Detall intervenció

Amb una mica de sort em moriré (fora de concurs i de sepeli)

Intervenció de: touchyourbottom | 13-04-2017

Va decaure en nou desànim. Se'l va permetre. Escurçaria la tarda al llit, mirant que fos gairebé a les fosques. Volia treure's de sobre a si mateixa, se sentia com si fos un mort quan estava d'aquella manera. Ni ningú ni res, per més que sabés estimar, no pujava per sobre d'aquell sentiment. Com si el cos subtil, quan es trobava així, caigués de dalt a baix, com una ombra invisible, derrotada.

Entenia perfectament que estava sent fluixa...o covarda. Allò era molt. Sabia que no faria res per fugir del món que pogués afectar als altres. Calia viure i si decidia sacrificar el temps minvant vida diürna, ben cosa seva era.

Va pensar 'amb un xic de sort em moriré'. Seixanta anys pesaven. I tot solventat. Per tant, no calia fer res sinó deixar que un dia o altre arribés. Com amb ganes. Un descans dels ulls, del cervell, de l'haver de fer.

Que era egoisme pur i dur, en part.

'Amb un xic de sort em moriré', valentia en una mena de crida i desafiament al destí perquè li fes cas?

Va mig somiar que una sardina mig plena de formigues era en un angle de l'aparcament d'un mercat local. Un home que feia mesos llargs que no follava amb la seva dona va treure agressivitat foradant-li l'ull visible amb la cigarreta que estava acabant. També va xutar el peix, un plus de mala llet. Un nen que anava a comprar retoladors el va trobar. Es va estirar un botó de la camisa de quadres de franel·la i el va posar sobre el malaguanyat òrgan fotoreceptor del cadàver. L'esperit de la sardina somreia mirant-ho. De fet, si hagués viscut, hauria durat poc: tenia massa plom al cos, el mar contaminat tampoc no perdonava.

Es despertà, la Mícol. Aparegué la ràbia pel tall de l'inconscient.

'Estic en moments baixos i ara mateix no vull remuntar', insistia amb ella mateixa. I va repetir-se: 'Amb una mica de sort em moriré'.

Caldria distreure's de la tarda assolellada, només un pelet ventosa, que atreia a gaudir de la natura a...a ella no. La persiana, bon company, atent de dalt a baix, li'n privava. Ni la netejaria com a premi.

Va encendre el llum de la tauleta de fusta de cirerer. El primer tom de 'Guerra i pau' demanava la prossecució de la seva lectura espessa que no admetia badar. Hauria de tornar a començar. No pas aleshores. O sí? Fins que el son vencés...

El cap, però, li va marxar vers la imatge d'una gallina de plomatge xispejat escapada d'una granja. L'havia vista feia uns dies mentre passejava amb una estúpida frase ballant-li per la closca: "Tot arriba quan toca...i ha de ser bo!" Estúpides frases amb les quals la gent es tornava un xic naïf. La realitat era la realitat. Ah, és clar que sempre hi havia un contraargument com ara "La realitat no és la que vius, és una altra més bonica que el negativisme impedeix aflorar'. L'escataineig de la gallina fa ver que estigués per la gallina. Desorientada i prou espantada, de ben segur no era aventurera. La Mícol va voler protegir-la com va poder. Li va parlar amb veu suau per tal que l'au no fugís cap a la carretera, poc més avall. Una mort segura. No va gosar agafar-la: el bec i les ungles de les potes, poca broma.

-Eeeeh, eeeeh! Aquesta és la Bambolina-Bimbirimboia!

Un home panxut i ullerós que corria amb poca gràcia va assolir-la. Era el masover, va dir. Feia poc que s'hi dedicava. Amb poca destresa va arreplegar l'animal i, com que la direcció de la Mícol era la mateixa, van parlar una estona. Així va saber que el seu nom, compost, era Pere David (per això havia batejat cada gallina similarment) i que treballava sense papers. Almenys tenia menjar i sostre i enviava la meitat del miserable sou a l'exmuller, pels quatre fills, mentre ella, va recalcar, feia tan poca cosa com remenar-se la figa.

El masover era el que cremava l'ull de la sardina!

De què li servia, aquella associació?

Per continuar igual. No, no aniria a esmorzar amb ell al 'Bar Orla de Mar', que feia un tuf de greix i de brutícia. Quina proposta! Ni que un polsim d'il·lusió d'una minsa afinitat intentés fer-li creure que era intuïció.

Així que seguiria com feia tant.

'Amb una mica de sort em moriré'.





tyb




Respostes

  • RE: Repte clàssic DCLXX. Treure's el mort de sobre
    rnbonet | 13/04/2017 a les 16:57
    Participació 'obligatòria', perquè veig que cap ni uno ni mig li fa el 'tilín'.

    I l'intent de 'comentari al tum-tum per ampliar participació'... al meu entendre... "una insigne xorrada"!! (Perdoneu, però sempre he estat sincer. I els millors amics de 'RC que conserve han estat precisament per això)


    1.D. Declamació popular d'una meresmenya, per si de cas un plus li treia de sobre alguna cosa que li feia nosa. Ella, pesada com un plom,seguia i seguia incitant els audífons pertinents d'aquell estrat de pàgina. Ells,sorruts, no auditaven bé. Estaven sords a la continuada declamació. “Sin tom ni sonn”, esdevinguts realitats amargues.

    2. C. Celísties urbanes s'hi feren patents, amb processó de santa setmana. Dirigits pel “Tom, tom” alguns, que arribaven a costes càlides amb bus o amb tren. Quin plaer, quina delícia, quin furgar a la mar allò que era prohibit allà on tenien l'estança!

    3L. Li va dir: Amb un rom passaria de tu i les teues fòbies. I se'n foté mitja ampolla -de rom, de rum, amb un 'tom-a i daca' que fins els gendarmes esdevingueren acollonits. I era tanta l'espera!

    4.X. Precisament fou un any 44. Equidistant. Exacte. Divisible. Inequívoc. Al tom-b, un plus de plom -en anys només-. I només obrir el pom de la porta, un tuf de perfums aclaparava.

    5.X. Comptat i debatut. El iaio, al llit. Nu. Amb un somriure plàcid, irònic i tot, potser. Rígid, això sí. Un perfum a l'estança.

    *CONCLUSIÓ. I parlà l'inspector encarregat del cas.

    - Agafà el bus fins que .... un plus de rom, l'altre de sexe, fou prou per un tomb que acabà amb...

    -I qui ens traurà el mort de sobre? -demane jo, sense cap pom de plus, ni bus de plom, ni tom de rom?

  • Pel Dionissos Capçot Linneus Xop Xopat... toque an morts?
    rnbonet | 13/04/2017 a les 17:59
    Ieps! que se m'escapava el títol?
  • Amb una mica de sort em moriré (fora de concurs i de sepeli)
    touchyourbottom | 13/04/2017 a les 23:13
    Va decaure en nou desànim. Se'l va permetre. Escurçaria la tarda al llit, mirant que fos gairebé a les fosques. Volia treure's de sobre a si mateixa, se sentia com si fos un mort quan estava d'aquella manera. Ni ningú ni res, per més que sabés estimar, no pujava per sobre d'aquell sentiment. Com si el cos subtil, quan es trobava així, caigués de dalt a baix, com una ombra invisible, derrotada.

    Entenia perfectament que estava sent fluixa...o covarda. Allò era molt. Sabia que no faria res per fugir del món que pogués afectar als altres. Calia viure i si decidia sacrificar el temps minvant vida diürna, ben cosa seva era.

    Va pensar 'amb un xic de sort em moriré'. Seixanta anys pesaven. I tot solventat. Per tant, no calia fer res sinó deixar que un dia o altre arribés. Com amb ganes. Un descans dels ulls, del cervell, de l'haver de fer.

    Que era egoisme pur i dur, en part.

    'Amb un xic de sort em moriré', valentia en una mena de crida i desafiament al destí perquè li fes cas?

    Va mig somiar que una sardina mig plena de formigues era en un angle de l'aparcament d'un mercat local. Un home que feia mesos llargs que no follava amb la seva dona va treure agressivitat foradant-li l'ull visible amb la cigarreta que estava acabant. També va xutar el peix, un plus de mala llet. Un nen que anava a comprar retoladors el va trobar. Es va estirar un botó de la camisa de quadres de franel·la i el va posar sobre el malaguanyat òrgan fotoreceptor del cadàver. L'esperit de la sardina somreia mirant-ho. De fet, si hagués viscut, hauria durat poc: tenia massa plom al cos, el mar contaminat tampoc no perdonava.

    Es despertà, la Mícol. Aparegué la ràbia pel tall de l'inconscient.

    'Estic en moments baixos i ara mateix no vull remuntar', insistia amb ella mateixa. I va repetir-se: 'Amb una mica de sort em moriré'.

    Caldria distreure's de la tarda assolellada, només un pelet ventosa, que atreia a gaudir de la natura a...a ella no. La persiana, bon company, atent de dalt a baix, li'n privava. Ni la netejaria com a premi.

    Va encendre el llum de la tauleta de fusta de cirerer. El primer tom de 'Guerra i pau' demanava la prossecució de la seva lectura espessa que no admetia badar. Hauria de tornar a començar. No pas aleshores. O sí? Fins que el son vencés...

    El cap, però, li va marxar vers la imatge d'una gallina de plomatge xispejat escapada d'una granja. L'havia vista feia uns dies mentre passejava amb una estúpida frase ballant-li per la closca: "Tot arriba quan toca...i ha de ser bo!" Estúpides frases amb les quals la gent es tornava un xic naïf. La realitat era la realitat. Ah, és clar que sempre hi havia un contraargument com ara "La realitat no és la que vius, és una altra més bonica que el negativisme impedeix aflorar'. L'escataineig de la gallina fa ver que estigués per la gallina. Desorientada i prou espantada, de ben segur no era aventurera. La Mícol va voler protegir-la com va poder. Li va parlar amb veu suau per tal que l'au no fugís cap a la carretera, poc més avall. Una mort segura. No va gosar agafar-la: el bec i les ungles de les potes, poca broma.

    -Eeeeh, eeeeh! Aquesta és la Bambolina-Bimbirimboia!

    Un home panxut i ullerós que corria amb poca gràcia va assolir-la. Era el masover, va dir. Feia poc que s'hi dedicava. Amb poca destresa va arreplegar l'animal i, com que la direcció de la Mícol era la mateixa, van parlar una estona. Així va saber que el seu nom, compost, era Pere David (per això havia batejat cada gallina similarment) i que treballava sense papers. Almenys tenia menjar i sostre i enviava la meitat del miserable sou a l'exmuller, pels quatre fills, mentre ella, va recalcar, feia tan poca cosa com remenar-se la figa.

    El masover era el que cremava l'ull de la sardina!

    De què li servia, aquella associació?

    Per continuar igual. No, no aniria a esmorzar amb ell al 'Bar Orla de Mar', que feia un tuf de greix i de brutícia. Quina proposta! Ni que un polsim d'il·lusió d'una minsa afinitat intentés fer-li creure que era intuïció.

    Així que seguiria com feia tant.

    'Amb una mica de sort em moriré'.





    tyb



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: