ÀMBIT TARDORENC

Sol de tardor, la teva sinèrgia em feu baixar del cel quan fores astre encegador bastint el teu imperi.

Sol de tardor, ets brillant! I al migdia ets esplendorós!
Fas el goig de les coses que il.lumines.
Ets taciturn i el teu esforç és lloable durant aquesta temporada.
Quan arribes tothom et rep amb afalacs.

Sol de tardor, venero el teu oportunisme.
Em salves de l'obnubilació i del meu cor agrest i foragitat.
Descobreixes els detalls que oculten les presses i el nerviosisme.
Ets un senyal de maduresa de l'any.

Sol de tardor, la teva absència perllonga l'ànsia de tornar-te a veure.
Quan de sobte... i per sorpresa... apareixes!
Et distingeix el to serè, lúcid i moderat, que es transmet a les persones que de tu en reben la influència.
Dibuixant perspicaçment el contorn de cada objecte, de cada arbre, de cada ésser que habita el planeta.

Sol de tardor, ets reconfortant, no fas calor i la teva claror em posa melangiós.
Has vingut a manifestar-te en pau, a respirar i a signar aquest octubre tardorenc.
Cada cop et fas més breu, però més bell i ornamentat.
Llavors, qui oblida que ets on ets per donar-nos vida a tots nosaltres?

Sol de tardor, en mi creix el sentiment d'immensitat que transmets i així ho faig notori.

___________________________________
llampec
Dissabte, 30 d'octubre de 1.999
(darrera tardor del segle XX)

Tancat al fred, el sol d'octubre aboca
impossibles retorns de saba feta fulla:
colors prims, paraules amples
corsecant llavis grisos de natura.
Quan desig trona, udol d'amor
parpelleja a la nit. Foscor esclata.
Només tardors ens recullen els somnis.

Potser, a taula, un dia qualsevol,
xerrarem d'eixes coses que sovint s'obliden
conscientment. Però que ens marquen.
De tu, de mi, de la família.

Pasarel·la tardorenca,
catifa de fulles taronges,
seques i mortes al bosc,
i troncs atipats del color de l'alba.

El mar, tardorenc també,
reposa amb tranquil·litat,
obre la seva superfície,
a la espera d'un nou l'estiu.

Colors càlids i àmbit templat,
paisatges i tardes un pèl atarongades,
gaudeix del sender rodejat de bolets,
mentre la natura reviu en aquest ambient.

"Sóc ara en avingudes de novembre,
on tot es fa quiet i sembla caure..."
-JOAN VINYOLI-


Voldria fer-li un cant a la tardor
sense dir res de que les fulles cauen,
i això em pareix totalment impossible,
car pense que és el que la defineix.

És la seua principal raó d'ésser,
és la renovació de les branques velles
que donarà pas al brot de les novelles.

Jo crec que al nostre món ens cal això,
moltes renovacions, moltes tardors…


***

FRANCESC

Quan arribis al faig
estaràs molt amunt:

terra de neu,
fronda i frescor,
falguerar,
entorn de l'aigua,...

Arrels obertes gruixudes
en les fortes pendents:
enigmàtiques formes,
cap al tard,...

Esteses branques, per capes,
drets tronc cap al cel,
potser,..

Seràs molt amunt
no se si còmode,...
amb vista llunyana
damunt dels turons,...

Paratges solitaris,
bells, plagats d'herba,
on la llum hi fa aigües,
i es vesllumen sombres
d'animals fugissers.

Terra de cel,
però sense oliveres, sense garrofers.
sense llentiscle ni ullastres
ni llorer.

Terra amb catifa groga per passar-hi silent
un instant i tornar cap a casa.

Marró de terra et condensa,
amb arbres color d'aram;
porta el teu camí la brisa
de brancatge i humitat.

Recòndita estació íntima,
les arrels s'endinsen més
en la molla molsa fina
de la terra que els sosté.

Les fulles grogues, tan altes,
són un núvol de dolçor
i l'horitzó que s'esguarda
té un desig tot ple d'ozó.

Faules velles engalanen
l'or vell del teu moll boscam,
i bolets, joies galanes,
tens per caprici i reclam.

I

És la tardor.
Arbre caduc despulles
I llences fulles.

II

És la tardor.
Nostàlgia et manlleva
ànima meva.

III

És la tardor.
Enyor t'omple la vida
fe reeixida.

IV

És la tardor.
Tothom esperançat
volent aiguat.

V

És la tardor.
Neteja les tranyines
d'ambicions nines.

Xardor
Calor
Tebior
Frescor
Gelor

Fragor
Bufor
Rumor
Sordor

Verdor
Rojor
Grogor

Vigor
Llangor

Tardor

A la la finestra el dia es belluga
sento l'escalfor del sol,
dolça i poruga
m'embolcalla de groc.

M'endreço el cor,
que el vestit negre ofega.
El carrer m'espera
és un lleó gris
que em rossega.

En un cau de tristesa,
les hores s'escolen
fugisseres, rere l'ombra violeta
de mots trencats
i versos blancs.

A la finestra el mantell ataronjat
de la tarda s'esvaneix aviat,
lluent i quimèric
m'embolcalla de nit.

Panteix tardorenc

Vius endins del teu mirador
i no saps veure res,
ni l'alenar del dia, ni les llàgrimes
que tots els matins
ens deixa
abans no surti el sol
tardorenc
absent.

Guaita'l ara
que encara és viu i
no cerquis paraules
que ja ningú fa servir
observa la veritat que t'envolta
d'aquest petit bosc
fosc i humit.
Obra els ulls i mira't
en el panteix de l'aire
quan cauen les fulles
dels arbres vora del riu
per un bri d'alè rosat.

Ell és viu i veuràs
que s'endurà altres respirs
menys subtils
i aleshores sabràs
que encara et queda
quelcom per dir.

No deixis volar aquelles fulles
que t'han amagat els peus,
fes que siguin la flassada
del teu darrer repòs.