A la platja

Ja fa dos que en Pol no em dirigeix la paraula. I el silenci, des que era petit, m'incomoda. Em fastigueja l'absència de so. No puc amb el silenci. Quan ningú parla, acabo enraonant amb mi mateix, i no m'agraden les coses que dic. Es com si dins meu, una veueta innocent em digues allò que esta be i allò que esta malament, com si jo mateix em censures i em tractes com un nen petit.

No m'agrado. No em suporto. Soc superficial, egoista, cap-gros. De fet, no sè com en Pol ha trigat tant a deixar de parlar-me. No el culpo. De vegades, puc ser insuportable. Però suposo que també tinc coses bones. Coses que poden sorgir quan hom es troba dins una barca perdut enmig l'oceà. Coses com analitzar la blavor de l'aigua, el vol dels inexistents ocells marins, la direcció de les corrents oceàniques, l'acurat cant de les hurisses, el crepitar de la fusta assotada per les escasses onades que repiquen contra el casc...

Però, desprès d'una estona de contemplació, torna la veueta, alliçonant-me per sobreviure en aquesta situació tan estranya. I en Pol encara no dius res.

Ara ja son tres els dies que portem aquí. L'aigua dolça escasseja. Per sort, el menjar no es problema. Qui m'havia de dir que per l'aniversari estaríem aquí, tan lluny de tot, i sense poder aprofitar el temps per parlar dels nostres problemes. Potser es cert que ja no era el mateix, que teníem poques coses a dir-nos, que la nostra relació es va ressentir de les mentides que ens dèiem l'un a l'altre i a nosaltres mateixos.

Es irònic. A en Pol mai li havia agradat el mar. Ell era mes de secà. De muntanya. I de tots els viatges possibles, va decidir fer aquest, sabent que per a mi, el millor regal era sortir de l'hospital i veure la immensitat de l'oceà, perdre'm dins l'horitzó.

Ja no tinc més pastilles. Aviat tornaran totes les veus. I en Pol es mort, al meu costat, incapaç de defensar-me dels meus alter-egos i la seva obsessió per l'autodestrucció.

En Pol es mort? L'he mort jo? Com ha passat? No recordo res.

I tant que l'has mort. Amb les teves pròpies mans.

No, no, impossible. Mai seria capaç de fer això...

I tant. Ja ho havies fet abans. O no ho vols recordar?...

Repte: L'aigua

L'Aigua de la dutxa em relaxa, sempre he pensat que és millor abans d'anar a dormir, em trec tot l'estrès, la brutícia i el mal rotllo, és com un canvi, després me n'oblido i aparco els problemes de la feina.

Demà em posaré el vestit blau, com a ell li agrada i em portarà a un restaurant indi amb espectacle, per fer-se notar, perquè creu que així m'impressionarà i vindrà tot enclenxinat, es nota que es vesteix acuradament i això em fastigueja, perque no jo no sóc tant elegant ni mirada per vestir-me, no de la seva manera, ell és dels que tot ho fan per donar una imatge, bona imatge, com qui porta una mascara disfressant així allò que no li agrada de si mateix.

I això és el pitjor de tot, aquesta serà la darrera vegada que soparé amb ell, amb 4 cites, ja n'he tingut prou! A més tota aquest muntatge que desplega fa que estigui més pendent de si mateix i la seva exhibició com un paó que no de la persona que té al davant, però jo el conec bé i la meva intuïció de dona no m'enganya ell s'està enamorant de mi i això m'encanta, passaré l'estona observant com li brillen els ulls al mirar els meus, mentre jo faig un posat de noia tímida que mai ha trencat res, en realitat, és que no tinc ganes de parlar per parlar i fer-li compliments com farien moltes, ell és guapo, elegant, i seductor...però per un altre tipus de dona, no pas per mi, ell hauria de saber que més m'estimo les coses senzilles, que podríem sopar a un lloc de menjar casolà, mostrar-se tal com és, que tots tenim defectes, i el que un pensa que és un defecte espantós, per l'altre pot inspirar un tendre sentiment que apropa més les persones, que amb un somriure m'escoltes amb paciència. Això és el que voldria jo.

Però ja fa temps que espero que un home em sedueixi amb aquesta senzillesa i amb bones paraules, que diferent seria i que feliços podríem ser. I en tinc tantes ganes d'enamorar-me que he caigut en aquest parany de conèixer algú per internet i resulta tant fred, i res, que no salten les guspires de l'amor, potser la propera vegada....

Centaure
PD: Espero que agradi i almenys un comentari

A veure si la trobaré freda... Per poc que pugui m'hi ficaré, que em convé nedar; ahir ja em tornava a fer mal l'esquena... El primer dia de platja em fa il·lusió, mira. Potser tornaré a veure alguns dels estiuejants de l'any passat. Hi havia una colla d'àvies que es passaven el dia explicant xafarderies d'amics i coneguts. No sentia ben bé les històries perquè es posaven molt a prop de l'aigua i només enganxava algunes paraules entre la remor de les onades: ell no hi va voler saber res... pots comptar, ella... i després s'hi va posar el germà... Ostres, quina feinada a omplir els buits!... I aquella família que em feia pensar amb els Ulisses del TBO, que anava carregada de tot i feia vida a la platja! Veure com plantaven els para-sols -bé, un plantava i tres dirigien- ja era un espectacle; els nens petits corrien amunt i avall fent volar la sorra i el fill adolescent amb cara de fastiguejat volia anar per les seves i només rondinava... Bé, si no hi són ells és igual, al seu lloc n'hi haurà d'altres. A la platja sempre em sento ben acompanyada; asseguda al mig de tothom, tinc la sensació de formar part d'una tribu molt gran que ha fet una aturada en els seus desplaçaments estacionals. S'hi podria filmar un documental d'aquells de la televisió i explicar que en el grup hi ha individus de totes les edats, de totes les mides i de tots els colors. També hi ha perills que ens amenacen, sí: criatures que es perden, meduses que ens poden atacar a traïció... Però uns quants, destacats amb una creu roja, vigilen que ningú prengui mal i son allà pel que faci falta... En fi. Ja ho tinc tot a punt: l'acurada edició dels assaigs de Montaigne, les ulleres, la gorra blava per si el sol em molesta, la pinta, la crema, un paquet de mocadors de paper, la tovallola, una ampolla d'aigua i una mica de fruita a la nevereta... Tot. Som-hi, doncs.

Havia deixat de lluitar, una estranya pau l'envaí i es va deixar anar. Ja no sentia la remor ofegada de la gent i del xipolleig de l'aigua, se sentia sol. El temps s'alentí ràpidament fins aturar-se del tot, com si hagués entrat en una nova dimensió en la que ja no importava res. Era estrany, no tenia por; després de buidar-se lliurant totes les forces del seu cos de nou anys en emergir, el pànic inicial es convertí en una calma serena. S'anava enfonsant girant parsimoniosament agombolat per l'aigua que anava canviant la intensitat del blau. Llavors va veure acostar-se un rostre de dona que el fitava amb una infinita tendresa, els cabells rossos i arrissats es movien, no com ho farien dins de l'aigua, sinó com si fossin acariciats acuradament per una suau brisa, i els ulls ben oberts, com si l'aigua no la fastiguegés. No va tenir cap dubte de que era un àngel que venia a buscar-lo. L'àngel però, sense paraules, sense ni tan sols canviar la seva plàcida rialla, li va dir que lluités, que havia de viure.
Ho va intentat, tornà a moure cames i braços i anà guanyant altura... i ja no recordava res més. Quan es va despertar, estava al seu llit, la mare li explicà que el socorrista de la piscina l'havia salvat i que li havien hagut de fer la respiració artificial.
- i l'àngel? -preguntà.
La mare li va dir que no hi havia ningú més que ell a la piscina, i que devia ser una al·lucinació produïda per la falta d'oxigen.
Dotze anys després, a la platja, va tornar a veure aquell rostre, amb els cabells rossos arrissats acariciats pel vent. S'hi acostà i li va dir:
- Tu ets el meu àngel! Te'n recordes de mi?
Ella es posà a riure, amb aquella rialla que ell coneixia bé i li digué
- Original manera de lligar!
I ja no es van separar, van ser immensament feliços, però ella mai es va creure aquella història. Al cap del temps ell va desistir de convèncer-la, però sabia que li devia la felicitat...i la vida.

Vas trobar el meu cos surant en la mar brava i et vaig plorar la força del cel sobre el blau quan hi ha temporal. Vam nedar riu amunt fins a les valls de l'hivern, allunyant-nos del fred costaner que gela els úters materns. Amb la neu em vas fer un coixí i la tendra blancor de les muntanyes va unir els nostres cossos sota la seva manta.

Un floc s'asseu a la teva parpella, quan em mires amb el teu mig somrís divertit, sota el fanal que il·lumina el camí de la nit: got de llet abans d'anar a dormir.
Reposem l'hivern necessari a la casa pedra i pissarra, que crida el guix infantil. La llet quallada recorda l'ahir.

Quan surto dels somnis, damunt el prat decorat amb el salt d'aigua regalat pel desglaç de la primavera, et miro i em mires la flor humida de tu. Ens banyem al riu que serpenteja pels nostres meandres vulvars.
Esmorzem pa de colors: verd, grana, carbassa i groc. Amb cabdal policromat, el riu ens arrossega fins el portal de l'estiu i vessem les nostres naturaleses al llit d'arena que ens acull. És l'inici d'un espai horitzontal, on el blau pinta el cel i el mar.

El silent blanc marí dels núvols ve a fastiguejar les gavines cridaneres. Recullo amb la llengua el líquid que regalima per la morenor de la teva pell nua de platja. Mossego els teus llavis de cacau, amb gest acurat. Ens mengem les boques banyades de sal: les dents repiquen a ritme de papaia i ens xuclem l'òrgan sucós de síndria indiscreta. Com l'aigua de pluja en un carrer descendent, m'enxampes els ulls molls d'admiració. Transfereix-me la líquida saviesa que et llisca pel front. Sóc la teva entranya quan m'alimentes del teu sabor.

Em fa por obrir les nostres memòries pel final. Em conformo en acariciar el llom del nostre diari tots els instants de cada nit, quan el teu flux m'evoca que hem acordat un cicle d'aigua sense fi.

Des que vaig veure "Waterworld" he decidit que vull viure sota mar. En aquella nefasta pel·lícula on l'aigua cobria gairebé tot el planeta, i on els homes lluitaven per aconseguir un tros de terra ferma, el protagonista (un Kevin Costner al principi de la seva decadència com a actor) havia desenvolupat darrera les orelles una petites i discretes agalles per a poder respirar sota l'aigua. Recordo que aquesta mutació era causa de rebuig per part de la resta d'"humans" de la pel·lícula. El veien com un monstre, més a prop d'un peix que d'una persona. Però el personatge de Costner va fer el que qualsevol animal faria: adaptar-se per sobreviure, i he arribat a pensar que senzillament li tenien enveja. Els humans també ens adaptem, i si el món s'emplena d'aigua fins la punta del Montseny doncs nedarem, i si encara s'enfila més amunt, doncs si cal, aprendrem a respirar sota l'aigua.
Però jo vull fer-ho abans que tot s'inundi (de ben segur que passarà). Estic fastiguejat del soroll, de les estridències ambientals, i entre perdre'm al bosc o submergir-me sota mar he escollit la segona opció. Un nou món per escoltar el silenci, per gaudir de la pau, per descobrir la llum a través del blau líquid, i per poder flotar, lliurement, sense les limitacions que suposa la gravetat.
Us pensareu que estiu sonat. Doncs no, sóc ben conscient que no em sortiran agalles només de ficar-me una bona estona sota l'aigua. Ho he d'anar fent mica en mica. Em passo moltes hores a mar, nedant i capbussant-me contínuament, i vaig treballant amb la mandíbula, fent el joc acurat, endavant i endarrere, buscant una fricció interior just darrera les orelles, allà on s'ha de perfilar la via que filtrarà l'oxigen.
Ja porto deu anys així, i la veritat és que cada vegada que m'endinso noto amb més intensitat una mena de pessigolleig al coll. Alguna cosa m'està passant.
Insistiré, vull viure voltat de lluços, turbots i meduses, vull esdevenir el primer home-peix de la història de la humanitat.

Amb la última passa acabava de gastar la darrera engruna d'ànim que li quedava. Es va rendir i caigué a plom a la sorra, cremava, però ja li era igual, només desitjava que aquella agonia s'acabés el més ràpidament possible. Reia i plorava a la vegada. Plorava perquè sabia tan aprop la mort, i reia per la ironia de la situació; S'havia apuntat al Paris-Dakar només per matar tot el temps que tenia per fastiguejar-se. El seu papà li comprà la millor moto, llogà el millor equip de mecànic, una "massatgista", un metge, un cuiner... tot perquè el seu nen de 28 anys estès content. En l'etapa del dia anterior però, es va desencadenar una tempesta de sorra, el GPS i tots els instruments de navegació d'última generació van quedar inservibles. El més prudent hauria estat aturar-se i esperar l'helicòpter de rescat, però ell va tirar endavant seguint la seva intuïció. Què li podia passar? El seu papà sempre el salvava e qualsevol mal pas.
Una ombra li trencà els seus agònics pensaments, va necessitar una força sobrehumana per obrir una mica els ulls, va veure que la propietària de l'ombra era una noia plantada davant seu. Anava tapada del tot, només tenia al descobert uns enormes i preciosos ulls blaus on s'hi endevinava el patiment d'una vida dura pel clima i per les constants guerres tribals A la mà duia una carabassa d'on en regalimava una gota d'aigua que espurnejava amb el sol. Ell es va treure el seu Rolex i li allargà, sempre ho havia comprat tot, no veia per què no podia fer-ho ara. Aquella noia va prendre el rellotge, se'l guardà acuradament entre els plecs de la roba i se n'anà sense ni tan sols girar-se quan ell començà a plorar i a cridar al seu papà.
Abans de tancar els ulls per última vegada va pensar que una mica de sorra i un rajolí d'aigua acabaven de guanyar la partida al fill d'un dels homes més rics i poderosos del món... no pensà ni un moment que potser la mort li havia produït l'explotació dels que eren com aquella noia.

El meu avi recorda la nit que va haver d'abandonar la casa dels seus pares, i alhora la dels pares del seus pares. En Vicenç amb els ulls clucs repassa aquelles últimes hores: les habitacions on tot ho deixava recollit i acurat com li agradava a la Lola, l'àvia, la seva dona. Deixava el cor enterrat entre aquelles parets que havien vist néixer, créixer i morir tres generacions de Montalt! Encara sentia les rialles dels nens i les batusses de la Lola al seu darrera. «Casun dena! deixeu les magdalenes que encara són calentes i us faran mal a la panxa!»
El progrés en deien! La vall creixeria més amunt i amb els canvis la comarca milloraria. Els de la capital necessitaven aigua. Tots havien claudicat per uns quants diners i un poble nou. Un poble que no sortia als mapes i que no tenia història; un poble amb els carrers acabats d'adobar, amb casetes blanques arrenglerades a banda i banda, totes iguals… sense personalitat.

Aquella nit la remor va trencar el silenci dolorós que s'escampava per la vall. L'embassament es va anar omplint. Tothom tenia por que els murs no resistissin l'embat de l'aigua i inundés els pobles d'aigües més avall, tots es temien una catàstrofe! Per fi l'aigua va arribar al nivell que estava previst, ofegant la vegetació, les relíquies històriques i culturals, el poble… la seva casa, i tot, per una espurna d'electricitat que ajudés a millorar la industrialització del país. Les aigües fosques amagaren totes les mentides fastigoses dels homes que van projectar i construir "el pantano".

Sovint acompanyo l'avi al turó, on contemplem les aigües tèrboles i avui minvades per les poques pluges; en els seus ulls s'hi reflexa un blau trist i malenconiós. L'avi assenyala i diu amb veu tremolosa « Allà baix, vaig néixer i vaig créixer, allà… al mig de l'aigua. Veus aquella ombra oi? …és el campanar de l'església» I mentre sento la seva veu, penso que és molt trist no poder caminar amb els teus fills i els fills dels teus fills, pels llocs on has crescut.

Tant sols era un joc.


Tant sols era un joc. Tant sols un joc. Un joc.
La pugna perpètua de l'aire i de l'aigua.
Un repte que tots hem provat algun cop:
Trencar l'equilibri que ens manté intactes
cercant els límits entre el joc i la mort.

Tant sols era un joc. Tant sols un joc. Un joc.
I el blau d'un migdia que ens aplatanava
tenyia de llums el mirall del bassiot,
i els amarava els ulls, que vermellejaven
de tanta piscina, i de tant de clor.

Una era bruna d'argila primigènia
amb els cabells mullats de negre tempesta.
Duia una mirada que es perdia en l'altre
i un somriure de tremolors de calfreds.

L'altre era blanca i espigada com l'herba
i amb un casc de blat coronant-li la testa.
Era el general que amb el seu entusiasme
llença les tropes contra objectius incerts.

Tant sols era un joc. Tant sols un joc. Un joc.
Les instruccions eren clares: s'esperava
el màxim que es pogués, sense fer cap so,
ben al fons de la piscina, tot mirant-se
al ulls. Guanyava qui vencia al seu cos.

Les dues volien vèncer.
Les dues ho van fer.
Cap d'elles volia perdre.
Les dues ho van fer.

Mentre el sol ens fastiguejava el rostre
estirats com els cocodrils del riu Nil
recremats com la carn assecada al sostre
desvagats com les odalisques del Nil

elles segellaven un pacte secret:
jo no em retiro si tu no ho fas també,
batrem tots els rècords que mai ningú ha fet.
Al fons, les dues juntes, per sempre i mai més.

Tant sols era un joc. Tant sols un joc. Un joc.
Un joc que va ser un espectacle macabre
davant de la gent que cercava repòs.
Diumenge al matí d'un dia de vacances.
Dos cossos ja pàl·lids inerts com ninots.

Tant sols era un joc. Tant sols un joc. Un joc.
Un joc que us va prendre tot el que esperàveu
i us va arrabassar tot el temps tot de cop.
I als vostres ulls, glaçats, ja no es preguntaven
que qui havia guanyat aquest últim joc.

Estimat,

Sí, vull marxar amb tu. Ja estic preparada pel gran viatge de la meva vida, per retrobar-me amb tu.
Et recordes?
Jo estava abocada a popa, observant un paisatge format per les onades i la llengua d'escuma que, com la cua d'un estel, deixava darrere seu el vaixell en el seu anar; de tant en tant feia alguna foto, en la meva vella màquina automàtica. Em vaig girar, al sentir una presència al meu costat; al mateix temps, tu et vas tombar per dirigir-me la paraula, paraules que no vaig entendre de bon començament, de tant sobtada que em vaig quedar, quan em vaig trobar amb uns ulls d'un blau tan profundament foscos com les aigües que acabava de contemplar, fent què perdés, per un moment, el sentit de la realitat.
Devies de veure quelcom d'estrany, que em vas preguntar si em passava alguna cosa; aleshores, em vaig refer, avergonyida, et vaig explicar què érem cinc joves que tornàvem d'un viatge motxiller de fi de curs ( havíem acabat el COU) de l'illa d'Eivissa; que ens havíem quedat sense pasta i sense res per menjar. Ens vas portar xoriço i pa de la cuina i vam estar xerrant tota la nit fins l'alba; els meus companys varen desaparèixer un darrere l'altre per anar a dormir a "toldilla"; em vas explicar els teus viatges des que et vas embarcar per primera vegada al divuit anys, des de la teva terra natal, Galícia; ara en tenies vint-i-cinc; i jo, disset, i en sabia molt d'escoltar; bevia de les teves paraules, m'amarava de les teves històries i em veia vivint-les amb tu.
Ens acomiadarem a port. Amb la mirada ens ho dèiem tot.
Quantes vegades vaig recordar-te?, quantes vegades m'imaginava anant a Barcelona, a preguntar per tu al port, vaixell per vaixell, per marxar amb tu? quantes vegades vaig repassar acuradament cada detall de la meva fugida?, quantes vegades vaig preparar la motxilla, i la tornava a desfer, acollonida?
Volia salpar amb el vaixell que em portaria lluny de tot, lluny de la tristesa, lluny del fastiguejant control dels meus pares. Quantes vegades t'he somiat, mentre escoltava, estirada al llit tota la discografia dels Beatles!; i, finalment, m'adormia bressolada per la seva música...


Han passat trenta- dos anys des d'aquell dia que ens vàrem conèixer i ara sí que n'estic realment, de preparada. M'he desfet de tota la càrrega de les meves pors i inseguretats; dels meus sentiments de culpa; he viscut diferents vides i totes eren les meves.
Ara sóc jo i la meva motxilla, encara més plena d'il·lusions.

Et trobaré?, perquè et penso buscar? Ens retrobarem? Em tornaré a fondre en la profunditat d'aquelles aigües?

Tan és, passi el què passi, jo seguiré...