Detall intervenció

Ai papà com t'enyoro!

Intervenció de: Boréâs | 09-09-2005


Ja no hi ha res a fer. Em prendré el vaset d'infusió de cicuta barrejada amb suc de taronja per allò millorar-li el gust. I ja està llest i beneït. Els meus dies de glòria ja s'hauran fet fonedissos. Voilà! No sé exactament quins símptomes tindré, mai he pres res més que no fos un got de vi, i això quan només estava refredat.

Us preguntareu el perquè de prendrem la cicuta. Potser no. Us ho explicaré:

Ahir a la tarda em van donar una mala notícia. Un fet que portarà una conseqüència clara i determinant a la meva vida. La meva mare es torna a casar. Què té res d'estrany? Doncs res, que es casa amb en Lu Yin, com podreu endevinar és xinès.

Per tant s'ha acabat aquelles passejades amb la mare pel parc del barri. Veient com la mainada juga als gronxadors mentre les seves mares fan safareig unes de les altres. "Que si aquella va vestida així, i li queda malament; és clar han anat a menys, etc". I així anar-hi anant!

Ah, no us penseu que sóc xenòfob, no. Ara, faltaria més. Nosaltres som de la alta burgesia catalana, d'aquella amb nom i cognoms, què us penseu! I ara ma mare va i es vol casar amb el netejador d'excrements de la Lulú, la nostra gossa de rassa. Què dirà de nosaltres el nostre veïnat! En realitat ara me'n fot tot, ja és massa tard. Ai papà si tu hi fossis!. Cicuta gola avall!


Respostes

  • RE: EL REPTE X
    Gemma34 | 09/09/2005 a les 14:48

    En realitat, tot va succeir a conseqüència de menjar-me una taronja davant d'un restaurant xinès.
    Hagués volgut entra-hi per menjar un deliciós arròs tres delícies. Però no duia ni cinc. Els darrers anys he tingut seriosos problemes econòmics.
    I mentre em veia reflectit davant dels vidres, m'adonava que la meva imatge era la mateixa que la d'un captaire. La meva roba esparracada i bruta a raó de dormir en qualsevol lloc del carrer.
    El suc de la taronja em regalimava galta a baix i amb la màniga del jersei em vaig eixugar.
    -Perdoni -em va dir el cambrer-. Pot fer el favor de sortir de l'aparador? Fa estona que no es mou d'aquí i... els clients no els agrada com se'ls mira.
    -Sap... jo no he anat mai en un restaurant xinès i quan era un escriptor amb fama, els meus amics els hi deia que no m'agradava l'arròs i mai volia venir aquí -ja me'n anava quan em vaig tornar a girar-. Crec que seguiré sense venir.

    Gemma34

  • RE: EL REPTE X
    Lavínia | 09/09/2005 a les 15:59


    Si no fos pel mal de queixal, oi? Doncs tot aniria millor, però amb la pell groga com el senyor Huan Li, un xinès de Shangai, que va conèixer mentre era viatjant de pells de conills tenyida de tots colors per abrics i altres coses de poca volada; però ara ai las! Com puc anar amb la Maria? Si em veu així, amb aquesta cara amb la galta inflada pel flemó del queixal!. Sort que d'aspecte estic força bé: una mica de panxeta, tinc poc cabell, però pentinat així, de gairell, i tenyit color taronja, com ara és moda! Que, caram, sóc la conseqüència de molts anys d'experiència en el meu ofici: tenyint la pell i el pèl es renoven i ara és el moment i, a més, em tibo i ja està, em mantinc. Ja ho crec que sí!

    Quina fila faig davant del mirall. He de causar bona impressió, aquesta és la definitiva, aquesta nit és la meva, com els toreros, he de fer-me fort, perquè ella m'ha de mirar, m'ha de veure! Perquè, vejam, qui és ella, al cap i a la fi? És sols la mestressa d'una botiga de plats-i-olles, que deien abans, però he de mantenir-me sencer i de bon veure, sinó podrà pensar:
    Guaita, cassola vella, bony i forat !! .


  • Ai papà com t'enyoro!
    Boréâs | 09/09/2005 a les 16:00

    Ja no hi ha res a fer. Em prendré el vaset d'infusió de cicuta barrejada amb suc de taronja per allò millorar-li el gust. I ja està llest i beneït. Els meus dies de glòria ja s'hauran fet fonedissos. Voilà! No sé exactament quins símptomes tindré, mai he pres res més que no fos un got de vi, i això quan només estava refredat.

    Us preguntareu el perquè de prendrem la cicuta. Potser no. Us ho explicaré:

    Ahir a la tarda em van donar una mala notícia. Un fet que portarà una conseqüència clara i determinant a la meva vida. La meva mare es torna a casar. Què té res d'estrany? Doncs res, que es casa amb en Lu Yin, com podreu endevinar és xinès.

    Per tant s'ha acabat aquelles passejades amb la mare pel parc del barri. Veient com la mainada juga als gronxadors mentre les seves mares fan safareig unes de les altres. "Que si aquella va vestida així, i li queda malament; és clar han anat a menys, etc". I així anar-hi anant!

    Ah, no us penseu que sóc xenòfob, no. Ara, faltaria més. Nosaltres som de la alta burgesia catalana, d'aquella amb nom i cognoms, què us penseu! I ara ma mare va i es vol casar amb el netejador d'excrements de la Lulú, la nostra gossa de rassa. Què dirà de nosaltres el nostre veïnat! En realitat ara me'n fot tot, ja és massa tard. Ai papà si tu hi fossis!. Cicuta gola avall!

  • RE: EL REPTE X
    T. Cargol | 09/09/2005 a les 16:25

    On són aquells dies de glòria? Han estat efímers, com el suc de taronja destapat, efímers com la realitat tan si és bona com si és dolenta; com els jugadors del Barça; com les ombres xineses; com el pentinat de les noies i nois d'avui dia; com l'estiu quan arriba l'onze de setembre; com els bons propòsits quan comença la feina; com l'alegria de saludar el companys; com el quadre d'honor de relats en català; com els acords per un nou estatut; com el tornados de platja,...

    Efímer i temporal és el que construïm amb els defectes i mancances humanes, especialment quan no valorem l'esforç.

    Allò efímer ho és també des del moment en que ho volem etern, el més significat el més intens - fins i tot allò que penseu i que és més llarg en el cas de la dona (ja s'entèn) -. Ho és doncs a conseqüència de la concentració de passió en un tema.

    Si la noia és maca ho serà efímerament; però, contràriament, si no és tan afavorida igual: ho serà efímerament també. Així ens protegeix la natura contra els nostres desitjos desmesurats, les nostres expectatives exagerades o contra els nostres fracassos.

    Allò efímer com la rosa, com la bellesa tal com diuen els clàssics, com la memòria, com l'arc iris, com la infància vista des de la maduresa., com la fama a Relats, només no ho és en el record puix passa i passa sense descans quan tenim els ulls closos, fent-nos l'ullet eternament.



    • RE: RE: EL REPTE X-"Contarella d'un mandarí xinès"
      Josep Bonnín Segura | 09/09/2005 a les 16:50

      Conten que un Mandarí xinès , de nom Xien-li, tenia molta por a la malaltia i a la mort.
      Procurava que els seus súbdits sempre que sortissin al carrer és rentessin abans d'entrar a les cambres. Disposava d'una guàrdia personal que ademés d'encarregar-se de la seva seguretat, també feia que es complissin estrictament les seves ordres de netedat.
      En conseqüència a la seva dèria, havia disposat una cambra especial en el seu Palau per donar allotjament als metges més importants de la Comarca.
      El Palau es trobava enfora de la realitat. Vessava poder riquesa. Al jardí, de murs folrats de marbre blanc , tot travessant una porta llaurada de xicaranda, i havia sembrats una casta de tarongers molt especials. Els havia fet sembrar el seu besavi Xin-shuan li.
      Aquells arbres petits, tenien unes fulles nacrades i els seus fruits esdevenien increïblement grans. Taronjes amb gust de mel i daurades com l'or.
      En Xient-li és posa molt malalt. Reunits els metges, li recomanaren que tenia que menjar, al manco, de tres a quatre fruits dels tarongers del jardí. En Xient-li ordena que li en portessin una taronja, malgrat no tenia gaire fam. Un cop servida ordenà desallotjar la cambra. El primer grell li provoca tossina . El segon se li ennuega a la gola i morí ofegat.
      A la plaça del mercat, el trobador passava el barret, per rebre uns cèntims. El seu avi, qui li contar el relat, havia sigut un dels metges del mandarí.

      • En Mall
        foster | 09/09/2005 a les 16:58

        En Mall

        Des de feia un any, cada tarda en arribar a casa el trobava estabornit al menjador,
        acompanyat de l'ampolla de bourbon i dels retalls de premsa de la seva època triomfal, especialment el de l'últim combat contra aquell xinès enorme.

        I la Joana ja no ho suportava més. Ni a ell ni les seves pallisses. Veient-lo dormir, i sabent-se del tot segura, aprofità per desfogar-se.
        -Hola malparit, com va tot? Ja, quina pregunta! Tirat per terra, completament borratxo com sempre, vivint dins la teva realitat d'alcohol i somnis. Això s'ha d'acabar, em sents? Em sents?
        Però en Mall no podia sentir-la: a conseqüència del cop amb la cantonada de la tauleta de davant del televisor, s'havia esberlat el cap com si es tractés d'una taronja madura, i feia ja força estona que dins el seu cos no hi quedava ni un gota de sang.
        En adonar-se'n, la Joana anà corrents cap al telèfon per tal de cridar una ambulància. No sabia si encara era viu, s'havia d'afanyar, era qüestió de minuts.
        Però, de cop sobte, s'aturà i se'l mirà un altre cop. Penjà l'aparell i anà al seu costat. Llavors, imitant un àrbitre, molt però molt lentament i ajudant-se amb els dits de la mà, començà a comptar:
        -Un, dos, tres... nou, i... K.O.! Que et bombin!


  • pk no probar-ho? ;)
    kispar fidu | 09/09/2005 a les 17:09

    Com a conseqüència d'aquesta proposta dels reptes, em veig aquí escrivint aquesta petita realitat:
    On són aquells dies de glòria? Aquells temps on un africà, un català, un xinès o en definitiva, qualsevol ésser humà, podia asseure's sobre l'herba humida o damunt d'un camp extens on el silenci era l'únic so possible, menjant-se tranquilament una taronja? Aquells dies on els mots obligacions, preocupacions o mal de caps, no tenien un significat, ja que no existien aquests fets? On una persona vivia sols pensant en la supervivència, sols vivint aquells instants; pensant només en el dia que tenia al davant, sense anar més lluny...
    Aquells dies on la convivència era un dels trets claus de l'existéncia. On la gent no corria a ritme dels seus rellotges. On les agulles no marcaven el pas. Aquells dies de glòria on la calma ho omplia tot de goig. On les coses més simples eren les que ens cridaven més l'atenció. On el Sol marcava l'inici del dia i el temps definia els horaris.
    El ritme de vida actual es caracteritza per l'estrés i el no parar. Desde petits ja estem carregats d'extraescolars i un munt d'activitats que no ens deixen temps per jugar ni pensar pel nostre propi compte. On iniciem el dia amb el so estrident d'un despertador i desde que ens treiem les llaganyes, el rellotge és el nostre marca passos. On les presses i preocupacions es poden llegir en els nostres rostres.
    Tan de bó aquells dies de glòria fossin aquests.

  • L'herència
    boigboig | 09/09/2005 a les 18:56

    L'herència


    El meu avi, ja fa molts anys, em va ensenyar el llegat més important que ens ha donat la família, a part de la recepta del pastís de taronja de l'avia, que ja coneixeu i tant aprecieu. Des de petit em va començar a entrenar en la neteja de les restes fecals que sempre queden enganxades en el inodor, sovint a pocs mil·límetres per sobre del nivell del aigua. Evidentment no us estic parlant del ús, clarament antihigiènic, de la escombreta del bany, ni de llançar productes químics altament perjudicials pel medi ambient. El mètode en qüestió és l'ús de l'orina que, amb força, punteria i paciència, va desgastant la brutícia escrupolosament.
    En els meus dies de glòria vaig aconseguir grans reptes com la neteja total del inodor del restaurant xinès de la cantonada, amb restes incrustades de temps immemorials. Però la realitat s'ha acabat imposant, i, com a conseqüència dels meus problemes de pròstata, la meva pixera ja no té la força ni la precisió indispensables.
    És per això que avui us he reunit aquí, la nova generació que preservarà els coneixements que amb tant d'esforç ha aconseguit la família. Jo esperava que un dia tindria un descendent més apropiat, però no puc esperar més, i les meves dues filles, les vostres mares, no semblen gaire disposades a tenir més descendència. Entenc les dificultats inherents a la vostra condició però crec que amb la meva experiència i la vostra perícia ens en sortirem. Com ho veieu, Carlota i Joana?




  • Felicitat
    pivotatomic | 09/09/2005 a les 20:45

    Quan plego de la feina, l'stress em surt, literalment, per les orelles. Amb els nervis encara a flor de pell, em salto tres semàfors en taronja i, amb aquest pràctica, em guanyo els cops de clàxon irats d'uns quants conductors. Teniu raó, però, sabeu què?... Que us bombin!

    Estic a punt d'agafar menjar al xinés de la cantonada, però me n'acabo desdient. Aquesta renuncia, aparentment insignificant, m'omple de tristor i em fa sentir mesquí. Per uns moments, m'escapo de la realitat sufocant que m'envolta i torno als dies en que l'Eva i jo demanàvem menjar a fora cada dia, fèiem l'amor per tot arreu i gastàvem els calés com si no s'haguessin d'acabar mai. Ara tenim altres coses, és clar, però jo trobo a faltar la nostra vida anterior. Moltíssim.

    Obro la porta i, immediatament, sento els meus dos fills, de tres i cinc anys, córrer pel passadís per venir-me a rebre. "Papa, hola, papa!", xisclen com si intentessin guanyar un concurs de brams. Els abraço i, mentre intento esbrinar com els ha anat l'escola, veig l'Eva, amb una cara d'esgotament idèntica a la meva. No necessito un vident per saber quina serà la conseqüència d'aquest cansament mutu.

    "Els banyes tu?", m'implora amb un fil de veu. Mentre li dic que sí amb un somriure resignat em pregunto quan de temps més podré suportar aquesta presó que jo mateix m'he construït. I la pregunta segueix a l'aire, ominosa, mentre banyo els nens i intento convèncer-me de que sóc feliç.
  • EL REPTE X: 216
    qwark | 10/09/2005 a les 03:26

    La realitat és un enigma xinès amb aroma críptic, cítric i angoixant. Una per una, les paraules van caient amb parsimònia, empeses per la conseqüència última de la seva etimologia. La repetició reiterada d'una existència mediocre no les fa eternes, com podríem pensar, com havíem pensat. L'eternitat les fa mimètiques, absurdes, lleugeres i buides. "Pervers!" crido contra les parets escarpades de l'abisme. I les successives repeticions de l'eco van esmorteint el volum - això és obvi - però també el significat, diluït fins al silenci del crepuscle taronja.

    Filòsofs, cosmòlegs, sacerdots, ideòlegs, matemàtics i productors de Hollywood. Tots intenten encendre les seves petites llums, no per intentar guiar-nos per aquest laberint sinó més aviat pel goig de veure'ns orbitar al seu voltant. És preciós veure la coreografia nocturna d'insectes diversos al voltant d'un fanal. I, en el fons, no som nosaltres igualment absurds quan ens movem buscant la llum?

    Cerquem en el passat, en el present i en el futur aquells dies de glòria. Ens arrossegaríem per tenir el que volem, si sabéssim què és. La metzina i l'antídot es barregen constantment a la coctelera emocional que serveix les copes als sortilegis sentimentals. Se'ns permet beure. Potser també preguntar, entre els sospirs de les línies de codi, quines són les funcions. Compteu les paraules, tot té un sentit.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.