Detall intervenció

Aquella bata (fora de concurs)

Intervenció de: touchyourbottom | 15-02-2017

-Bata de pèsol, rellotge de pèndul!

La mare havia inventat aquella cantarella i cada vegada que li posava aquella peça tèxtil per tal que el nen no tingués fred i anés còmode per la llar li repetia. Al final la cantaven junts.

-Bata de...
-...pèsol!
-Sí! I rellotge de...
-...pèndol!


El batí, comprat amb intenció duradora, al principi li arribava dos pams sota genolls. El nen va anar creixent. La bata se sentia escurçada i escurada. Aviat seria donada per a alguna altra criatura per tal de ser aprofitada. Sospitava que no trobaria ningú com aquella mare. Volia arrapar-s'hi com si fos roba cenyida que la dona portés. Es deia:

-Aquests mots amb musiqueta arran de mi són per a mi, també. Me n'omplo les dues butxaques i el cinturó el tibo bé, que no les deixi escapar. Si tingués més quantitat de matèria per tal que ella allargués les mànigues i la part de baix!

Comprenia, tot i que acceptava poquíssim, el seu ús efímer en una etapa de vida d'aquelles dues persones. Enyoraria la rentadora i el ser estesa al terrat, a més a més.

-Bata de pèsol, rellotge de pèndol!

-Què és un rellotge de pèndol? Una mena de dol?-es preguntava.

Un tic-tac al passadís no li solventava el misteri. El rellotge parlava una altra llengua i no el podia ajudar sinó subtilitzava més. Però anava per feina i ni s'ho havia plantejat. El rellotge, de fet, es quedaria. Es quedaria, amo del que marxava i passava i passaria: segons, minuts, hores, dies,...

La última vegada que va sentir la seva cançoneta, intensa i minsa, el nen era dins un gibrell, al balcó, amb el pijama a sota, com sempre. Amb el pijama no hi havia hagut manera d'establir res, tampoc. Fosquejava, la lluna brillava i l'aire era només fresc. La mare feia girar el gibrell, l'infant reia.

-Olles olles d'un nen que es fa gran, que totes que tooootes són plenes de fang, de fang i de maduixa la senyora bruixa...qui...?

-Mama, para. Fem 'bata de pèsol'.

La bata del color d'aquella lleguminosa va aixamplar el cor. Va abrigar més que mai al nen. I a ella mateixa.


tyb


Respostes

  • Des pommes, des poires et des scoubidou.
    Mena Guiga | 15/02/2017 a les 12:56
    En aquell estat de calma i alegria li va venir un fragment d'una cançó:

    -Des pommes, des poires et de scoubidubiduuuu.

    Tornava a la infantesa.

    -La meva tia tenia tots els discos de Sacha Distel. Li agradava molt. Jo ballava i cantava escoltant-les.

    -Des pommes, des poires et de scoubidubiduuuu... aah! Aquest 'ahh' final és important, és el punt de gràcia. Fixa-t'hi bé.

    Va repetir-ho. Ella somreia. La seva veu li entrava bé. Com els petons i les carícies.

    -Pommes! Pommes! Poires! Poires! ...et de scoubidubiduuuu.

    Llavors sense el 'aah'.

    Ja hi havia d'altres 'ah' que van passar a ocupar-los en el copular, el goig del coit que sabien fer allargassar sota el sostre d'aquell cottage que semblava un bolet fora de lloc. Les roses de te tafanejaven des de la finestra, enfiladisses i flairoses. Alguna havia perdut els pètals i desitjava que ell, que tenia bones mans, les usés per a fer colònia o essència o sabó.

    -Des pommes, deessa meva de l'amor, la pomme de terre que jo t'assaborejo. Des poires, les teves dues peres tan ben fetes entre les quals hi ha un espai, un scoubiduuuu que me'l dones tuuuuu...aah!

    S'hi estava en un gaudi reposat que l'energetitzava. Després no pararia de crear. Faria infinites variacions a partir d'unes colors i formes que li 'vindrien', deixaria que el traç més ancestral dominés més que el cervell...seria una altra felicitat.

    És clar que gairebé no en vendria cap, de quadre. Els temps no ho permetien. El cottage s'escrostonaria més. El roser agafaria una quants mals. Ella l'acabaria deixant, però no pas per aquells motius.

    -Ets massa fora del comú, excessivament. Ha estat maco i jo haig de seguir el meu camí. Ens hem exhaurit. Ja no n'hi ha, ja no en pot rajar.

    El va abraçar. Es van abraçar una eternitat que tornaria en alguna altra eternitat. Entendre-ho alleujava el desaferrament i no treia cap valua a l'esdevingut.

    Havien transcorregut cinc mesos. Un parell d'estacions. Havien usat llençols de cotó, de seda i de franel·la. Les roses, en ser en lloc temperat favorable, havien estat generoses (si era la trapasseria!).

    Ella rodamondejava l'existència i ell feia arrels en aquella caseta d'herència. S'hi quedà, amb l'esperit d'una gosseta morta que li havia fet entendre que cal fer el que el dia demana.

    Aquell vespre, quan va encendre la llar de foc, es va trobar sol i acompanyat des de molt endins. Un vent va baixar per la xemeneia i va fer:

    -Des pommes, des poires, et de scoubidubiduuu...

    -...aah!- va concloure ell. El raig de llàgrimes que seguí posà en perill les flames.

    Menys una. La que duien ben guardada, tots dos. Ella, quilòmetres enllà, en la distància, també cantava..i...aah!...plorava.



    Mena


    • RE: Des pommes, des poires et des scoubidou.
      Mena Guiga | 15/02/2017 a les 16:12
      'unes colors'---uns colors ; 'una quants mals'---uns quants mals.

      (ara!)
  • Aquella bata (fora de concurs)
    touchyourbottom | 15/02/2017 a les 15:59
    -Bata de pèsol, rellotge de pèndul!

    La mare havia inventat aquella cantarella i cada vegada que li posava aquella peça tèxtil per tal que el nen no tingués fred i anés còmode per la llar li repetia. Al final la cantaven junts.

    -Bata de...
    -...pèsol!
    -Sí! I rellotge de...
    -...pèndol!


    El batí, comprat amb intenció duradora, al principi li arribava dos pams sota genolls. El nen va anar creixent. La bata se sentia escurçada i escurada. Aviat seria donada per a alguna altra criatura per tal de ser aprofitada. Sospitava que no trobaria ningú com aquella mare. Volia arrapar-s'hi com si fos roba cenyida que la dona portés. Es deia:

    -Aquests mots amb musiqueta arran de mi són per a mi, també. Me n'omplo les dues butxaques i el cinturó el tibo bé, que no les deixi escapar. Si tingués més quantitat de matèria per tal que ella allargués les mànigues i la part de baix!

    Comprenia, tot i que acceptava poquíssim, el seu ús efímer en una etapa de vida d'aquelles dues persones. Enyoraria la rentadora i el ser estesa al terrat, a més a més.

    -Bata de pèsol, rellotge de pèndol!

    -Què és un rellotge de pèndol? Una mena de dol?-es preguntava.

    Un tic-tac al passadís no li solventava el misteri. El rellotge parlava una altra llengua i no el podia ajudar sinó subtilitzava més. Però anava per feina i ni s'ho havia plantejat. El rellotge, de fet, es quedaria. Es quedaria, amo del que marxava i passava i passaria: segons, minuts, hores, dies,...

    La última vegada que va sentir la seva cançoneta, intensa i minsa, el nen era dins un gibrell, al balcó, amb el pijama a sota, com sempre. Amb el pijama no hi havia hagut manera d'establir res, tampoc. Fosquejava, la lluna brillava i l'aire era només fresc. La mare feia girar el gibrell, l'infant reia.

    -Olles olles d'un nen que es fa gran, que totes que tooootes són plenes de fang, de fang i de maduixa la senyora bruixa...qui...?

    -Mama, para. Fem 'bata de pèsol'.

    La bata del color d'aquella lleguminosa va aixamplar el cor. Va abrigar més que mai al nen. I a ella mateixa.


    tyb
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCLXVI - UNA CANÇÓ
    rnbonet | 17/02/2017 a les 20:44
    No sé si en són prou o massa, els caràcters. Això és el que m'ha eixit.

    HI HAVIA.

    No. No és aquesta una cançó per aquells xiquets que han nascut i que viuen entre feralles i asfalt, entre fems i deixalles. És una cançó per tots els nens de ciutat, de camp i de viles. Per tots aquells que no han conegut que la terra podía haver estat i ser un jardí.

    “Il y avait un jardin qu'on appelait la terre
    Il brillait au soleil comme un fruit défendu
    Non ce n'était pas le paradis ni l'enfer “

    N’hi havia, en un passat molt recent. Hi ha encara, a llocs insospitats, llunyans, on tant de bo no arribe allò que anomenem civilització. Mancances, n’hi ha als llocs anomenats. I avantatges, molts. Viure amb natura, deixar de banda embolics i mandangues i discursos i matafaules de gent poderosa, de cacics del dos mil.

    “Il y avait un jardin une maison des arbres
    Avec un lit de mousse pour y faire l'amour
    Et un petit ruisseau roulant sans une vague “

    I allà féiem l’amor sense por a qualsevol prohibició, liiures de fam i amorosint desitjos. Al tall, a redòs de qualsevol arbre, de nit i dia, llampant o amb bon sol, lluent com dos cossos al costat d’un riu. El lloc únic verge, deia el rector aquell d’aquella secta.
    I del torrent aquell, tan clar… què s’ha fet?
    .
    “Il y avait un jardin grand comme une Vallée
    On pouvait s'y nourrir à toutes les saisons
    Sur la terre brûlante ou sur l'herbe gelée
    Et découvrir des fleurs qui n'avaient pas de nom “

    Nosaltres, però, sí les anomenavem, al nostre entendre: I menjàvem la tija de l’agret, i els fruits del raïm de pastor, i fins i tot les rametes tendres dels rosers silvestres o dels esbarzers de mores.

    “Il y avait un jardin qu'on appelait la terre “

    Sí. Hi havia una terra que semblava un jardí. O un jardí que anomenàvem terra. Era el nostre territorio de jocs, de vida. Ens esgollàvem per la pedra plana del barranc fins arribar, nus, al toll de l’aigua. Ara, ja no tenim pedra, ni toll a l’aigua. Barranc, en queda; l’aigua ha desaparegut..

  • Milady (o/i Michelle) ----fora de concurs----
    Tanganika | 19/02/2017 a les 13:14
    Aquell dia, mentre hi parlava,em va venir al cap la cançó 'Michelle' del McCartney, la primera línea, la primera: una mena d'acolliment amorós envers una criatura indefensa. Així ho vaig sentir.

    Més tard em va caldre buscar-la via internet (gran déu procurador de massa i massa ràpid). I, sí, corroborar que aquella sensació no havia fallat. La Milady esdevenia la Michelle d'aquells mots primers i de la música, sobretot.

    La Milady era fumant en una taula en una terrassa d'una plaça amb unes quantes cafeteries per les quals rebotia. Ens vam saludar. Va voler entrar amb mi al local, que a fora la temperatura no acompanyava massa sent hivern. I que per més que el temps tirés a primaveral, no era ni mig matí. L'estació, per més que el planeta anés com anés, feia per mantenir les seves característiques.

    Un cop a dins no podia prendre res per manca de diners, que li donaven amb comptagotes. I que no sabia administrar. Vaig dir a la cambrera qeu ella era clienta i que si es podia estar allà amb mi sense consumir. No hi va haver problema. Vaig demanar una infusió tropical, com buscant un xic d'estiu.

    -T'estimo-em va dir la Milady.

    Ho deia des dels ulls blaus que parlaven des de ben endins. Ulls de deessa incompresa. Anava amb el blau, aquell dia. Els texans, el jersei. Pentinada amb una cua mal fotuda. Les ulleres, encara que tinguessin alguna llenca emboirada, no podien derrotar la mirada d'aquella dona de quaranta anys que somreia. Em vaig fixar que li havia caigut una altra dent, dins del procés degeneratiu. Les peces que quedaven semblaven les muntanyes de Montserrat en plena erosió, amb el blanc que es torna groc. Què podia fer, jo?

    -Per què m'estimes?

    Llavors vaig recordar que un psicòleg mig àngel m'havia dit que preguntar 'per què' travava. Que s'havia de substituir pel 'com'. Ella, no obstant, va respondre:

    -M'estimo qui em fa feliç. I tu m'hi fas estar tota l'estona.

    M'afalagava. M'estava parlant d'aquells moments. Què sabia, ella, de la resta de temps del meu dia i les meves altres relacions amb d'altres sers. Jo, amb quasi quaranta-cinc anys, havia de mirar de no tocar massa de peus a la lluna o m'estamparia. La Milady -l'havia batejada així des de l'amor- va seguir parlant:

    -Quan vagi a la mansió em compraran un bolso. De quin color?

    La cambrera va dur el demanat. Vaig necessitar fer-li saber que tenia els ulls i el somriure preciosos. Com la Milady i com jo mateixa, dit fora de cap arrogància negativa. Era així. La noia de vint-i-nou anys va estar contenta.

    -De quin color?
    -No sé.
    -Vermell, blau, verd, negre, groc, marró...
    -Agafa-te'l dels colors de l'arc de Sant Martí, junts.
    -Hahaha! Només un! Quin diries? Vaaa, digue'm-ho!
    -Tu també ets indecisa? No ets pas d'octubre, crec recordar!
    -No. Sóc càncer.
    -Digues 'cranc', que queda més sa.
    -Cranc.
    -I on tens les pinces? Camines de costat? Tinc un conegut que quan fa nudisme busca cranquets dòcils i indefensos al trencall del mar i se'ls posa sobre el pito. Això revifa.
    -El pito?
    -Nooo. Els crancs!
    -Vaaa. Digue'm, quin color? El vull gros.
    -Groc gros!
    -Hahaha.

    Els ulls de la Milady i aquella inefabilitat màgica.

    -I blau marí?
    -Um...
    -No t'agrada?
    -Um...El blau marí és...blau marí. Mira: blau de rierol.
    -No n'hi ha, de blau cel. Quin color, doncs?
    -Vermell.
    -Sí, va! ...És que el groc també m'agrada molt. És diferent dels altres. És que el groc és únic i el vermell és de molta il·lusió, de molta il·lusió, de molta il·lusió. I el groc és únic. Va digues, tatxan, tatxan.
    -Que te'n comprin dos.
    -No m'ho permeten. I ha de ser gros.


    S'alçà.

    -Buenoo, me'n vaig al bar d'en Jofre, eh carinyo?

    Li vaig tafanejar el calçat: unes vambes de quadres de color blanc i negre que demanen retir.

    -T'estimo. Je t'aime- i anava marxant.

    -Digues-m'ho en alemany: ich liebe dich.

    Ho feu. Ho repetí. Se n'anà, la Milady, amb aquella certa rigidesa que la medicació obria pas a guanyar terreny. La Milady cap a una altra cafeteria buscant conversa i abstracció. Els seus ulls s'apoderarien d'algú que l'entendria? La Milady (Milady-Michelle, tu!) que d'aquella manera escurçava el dia.

    No va transcórrer ni un quart d'hora que jo també vaig deixar el local. Vaig comprar pa i després a casa posaria una rentadora d'aigua calenta i faria el dinar: llegums amb alguna cosa. Sortint de la fleca vaig observar una figura familiar en un banc de la placeta del davant. En Feliu. Estirat, com si fos aquell moble urbà fos un llit o un segment que el delimités per sentir-se acollit i segur, sinònim de placenta. Li vaig dir:

    -El sol encara no escalfa prou. L'aire és fred. Hauries d'estar més a redós. Al pati de dins el centre. La Milady no trigarà en anar-hi.
    Ell, el pintor d'aquarel·les i d'ulls color estany plàcid, respongué:
    -El que menys m'abriga és el cervell.
    La pell la tenia colrada de l'astre rei, de quan l'aprofitava bé. Allò era molt.
    Li vaig dir adéu fins que tornéssim a parlar i tal volta l'aire s'hauria endolcit, l'aire l'hauria abraçat amb el cor de tots els vents els quals escombren cervells que fan mal.

    En Feliu no em feia venir cap cançó. Podria passar, qualsevol dia. Aquell va ser el de Michelle i de la Milady. Una nena víctima del món i jo inflada d'orgull si l'insuflava felicitat quan ens trobàvem.



    TGNK










  • Crematori
    Bonnie & Clyde | 23/02/2017 a les 23:06
    (Aquest és un relat antic, malgrat crec que mai el vaig penjar a relats. No sé si això el deixa fóra de concurs. Tanmateix el penjo. Crec que és adient al tema del repte.
    Perdoneu i gràcies)


    CREMATORI (Concert d'Aranjuez)

    Crematori


    Belluga els peus aixecant amb les sabates pols del camí. Sense alçar gaire el cap s'acomiada dels últims...convidats? Participants? De les darreres persones que han vingut al darrer acte de la cerimònia. Diu que no, amb veu baixa i gronxant lleu els ulls a l'ajut que li ofereixen. - No em cal res, de veritat. Estic bé. No, marxeu tranquils.. mentre belluga els peus sense moure's del lloc. Fins arribar a la solitud que li crema des de dins.

    Gira el cap i mira l'edifici modern qua acaba d'abandonar. Un passadís amb terra de fusta, vidre a la paret esquerra, amb lletres grans definint les seves propietats. A la dreta un jardí d'aquests que es fan ara de pedres i geometries. Es treu la jaqueta i camina fins al cotxe. Hi seu i l'engega. Treu un cd i el posa a l'aparell de ràdio a l'hora que fica l'aire condicionat. Fa calor, el displai del cotxe indica 30 graus a fora. Tanca els ulls mentre comença a sonar.....


    Primer moviment

    Voldria anar enrere, als dies feliços que sempre es comenten en aquests casos. Però no pot. Dins seu hi ha una barreja de dolor i buit. Veu el seu rostre bell, que sempre el captivà, i el fereix com si es pogués arrencar trossets d'ànima. I tot d'una ella torna, malalta i suant al llit, sense ser ella. I és en aquesta imatge que pot recordar una mica, endinsar-se en les hores nocturnes d'hospital, amb la seva mà dins les seves i la morfina marcant un ritme precís de llum vermella i freda. En aquelles nits, ell podia mirar-la i anar enrere, a una festa d'aniversari, a un rostre il·lusionat dins una sala buida, fent-hi projectes a l'aire. A un bes mentre dormia, i a despertar-se amb el seu cos nu i calent a trenc de pell i matí.

    En aquelles nits d'hores feixugues es podia. Però ara, dins aquest cotxe, dins seu, tot record defuig esdevenir imatge, massa ràpids defugen el llenç que els aturaria en un paisatge íntim i etern.

    Ara creen laberints i monstres impossibles.


    Segon moviment

    Obre els ulls i arrenca el cotxe. Pren l'autovia sense saber quina direcció. És fugir i preguntar….
    Preguntes que tots coneixem. Aquests “per quès” sense resposta. I sense adreça. Tot cercant comprendre's se sent culpable, foragita la seva vida. Torna a dies d'infància. Es replega a uns segons, al foc del crematori. I troba altres culpables.

    De veritat existeixes tu, Déu? De veritat hi ha algú bellugant aquests fils com cadenes? Qui m'empeny a odiar-te sinó tu, que m'has pres tant com estimava?

    La carretera avança ràpida. Condueix d'esma. Als altaveus dialoguen la guitarra i el fagot. I ell dialoga des de les seves entranyes amb un ésser del que mai n'ha tingut fe. Fins ara, que el seu esperit vol, necessita un culpable.
    Plora de ràbia, gemega de tristesa. S'ennuega de dolor.


    Tercer moviment

    La música ara compren. Fins i tot sembla demanar perdó pel dubte
    Ell no, encara odia. I sota els acords del mestre Joaquín Rodrigo, trepitja amb ràbia l'accelerador del seu BMW.

    Clyde

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: