ATREVIR-SE: ELS TRES MOSQUETERS.

En la nostàlgia es va atrevir a agafar dues raquetes de fusta, tot i que llavors ja s'aixecava com una pela i esl mànecs eren plàstic mig desfet i brut. En va donar una al nen que mai no moriria a la seva ment, tot i que havia crescut i sanament feia la seva vida: com havia de ser.

-Té, una per a tu i una per a mi.

El nen va somriure, desdentat i lluminós, invariable, havia de ser invariable. Va afanyar-se a agafar pilotetes de color blanc o taronja deslluït que per no haver estat ben desades el sol havia n'havia llepat el cromatisme alhora que les havia enfeblit. Sí, algunes, estaven esberlades i semblaven ous esquerdats que no havien tret cap pollet. Anirien a la bossa grossa de plàstic per a reciclar. En pensarien destins prou generosos, per fer-ne un comiat digne.

Van estar jugant, al pati invariable (ho havia de ser) que ella no s'extirpava de l'ànima més necessitada. Reien. La mare inventava cançonetes, rimes i jocs amb variacions, tot al moment. El que calés més seria repetit durant aquella etapa que era una esfera plena, amorosa (havia de ser invariable!).

El gat, és clar, els mirava. Si estava juganer s'abraonaria, flexible, sobre algun piloteta. I si no, es limitaria a contemplar el divertiment dels altres dos... o ni això: es mantindria arraulit en el dolç somieig de l'hora calenta, aquella que la dona, en el seu trist present, envejava quan volia escurçar els dies (cosa que sovintejava massa...massa).

Va gosar agafar, després, croisanets secs, que el forn dels rics llençava. En el fer-los picar de raquetes a alguns se'ls trencaven les banyes, que recollirien i sucarien amb llet calenta amb cacao. I fora microbis.I que bo! (si li preguntaven si havia anat a comprar, ho ignoraria. Ho tenia clar?).

El nen i la mare i el gat i el pati. I una felicitat que s'atrevia a recuperar obrint un calaix de record que magnificava. No: tenia de debò un gran valor, el d'ajudar a aguantar. Havia estat una vida dins les vides que toca viure. Possiblement la millor.






Mentrestant, el nen (l'home) s'atrevia a ser. L'existència no era fàcil, però la seva primera part contenia llavors fortes i bones, que no s'exhaurien. Gosava ser i fer i era capaç de fer front a l'adversitat. Quan anava a veure la mare a la residència mirava de deixar tot el pas a l'infant que ella esperava i que s'atrevia a mostrar. I llavors res impedia que el món màgic compartit s'aventurés a instaurar-se, ho abracés tot.




Mena

AVÍS: AQUEST RELAT POT FERIR LA SENSIBILITAT DEL LECTOR/A


ELS TRES MOSQUETERS


Érem els mosqueters. Els tres mosqueters, encara que en realitat érem quatre amics. Però l'Aramís, que era l'únic que havia llegit el llibre, ens va assegurar que com a la novel·la, que eren quatre amics però només tres eren mosqueters. I ell també va ser qui ens va assignar els noms. A mi em va tocar el d'Artagnan per ser el més jove de tots.

Un bon grup: sempre contents, sempre junts, sempre disposats a passar-nos-ho bé i a donar un cop de mà al company que ho necessités. Tots amb la mateixa ànima salvatge i aventurera. Estant junts no ens calia dissimular ni fer-nos passar pel que no érem. Ens podíem atrevir a ser nosaltres mateixos. Al principi les nostres aventures es limitaven a la ciutat i rodalia però de seguida se'ns va quedar petita i ens vam atrevir a sortir al món. Per vacances, per Setmana Santa, per Nadal viatjàvem per tota la península, com sempre junts. A vegades portàvem burundanga, a vegades no. Cada cosa té la seva gràcia. Amb la burundanga la pots obligar a fer el que més et vingui de gust i t'obeeix com si estigués hipnotitzada. Qualsevol fantasia, qualsevol perversió l’hi pots demanar i ella la complirà sense cap queixa. Excitant, oi? I només cal distreure-la un moment i posar-li a la beguda. Ho teníem força per la mà.

Però sense també té el seu què. Dos la subjectaven, un altre li tapava la boca i el quart se la cardava o li feia el que li venia de gust. A mi m'excitava sobretot que es resistís, que no fos fàcil, viure la ràbia, el dolor de la noia mentre la penetrava salvatgement un cop i un altre.

Era una bona època. La millor. Els tres mosqueters i el nostre lema: una per a tots i tots per a una! Érem atrevits, lliures, salvatges. Llàstima que es va acabar per culpa d'aquella porca del Sant Fermins que ens va denunciar.


Calderer