Detall intervenció

Això, rai! (fora de concurs)

Intervenció de: Mena Guiga | 04-05-2014

Que les ones, boques voraces, els engoleixin,
això rai.
Que l'astre rei, implacable i encegador, els socarrimi,
això rai.
Que la gana i la set, de letal bracet, els anorrei,
això rai.
Que el vent, allunyaire, bufi esperances,
això rai.

Això rai,
i qui no s'immuta s'adorm



Mena (que la poesia no és 'lo' meuuuuuu!!!!!, besllum) (au, i ara tu a fer el clàssic i el mini. No, és broma. Que hi passi qui ho senti, ho vulgui, s'inspiri, li surti, tot en subjuntiu, res d'imperatius i molt menys de condicionals). Apa, bon diumenge!.


Respostes

  • RE: Repte Poètic Visual 229
    besllum | 01/05/2014 a les 19:43

    "La Medusa era una fragata que formava part d'una divisió de quatre naus enviada de França a Senegal per conduir-hi un grup de funcionaris colonials. La incapacitat i imprudència del seu capità, un vell oficial reialista que havia tornat a l'exèrcit amb la restauració francesa i ignorava els avanços marítims de l'època napoleònica, feren que el vaixell acabara separant-se dels altres del seu grup i topant amb un escull el 2 de juliol de 1816. La situació, agreujada per una tempesta, es féu insostenible i es va decidir l'evacuació mitjançant un rai construït amb peces de fusta, remolcat per unes xalupes. Es donà la circumstància que els oficials -membres de la noblesa- es reservaren les xalupes, més segures, i deixaren el rai per a la tripulació i els elements menys privilegiats del passatge. Quan les cordes que unien el rai a les xalupes es van trencar, aquestes es van allunyar i abandonaren el rai, que va quedar a la deriva durant tretze dies, en el quals es produïren ofegaments, motins i episodis de canibalisme. Finalment, el rai va ser rescatat el dia 17 d'aquell mes, amb quinze ocupants dels vora 150 que hi havien embarcat. El quadre de Géricault reproduirà aquest moment en què els supervivents albiren en l'horitzó el vaixell que ve a salvar-los.

    Aquests fets van causar una forta commoció a França i una onada d'indignació contra l'armada, l'aristocràcia i el règim monàrquic del Borbons, sobretot després que dos dels supervivents, el cirurgià Henri Savigny i l'enginyer naval i geògraf Aléxandre Corréard publicaren un fullet on explicaven la seua experiència a bord del rai titulat Naufrage de la Frégate la Méduse."

    Font: Viquipèdia


  • RE: Caram besllum, quina història...
    iong txon | 04/05/2014 a les 16:41
    i quina pintura!

    enganxo l'obra sencera, més reduïda:

  • Això, rai! (fora de concurs)
    Mena Guiga | 04/05/2014 a les 20:25
    Que les ones, boques voraces, els engoleixin,
    això rai.
    Que l'astre rei, implacable i encegador, els socarrimi,
    això rai.
    Que la gana i la set, de letal bracet, els anorrei,
    això rai.
    Que el vent, allunyaire, bufi esperances,
    això rai.

    Això rai,
    i qui no s'immuta s'adorm



    Mena (que la poesia no és 'lo' meuuuuuu!!!!!, besllum) (au, i ara tu a fer el clàssic i el mini. No, és broma. Que hi passi qui ho senti, ho vulgui, s'inspiri, li surti, tot en subjuntiu, res d'imperatius i molt menys de condicionals). Apa, bon diumenge!.
  • Oceà
    Anthony Rain | 05/05/2014 a les 18:35
    No us salvareu de la basarda
    Encara teniu les onomatopeies de la nit rosegades a les dents
    On els dubtes dels amos?
    Senyor d'aquesta cuixa beneïda de sal i mar
    No ensopegueu la meva ànima
    Maleïda
    Penseu que el llunyà velam és esperança
    Sentiu la raó de la terra I penseu que jutjareu aquells
    Aquells perduts en la nit
    Aquells que us cridaven i no escoltaven
    Vostre gemec
    Vostra súplica
    Vostre silenci
    Tanmateix la terra voldrà saber
    Vostra misèria sí
    I l'assassinat
    És segur que la misèria
    I l'odi
    La misèria al detall
    Era de vidre l'esguard?
    Mentre escanyaveu des de vostra fam
    Misèria?
    Fam, el seu esguard?
    Vidre?
    Us penseu que arriben a salvar-vos
    Velam i esperança
    Però sou morts ja
    Dins la basarda i la pena
    I el fàstic
    Arrossegats terra endins
    Més despullats que les descobertes de l'alba
    Per sempre oceà
    Per sempre sereu naufragi
  • Nàufrags
    diamant | 08/05/2014 a les 17:42

    La salabror
    crema la matinada a l'oceà,
    els cossos morts
    s'enfonsen dins la seva tomba líquida.
    Vida confosa
    es desplega damunt el fràgil rai,
    del tot retuda
    a la tenebra del monstre que anihila.
    Inescrutable,
    tot l'avenir són els sotracs de vent,
    el percudir
    de la bèstia voraç que amb fam s'agita.
    Desferra i dol
    en ànimes que baten tènuement,
    xiscle i lament
    quan la vida de sobte deshabita.
    Com per encant
    flueix de nou la sang roja entre els nàufrags,
    la fe potent
    que la mort sigui de sobte arrasada.
    A l'horitzó
    com un miratge en la mar paorosa
    hi ha una nau
    que solcant ones navega delerosa.
  • Ui, perdó. Aquí millor!
    diamant | 08/05/2014 a les 17:46
    Nàufrags


    La salabror
    crema la matinada a l'oceà,
    els cossos morts
    s'enfonsen dins la seva tomba líquida.
    Vida confosa
    es desplega damunt el fràgil rai,
    del tot retuda
    a la tenebra del monstre que anihila.
    Inescrutable,
    tot l'avenir són els sotracs de vent,
    el percudir
    de la bèstia voraç que amb fam s'agita.
    Desferra i dol
    en ànimes que baten tènuement,
    xiscle i lament
    quan la vida de sobte deshabita.
    Com per encant
    flueix de nou la sang roja entre els nàufrags,
    la fe potent
    que la mort sigui del tot arrasada.
    A l'horitzó
    com un miratge en la mar paorosa
    hi ha una nau
    solcant les ones, navegant delerosa.
  • RE: Repte Poètic Visual 229
    rnbonet | 08/05/2014 a les 20:11
    SENSE TEMPS

    Engabiarem desitjos sense temps.
    Sense temps ens trobarà la nit, la mar, l’oratge,
    davant d’una abraçada sense temps.
    Amb poc de temps, fabricarem enigmàtics
    misteris i desitjos. Sense temps de complir-los.
    I sense temps inventarem somnis
    per omplir silencis de pors i angúnies
    tot esperant l’albada.
    Per no tenir ni temps, mirarem el devenir
    amb un somriure amarg
    abans del mutis ansiós del temps que arriba.
    Ni temps tindrem per un pensament esperançat.
    Sense cap temps cap el teló final:
    només aquell que ens concedeix la Parca.
  • RE: Repte Poètic Visual 229
    diamant | 08/05/2014 a les 22:59
    Estimat/da besllum, he canviat l'estructura del poema. Oblida el que he penjat abans. Em fa l'efecte que així és més eficaç. Ep! Ja veus que hi treballo.

    Nàufrags


    La salabror
    crema dins l'oceà,
    els cossos morts
    s'enfonsen a la tomba,
    els mig vius resten
    entre onades i embats,
    quasi retuts
    a la mar monstruosa.
    Inescrutables
    són els sotracs de vent,
    el percudir
    de bèsties que s'agiten.
    Desferra i dol
    s'eleven imponents,
    un xiscle clama,
    més vida es deshabita.
    I per encant
    flueix de nou la sang
    la fe potent
    que la mort foragita.
    A l'horitzó,
    en la mar abismal
    una nau ve
    navegant decidida.
  • Terra somiada
    magalo | 09/05/2014 a les 20:14

    Miro al cel tot pregant
    perquè veig que la mar
    aliant-se amb la força del vent
    no té cap compassió
    i sens treva em castiga.

    Però amb el sol mossegant-me la pell,
    desmuntat tot el rai,
    l’esperança i velam estripats,
    des del cim d’una onada jo veig
    terra ferma somiada.

  • Tot per un sugus
    iong txon | 09/05/2014 a les 21:49
    Realitat de malson, son dels meus somnis.

    Hores eternes al llindar de l’abisme golafre
    quants cossos has engolit, insaciable
    entre les aigües grises, l'escuma i les ones?

    Matinada freda sota els estels tremolosos
    impossible quedar sec en la mar grossa.
    i migdies de foc en la calma, xardorosos

    Quants més encara? Quin destí ens espera?
    perduts enmig de l’oceà!
    conxorxa del corrent i el vent de llevant

    Mal abrigat, se m’acluquen
    els ulls i somio; he vist la llar
    la mare i la Marie em cridaven

    Un grapat de nàufrags demanen al Cel
    un miracle: l’esperança d’ albirar
    el dia de salvació.
  • Bitàcola
    deòmises | 11/05/2014 a les 17:51
    Tot era pedra, inclús el futur sotjat amb pupil·les impassibles,
    I l'heroi potser qui devorava la carn germana havent-la convertida
    Abans en anònima, ignota com la distància que encara restava
    Fins a l'horitzó salvador de la terra ferma o a la silueta de la vela.

    Tot era pedra, inclús els núvols, que anunciaven la tempesta,
    I la fam i la set ingents creixent en l'ànima i en l'estómac, alienes
    A tot ensenyament i a l'ètica difosa quan, damunt de les fustes,
    La balança del seny desapareixia i l'home esdevenia carn comestible.

    Tot era pedra, sense tenir gorgones, sols el rumb per sobreviure,
    Que suposava llast i dificultats entre peripècies ínfimes en silenci,
    Com una mar que s'eixamplava, convertint-nos en sorra en l'onatge.

    Tot era pedra, sense tenir constància de la demència que s'apoderava
    Dels nostres cossos, i l'ànim, petri també, s'enfonsava com una elegia
    Irremeiablement pou negre avall, amb el temor de ser el següent àpat.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.