Cercador


Llista categories

Recomanats editora

Veure tots

Detall intervenció

Al precipici o la soledat de l’escalador

Intervenció de: rautortor | 27-03-2014


L’abisme sempre hi és, obert i lliure,
la gosadia el tempta, s’insinua,
si cal, l’observa, el palpa, el desafia.
El cingle no diu res, espera impàvid.

Recordo la distància impossible
–reina dels cims, penya-segat dels dubtes!–
quan, d’anhel primerenc ferit, lluitava
cercant el rumb, el nord d’algun indici.

Tornar no vull de nou als vells silencis,
ni a l’entrebanc de caure mur avall
d’aquest penya-segat que em crida i crida

perquè escali el retorn, perquè aparelli
camins, senders clavats en veta viva,
sens temor de l’oblit, al precipici.

Respostes

  • No he dit l'hora de termini: les 24.00h.
    magalo | 24/03/2014 a les 00:02
    [Respondre]
  • Efímera trajectòria perpètua (Supervivència III)
    deòmises | 24/03/2014 a les 02:15
    [Respondre]
    Per què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
    En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
    Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
    Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?

    Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
    Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
    Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?

    Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
    On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
    Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
    La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?

    Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
    L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
    Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?



    d.
  • Fondària
    diamant | 25/03/2014 a les 22:02
    [Respondre]

    Passera de mots,
    el silenci esguarda
    mut i seriós
    tot allò que es calla.

    Abisme escarpat,
    imponent fondària
    d'allò que no es diu,
    d'allò que s'amaga.

    La mateixa por
    que ens pren les paraules
    ens empenyerà
    cap a la desgràcia.
  • Al precipici o la soledat de l’escalador
    rautortor | 27/03/2014 a les 21:40
    [Respondre]

    L’abisme sempre hi és, obert i lliure,
    la gosadia el tempta, s’insinua,
    si cal, l’observa, el palpa, el desafia.
    El cingle no diu res, espera impàvid.

    Recordo la distància impossible
    –reina dels cims, penya-segat dels dubtes!–
    quan, d’anhel primerenc ferit, lluitava
    cercant el rumb, el nord d’algun indici.

    Tornar no vull de nou als vells silencis,
    ni a l’entrebanc de caure mur avall
    d’aquest penya-segat que em crida i crida

    perquè escali el retorn, perquè aparelli
    camins, senders clavats en veta viva,
    sens temor de l’oblit, al precipici.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Publica el teu relat en català a www.relatsencatala.com

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats