cub de Rubik, i la torre de Hanoi la va solucionar, amb el desdeny del tiet que portava mesos intentant omplir la tercera vareta, mitjançant funcions recursives. La mare va pensar que a l'escola havien canviat molt els estudis, que de les sumes en deien funcions recursives i que a ciències feien experiments infantils d'electrodinàmica quàntica, jocs d'aigua, pensava. El nen era reservat, miop i estràbic, extravagant, amanerat i repel·lent. Tenia tanta memòria que podia recordar els titulars de tots els diaris del quiosc proper a l'escola. Un conjunt, a priori, que no l'ajudaria a establir relacions efectives. Dels cinc anys va passar a tenir l'edat de jugar amb bicicleta, tirar petards i perseguir a les nenes amb cucs empastifats de fang. Llavors ja no tenia cap amic de la infància, tot i que eren els mateixos de sempre. Passava les hores amb un llapis i una llibreta, omplint pàgines amb gargots indesxifrables que processava en veu baixa. L'aniversari d'aquell mateix any la seva mare li va regalar un trencaclosques de cinc mil peces, era un paisatge de tardor de colors fusionats. Preferia que el seu fill encaixés peces a que murmurés paraules extraterrestres fent anar el llapis com un boig. A la llibreria li van dir que el nen estaria ocupat fins l'adolescència, encara que en una setmana l'havia acabat. Preocupada, va provar amb els còmics, els campaments d'estiu i festes d'aniversaris on els companys de classe es reunien amb una excusa, encara que fos del frikie de la classe. Els veïns fumaven d'amagat, els cosins anaven a la discoteca i l'únic que avançava del nen era el seu cervell que creixia exponencialment amb la seva alçada, un metre noranta als seus vint-i-quatre anys. Els seus hobbys seguien sent els trencaclosques que col·leccionava en uns prestatges addicionals de l'Ikea i les combinacions numèriques. També col·leccionava carreres emmarcades en matrícules d'honor i propostes de feina que s'amuntegaven a la seva biografia espessa de títols i mancada d'experiència. La carrera de biologia l'havia ensenyat a viure el sexe com un procés on els individus d'una mateixa espècie generaven cèl·lules haploides. Que avorrit semblava, no va arribar a entendre mai com els nois de la facultat es desvivien per aquest mecanisme fisiològic tan simple. El futur era tecnologia, no calia esverar-se per teories d'ovnis poc argumentades. Creia que l'humà era tan previsible com un trencaclosques, de fet, les teories filosòfiques que havia intentat assimilar eren un conjunt d'infinits, volubles com tocar el ferro i níquel del nucli de la terra o veure a cop d'ull un enzim.
Això sí, no entenia com el trencaclosques no havia arribat més enllà dels tridimensionals. Als seixanta anys va arribar la seva època d'esplendor i va pensar en dissenyar-ne un amb partícules microscòpiques, una imatge d'un big bang del futur fet amb cura per resoldre amb un instrument òptic. Semblava una patent segura. Quan tenia feta mitja explosió va morir sobtadament. I més feliç que ningú sense haver descobert res, sense tenir cap teoria pròpia i amb un munt de peces inconnexes sobre el subjectador de mostres.

Era diumenge al matí, la Clàudia s'arrossegava com podia fins a casa després d'una d'aquelles nits que acaba fent-se de dia. l'alè encara li feia pudor d'alcohol i la melena rossa que amb tanta cura havia pentinat, assecat i fixat la tarda anterior, no era més que un manyoc de cabells malgirbats i impregnats de fum que ja es rentaria quan hagués dormit les hores que li fessin falta.

Encara no se n'havia adonat, però ambdós avançaven en direcció contrària per la mateixa vorera i a mesura que s'acostaven l'un a l'altre, va identificar aquella silueta sense equívoc. Només podia ser ell: no gaire alt, corpulent, samarreta de Queen que ella mateixa li havia regalat una vegada i al damunt, aquella jaqueta horrorosa que tantes vegades li havia insinuat que canviés per una de nova.

Duia un parell d'àlbums negres sota el braç i a mesura que estaven més a la vora, va veure com es picava repetidament el ventre amb el tou dels dits, allà on la Clàudia sabia que hi tenia una enorme cicatriu que sempre l'havia acomplexat. Tot i el temps que havia passat, va reconèixer el gest que seguia repetint inconscientment, com havia fet sempre que estava nerviós.

Va saludar-lo amb presses i poques paraules. Va mirar el rellotge i va pensar que possiblement se n'anava cap al Mercat de Sant Antoni, on els diumenges al matí feia els seus tripijocs mig d'amagat i movia més diners del que semblava.

De cop, va venir-li a la memòria el dia que la va dur a casa seva per ensenyar-li el seu gran tresor. Recordava amb tot detall la seva habitació. No tenia finestres ni estava gaire il·luminada, segurament per això no va gosar entrar-hi del tot. Recolzada al marc de la porta, s'havia limitat a fer d'espectadora mentre ell es movia amb tota naturalitat dins del seu espai.

Les quatre parets de la cambra arrengleraven com podien un munt d'estanteries curulles de còmics i llibres de matemàtiques i d'estadística, la seva gran passió. Li va comentar que ordenava periòdicament els llibres per colors, mides i ordre alfabètic.

Aleshores, va treure una caixa fosca i petita del darrere d'una estanteria, va contemplar-la uns moments amb màxima delicadesa i es va acostar a ella per explicar-li que allà dins hi guardava el seu gran tresor. Va tornar-se a mirar la caixa i finalment la va destapar. Ella no imaginava què hi podria guardar, però es va quedar sense paraules quan en va treure un munt de cartes encabides al mil·límetre dins d'unes fundes de color negre.

Amb un entusiasme desbordant, li va explicar que tot allò era la seva nova baralla de cartes de Màgic, que li havia costat anys aconseguir-la i que per fi la tenia a punt per al proper torneig.

En un intent de processar tota aquella informació i dissimular el seu desencaix, la Clàudia va treure de la funda una carta que duia dibuixada una enorme flor blava, provant d'improvisar algun comentari que salvés la situació.

Ell, quan la va veure tocant amb els dits el seu Black Lotus de vores negres va posar el crit al cel, allò era més del que podia suportar... en aquell moment, tots dos van adonar-se que la seva relació no tenia futur i van acomiadar-se amb presses i poques paraules, de la mateixa manera que s'havien saludat feia una estona quan s'havien creuat.