Algú s'anima a seguir-lo?

Encara amb les mans tremoloses agafa el quadern i hi amuntega versos. Pensa per un instant -fugaç i lluny de la poesia- que encara duu la jaqueta posada.Però la mandra el fa tornar a la mètrica, sempre acurada, dels seus nostàlgics sonets.
El rellotge de paret d'aquella petita cambra, balla amb els rajos de sol quasi inexistents que gossen escolar-se per les escletxes de la finestra. Una finestra que roman tancada des del març. Com el seu jo.

No té musa a qui dedicar aquests versos, tampoc el seu amor és correspost. Malgrat tot, escriu sobre l'amor i la mort, sobre la pàtria, que ara resta dividida. Són temes clàssics, ho sap, però no sap sobre què més pot parlar. Duu la jaqueta posada, la xafogor de les acaballes de maig no fa que se la tregui. Encara no. La tremolor tornaria, aquesta tremolor que no l'abandona gairebé mai, i que l'agreujaria amb la sola imaginació d'un corrent d'aire imperteptible i inexistent per als demés.

Cinquè cigarret de la nit i dona per acabat el poema. Els records, crus i viscerals penetren dins la inconsciència d'una consciència caduca. Fulles de pollancre rellisquen a finals de primavera, i els acords d'un violí -sense compàs- acaronen l'ahir amb por al demà.
Atura la mirada dins el poemari, i somriu nostàlgic de quaderns de cal·ligrafia.

Fa dies que se sent malalt, però es mostra impassible per qualsevol canvi en el seu cos. La pal·lidesa de la pell o les bosses sota dels ulls són mostres de la nocturnitat o de l'ànsia per recuperar el temps perdut. Aquells dies de buidor inspiratòria. Ha inventat un nom, imaginari i femení, perquè hi hagi destinatària per als seus versos i no passi pel mal tràngol de confessar el veritable nom de la dona que estimava.


d.