Detall intervenció

A la merda!

Intervenció de: berenguer | 23-03-2011

Exhala una glopada de fum, fa un esforç per controlar l’estossec que li puja des del diafragma. L’envaeix un plaer indescriptible que no li produeix el tabac, sinó el fet de fumar per primera vegada. Aquest plaer però, és barrejat amb un sentiment de desencís, de ràbia, d’impotència...
-A la merda! – murmura mentre mira la punta de la cigarreta amb els ulls plorosos pel fum. En els darrers dies gairebé són les úniques paraules que de manera repetida han pronunciat els seus llavis.
-“A la merda !” Després de tota una vida de sacrifici i de dedicació, això és l’únic que li va dir a aquell tros de fusta inerta penjada de la paret abans de girar-li l’esquena i sortir de l'església amb la intenció de no tornar-hi a entrar mai més. Amb aquestes dues paraules havia trencat el compromís adquirit al seu dia, amb tota aquella parafernàlia; amb el bisbe, les autoritats, les beates... i la Maria que se’l mirava plorosa des d’aquell racó de sota el cor, des don cada diumenge se’l mirava afligida.
Ell ho donava tot per bo, els seus sacrificis eren ben poca cosa al costat de la recompensa eterna que li esperava, de tota la bondat i consol que podia repartir entre els feligresos per salvar-los del pecat. Però a poc a poc, els dubtes l’anaven corsecant; hi havia coses que no lligaven, que no acabaven de quadrar en allò que creia, en el que li havien explicat. Ell prou que resava, resava perquè la mare es guarís, però es va morir: -Deu ser una prova del cel”- va pensar. – Resignació. Va resar perquè no es declarés la guerra... res! Perquè s’acabés aviat... Malgrat no aconseguir cap resultat de les seves súpliques, la flama de la fe, tot i que afeblida, continuava encesa. Un dia boirós d’hivern en Ramonet entrà a la sagristia a corre-cuita, se li abraçà i li suplicà que el protegís. En Ramonet li feia d’escolà, i ell en tenia cura des que el seu pare se n’havia anat al front. Un grup de milicians va irrompre i se l’endugueren sense contemplacions. Ell resà, resà com mai abans ho havia fet, amb tota l’ànima, amb tota la convicció, allò per força havia de ser un malentès. Però pocs dies després la notícia de l’afusellament d’en Ramonet el sacsejà violentament.
-“A la merda!”
El soroll somort per la llunyania de les bombes que cauen a la banda de Fraga desvetllen lleument a la Maria, que es remou suaument. Amb el moviment, el llençol es desplaça i deixa al descobert el seus pits, ferms, blancs, suaus...
Torna a xuclar la cigarreta, l’estossec torna a maldar per eixir. L’apaga i es tomba cap a la Maria, disposat a fer l’amor per segona vegada a la vida.


Respostes

  • Titella
    gypsy | 23/03/2011 a les 01:40

    Va ser un dia d’hivern clar i lluminós que em vaig prometre a mi mateixa que aquest cop seria l’últim. L’últim que em posaves les urpes al damunt i m’estomacaves fins al deliri, fins veure-ho tot borrós i esqueixat. La boca amb aquell gust de sang que em regalimava del nas i de la templa després d’haver caigut a terra a cops d’empenta mentre m’arrossegaves i jo et suplicava un perdó inexistent, ofegant en un xiscle rogallós el discurs que tot era un malentès. Tu no escoltaves, només em pegaves dient: puta de merda fins quedar exhaust. Puta la teva mare, que et va tenir. Només pots ser fill d’un delinqüent o d’un assassí despietat. Després em violaves, i sentir-te al damunt era el pitjor del món, amb aquell rostre desorbitat, més d’animal que d’home i clavant-me el teu membre amb brutalitat. El plaer que senties en fer mal se m’apareixia com un pecat del que mai no et podries desprendre. Sentia tot de llums que em voltaven, com si un focus potent ensenyés la nostra misèria al món sencer. I m’avergonyia de no tenir coratge per desfer-me del llast del teu cos d’animal. Quan ejaculaves, somreies i ho oblidaves tot. Jo, sortia corrents esperitada cap al lavabo. Volia treure’m l’olor repugnant del teu semen, que em degotava per les cuixes. Em mirava al mirall: bruta i ensangonada semblava més vella del que era. De fet, era una desferra amb forma de dona poruga. Aquella por de tu em paralitzava, i em convertia en un titella incapaç de decidir res per mi mateixa. De vegades, pensava que era una nina de drap, com les que tenen les nenes per jugar, per llençar a terra, per trepitjar o arrencar-li el cap d’una estrebada. Les nines no senten cap dolor i somriuen com quan les van anar a comprar a la botiga. Si les nines de drap parlessin, segurament acabarien suïcidant-se. La selva, la llei del més fort. I el feble, imbècil per ser feble. Vaig deixar córrer l’aigua tèbia sota la dutxa mentre em desfeia de la teva olor, i tota xopa vaig tornar a pensar en la promesa: prou pallisses. Em vaig vestir, tu dormies a terra. Semblaves inofensiu amb els ulls tancats. Vaig anar a la cuina a buscar un ganivet, et tallaria la jugular i deixaria que et dessagnessis com un porc. Almenys, per un cop havia d'acomplir el compromís que havia fermat amb la dona que vivia dins meu, la que no era un titella. Després, no sabia on aniria. Només s’havia que hauria de fugir. El sol encara entrava per la finestra de la cambra i escalfava l’avantsala de l’horror.



  • Titella (Aquí)
    gypsy | 23/03/2011 a les 01:44

    Va ser un dia d’hivern clar i lluminós que em vaig prometre a mi mateixa que aquest cop seria l’últim. L’últim que em posaves les urpes al damunt i m’estomacaves fins al deliri, fins veure-ho tot borrós i esqueixat. La boca amb aquell gust de sang que em regalimava del nas i de la templa després d’haver caigut a terra a cops d’empenta mentre m’arrossegaves i jo et suplicava un perdó inexistent, ofegant en un xiscle rogallós el discurs que tot era un malentès. Tu no escoltaves, només em pegaves dient: puta de merda fins quedar exhaust. Puta la teva mare, que et va tenir. Només pots ser fill d’un delinqüent o d’un assassí despietat. Després em violaves, i sentir-te al damunt era el pitjor del món, amb aquell rostre desorbitat, més d’animal que d’home i clavant-me el teu membre amb brutalitat. El plaer que senties en fer mal se m’apareixia com un pecat del que mai no et podries desprendre. Sentia tot de llums que em voltaven, com si un focus potent ensenyés la nostra misèria al món sencer. I m’avergonyia de no tenir coratge per desfer-me del llast del teu cos d’animal. Quan ejaculaves, somreies i ho oblidaves tot. Jo, sortia corrents esperitada cap al lavabo. Volia treure’m l’olor repugnant del teu semen, que em degotava per les cuixes. Em mirava al mirall: bruta i ensangonada semblava més vella del que era. De fet, era una desferra amb forma de dona poruga. Aquella por de tu em paralitzava, i em convertia en un titella incapaç de decidir res per mi mateixa. De vegades, pensava que era una nina de drap, com les que tenen les nenes per jugar, per llençar a terra, per trepitjar o arrencar-li el cap d’una estrebada. Les nines no senten cap dolor i somriuen com quan les van anar a comprar a la botiga. Si les nines de drap parlessin, segurament acabarien suïcidant-se. La selva, la llei del més fort. I el feble, imbècil per ser feble. Vaig deixar córrer l’aigua tèbia sota la dutxa mentre em desfeia de la teva olor, i tota xopa vaig tornar a pensar en la promesa: prou pallisses. Em vaig vestir, tu dormies a terra. Semblaves inofensiu amb els ulls tancats. Vaig anar a la cuina a buscar un ganivet, et tallaria la jugular i deixaria que et dessagnessis com un porc. Almenys, per un cop havia d'acomplir el compromís que havia fermat amb la dona que vivia dins meu, la que no era un titella. Després, no sabia on aniria. Només sabia que hauria de fugir. El sol encara entrava per la finestra de la cambra i escalfava l’avantsala de l’horror.


  • A la merda!
    berenguer | 23/03/2011 a les 20:28
    Exhala una glopada de fum, fa un esforç per controlar l’estossec que li puja des del diafragma. L’envaeix un plaer indescriptible que no li produeix el tabac, sinó el fet de fumar per primera vegada. Aquest plaer però, és barrejat amb un sentiment de desencís, de ràbia, d’impotència...
    -A la merda! – murmura mentre mira la punta de la cigarreta amb els ulls plorosos pel fum. En els darrers dies gairebé són les úniques paraules que de manera repetida han pronunciat els seus llavis.
    -“A la merda !” Després de tota una vida de sacrifici i de dedicació, això és l’únic que li va dir a aquell tros de fusta inerta penjada de la paret abans de girar-li l’esquena i sortir de l'església amb la intenció de no tornar-hi a entrar mai més. Amb aquestes dues paraules havia trencat el compromís adquirit al seu dia, amb tota aquella parafernàlia; amb el bisbe, les autoritats, les beates... i la Maria que se’l mirava plorosa des d’aquell racó de sota el cor, des don cada diumenge se’l mirava afligida.
    Ell ho donava tot per bo, els seus sacrificis eren ben poca cosa al costat de la recompensa eterna que li esperava, de tota la bondat i consol que podia repartir entre els feligresos per salvar-los del pecat. Però a poc a poc, els dubtes l’anaven corsecant; hi havia coses que no lligaven, que no acabaven de quadrar en allò que creia, en el que li havien explicat. Ell prou que resava, resava perquè la mare es guarís, però es va morir: -Deu ser una prova del cel”- va pensar. – Resignació. Va resar perquè no es declarés la guerra... res! Perquè s’acabés aviat... Malgrat no aconseguir cap resultat de les seves súpliques, la flama de la fe, tot i que afeblida, continuava encesa. Un dia boirós d’hivern en Ramonet entrà a la sagristia a corre-cuita, se li abraçà i li suplicà que el protegís. En Ramonet li feia d’escolà, i ell en tenia cura des que el seu pare se n’havia anat al front. Un grup de milicians va irrompre i se l’endugueren sense contemplacions. Ell resà, resà com mai abans ho havia fet, amb tota l’ànima, amb tota la convicció, allò per força havia de ser un malentès. Però pocs dies després la notícia de l’afusellament d’en Ramonet el sacsejà violentament.
    -“A la merda!”
    El soroll somort per la llunyania de les bombes que cauen a la banda de Fraga desvetllen lleument a la Maria, que es remou suaument. Amb el moviment, el llençol es desplaça i deixa al descobert el seus pits, ferms, blancs, suaus...
    Torna a xuclar la cigarreta, l’estossec torna a maldar per eixir. L’apaga i es tomba cap a la Maria, disposat a fer l’amor per segona vegada a la vida.

  • La carta
    foster | 23/03/2011 a les 22:12
    La carta

    Demà entraré amb el passi electrònic duent el meu compromís secret amb la història a l’infern de l’abric; creuaré la nau principal de la Bilioteca i m’endinsaré per passadissos, escales i més pasadissos, fins arribar al departament de manuscrits on m’acomiadaré dels companys. I un cop allà, aprofitant l'avinentesa, m’esmunyiré dissimuladament dins la sala de reserva per col.locar la carta dins un volum triat a l’atzar del llegat Guimperà.

    ***

    Però això serà demà, perquè encara em queda un dia de treball per enllestir la que ha estat la meva tasca durant els vuit darrers anys: confeccionar l’inventari detallat de l’obra –i per extensió de la vida- del més gran dramaturg i poeta modern del nostre país. Una feina que, segons havia establert la meva tia quan va fer donació del Fons a la Biblioteca Nacional, requeria d’algú de confiança de la família i amb prou coneixements en la matèria. Una feina que vaig poder assumir gràcies a un ajut de recerca de la Universitat amb l’objectiu que el vast llegat de llibres, manuscrits, edicions, premsa i epistolari pogués ser consultat per estudiants i estudiosos l’abans possible. Un treball rigurós, molt cansat i a voltes avorrit que, no obstant, aquest últim hivern em sorprengué amb una d’aquelles casualitats impossibles que et regala el destí. La troballa era dins una traducció al yiddish de “Terra bruna”, una edició especial en petit format que estava camuflada dins un dels nombrosos exemplars de “Maria Teresa” ja indexats, i que em va caure a terra d’entre les mans quan traslladava els llibres a la cambra d’emmagatzematge. Jo no reconeixia la coberta, i en fullejar el llibre, amagat a la solapa, vaig entreveure la punta d’un sobre color crema adreçat al que havia estat el millor amic i company de professió de Guimperà.

    El contingut de la carta no enviada no deixava marge al possible malentès: Guimperà confessa sense embuts el plagi d’una novel.la de fulletó d’un autor occità del qual no n’esmenta el nom però sí el títol del’obra: “L’òme de la montanha”. Aquella revelació em colpí com un ganxo directe a les barres, ja que esdevenia obvi que la gran, incomparable i lloada al món sencer durant dècades “El llop del cim” de Guimperà, no era més que una versió retocada i contextualitzada en una època i espai diferents de l’original. El seu èxit era doncs només la conseqüència del pitjor pecat que pot cometre un escriptor. Em vaig adonar de seguida que aquella descoberta podia ser una bomba si la feia pública, però, alhora, del mal que causaria a l’autor i a tot el que havia representat i seguia representant en la tradició literària del nostre país.
    No vaig dubtar ni un segon del que em calia fer i quan.
  • Posar-hi seny
    Galzeran (homefosc) | 24/03/2011 a les 00:00
    Posar-hi seny

    Va ser la nit de cap d’any de mil nou-cents onze. Quina festassa aquella! Malgrat va començar amb un malentès banal. Les circumstàncies mai no poden ser valorades, fins que els fets han recorregut l’ampli espectre del succés en la forma exacta i definitiva.
    La situació va esdevenir tensa per una carallotada jovenívola mal entesa, cap pecat important, però calia prendre una decisió sense precipitar-se, i sense perdre temps. En circumstàncies similars pots esperar qualsevol resposta, fins una de positiva.
    —No tot el que és carn es menja —digué l’avi amb tota la seva saviesa atresorada en fredes nits d’hivern a la vora de la llar de foc. —Fill meu! —ara en un to més cerimoniós, —qui la fa, la paga. Ves, i corre a cercar-la!
    L’avi era home de paraules florejades, semblava un diccionari de locucions o de frases fetes. Sempre en treia alguna de curiosa, com aquella que deia, fent referència a l’àvia Pilar quan venia amb la mosca al nas: “Ha fet una entrada de cavall sicilià”.
    I va ser en aquella nit de cap d’any, intentant fer-me el graciós, que vaig deixar una fresca a la cosina segona Cristina. Em tenia el cor robat, tan fina com era. Vaig repetir-ne una que havia escoltat a l’avi; “amb tu fem caritat al dimoni”, com la noia sempre feia cara de pomes agres quan venia per casa, em va semblar divertida. Però a ella no; va agafar el pallet i les eines i es va fer fonedissa, carrer avall.
    Va ser quan l’avi digué que sortís a cercar la cosina, que era com una estàtua amb peus d’argila, però més bonica i dolça que totes les coses i em va ordenar que fes l’impossible per arranjar la situació. Un cop la vaig aconseguir, ni massa curta ni prou llarga, em va dir que allò amb un casament s’arranjava, que ja duia jo massa temps fent el cràpula darrere de les seves amigues i que era ella qui havia de posar fi a aital situació.
    No sé què més em va explicar d’un arròs covat o passat i altres cabòries, i com estàvem en mig del carrer i feia fred, vaig comprometre’m a fer tot allò que volgués, fins arribar a l’altar si era el seu desig; aquí sí que va somriure feliç. La cara li va canviar ben de presa després del llarg petó. Arribant a casa ens esperaven amb neguit, tot i que vaig copsar algun somriure, però nosaltres ho veiem tot ben diferent...!
    No sé jo si tot plegat aquell sopar i la fugida va ser una ensarronada, però no me’n queixaré.
    Està clar que un compromís et fa posar seny.
  • Diferències
    deòmises | 24/03/2011 a les 03:25
    Desembre. Nit d'hivern cru. Finalment t'has decidit, fart de tot plegat, i els esperes. Han de passar, tard o d'hora, per aquest carrer, ho saps perquè és el punt intermedi entre el restaurant on s'han citat i el domicili d'ella. Ja no hi ha volta de full. I menys quan els veus aparèixer al cap de poc.

    Palpes l'empunyadura del ganivet dins de la butxaca de l'abric, ple d'ira envers l'home que va oferir-te gaudir d'aquella dona en safata de plata i, al mateix temps, te la treia tot just haver tastat el cel dels seus llavis i la delícia del seu cos. Però ple d'ira també per ella que en els braços de l'altre, se la veu sempre tan somrient. Els veus arrapats, amb els caps a tocar, i, de tant en tant, s'aturen i es devoren a petons. Et provoquen fàstic aquestes mostres d'afecte, tu que has sabut com acariciar-la i besar-la perquè obtingui el màxim plaer i el seu subconscient enyori aquests matisos que us diferencien. Malgrat no adonar-se que existeixes realment.

    És un pecat desitjar la dona d'altri?, t'ho has preguntat tantes vegades... No és la dona d'un altre home. És la teva dona, malgrat no tenir cap compromís amb ella. Almenys no de la forma més ortodoxa. L'únic compromís que tens, ara per ara, i que estàs a punt de trencar és mantenir-te al marge de la parella i oferir els teus serveis quan siguin requerits. Però en cap lletra petita hi havia la possibilitat de caure enamorat d'aquesta dona, de no poder-la oblidar ni treure't del cap cada centímetre del seu cos.

    Quan el darrer fanal que hi ha entre ells i tu els il·lumina, apareixes d'entre la fosca. Empunyes el ganivet, ja fora de la butxaca, i els teus ulls desprenen odi, menyspreu, set de venjança, fins i tot, gelosia. La parella s'astora en veure l'arma i en veure't a tu. Per dues raons ben diferents. Ella per trobar al seu davant un home idèntic al que s'arrapava a ella uns segons abans i segueix al seu costat. Ell per adonar-se que ha jugat amb foc en flirtejar amb les dones que li han vingut de gust i, per cobrir-se les espatlles davant de la dona que li importava de veres, haver-te utilitzat pel seu propi interès només. A tu, que ets la persona idònia per provocar el malentès que va idear en el seu dia i tu vas acceptar esbojarradament; a tu, el seu germà bessó, que t'assembles a ell com dues gotes d'aigua.


    d.
  • Sí (esbós de fulletó)
    Vladimir | 24/03/2011 a les 18:31
    Quan el capellà va interrogar-lo, va voler dir “no” amb totes les seves forces i exposar amb un discurs convincent, raonat i sòlid els motius de la seva negativa; i, havent presentat els seus arguments irrefutables, hauria volgut sortir corrents, deixar-se embolcallar per la brisa hivernal, buscar altres horitzons, noves perspectives. Però va dir “sí”, i tots els assistents a l’acte van batejar aquella asseveració amb una pluja d’arròs.

    Quan ella va suggerir que tinguessin un fill, ell només hi veia impediments, conflictes, nits d’insomni i anys d’insatisfaccions. Amb tots aquells dubtes bullint al cervell, va sentir-se contestar “sí”, i nou mesos després bressolava una nena ploranera i d’una fragilitat que l’espantava. Va tornar a dir “sí” a la proposta de batejar-la –a la família d’ella li feia il•lusió, per bé que ell sempre s’havia declarat agnòstic– i encara repetiria la mateixa afirmació vuit anys més tard, per donar un vistiplau resignat a la primera comunió de la nena. Mentrestant, però, ja havia acceptat ser pare de dues criatures més, i això que vivien endeutats i el sentit comú aconsellava respondre amb un “no” rotund qualsevol proposició d’increment familiar (allò era un pecat!).

    Però ell sempre deia “sí” i va guanyar-se la reputació d’home complaent i de bon conformar. Però es tractava d’un malentès: ningú no imaginava el combat que al seu interior es lliurava davant cada disjuntiva. Tots els capricis de la dona i els fills eren atesos, deia “sí” tant als amics que li demanaven favors, com al cap de l’empresa que li exigia una jornada laboral excessiva. També va respondre “sí” a les insinuacions eròtiques d’una companya de l’oficina, i unes setmanes després, interpel•lat per un advocat, deia “sí” a la demanda de divorci que l’obligava a buscar-se un nou pis i a pagar una pensió abusiva.

    Però el dia que va enxampar la seva nova companya sentimental atrafegada amb un adolescent al llit, va creure que ja n’hi havia prou de consentir. Aturat al llindar de la porta del dormitori, va observar aquell amuntegament de carn que s’estremia en contorsions convulses, i no va poder dir “sí”. No. Va liquidar-los a cops de martell, pensant que tot allò s’ho hauria estalviat si aquell dia llunyà no hagués mentit al capellà, si hagués cridat ben fort un “no” categòric.
  • Compromís mortal
    angie | 24/03/2011 a les 18:48
    Està a punt de fer els quaranta, serà pare per tercer cop i una malaltia sobtada l’ha dut a una baixa laboral de llarga durada. La tardor havia estat difícil, però res comparat amb un hivern que pronosticava realment complicat. La dona no tenia una nòmina suficient per cobrir les despeses de tota la família, i quan naixés la Sara, aquestes es veurien incrementades. Els estalvis s’havien acabat i tot el seu entorn estava patint la crisi igual o pitjor que ells i l’únic que el podria ajudar, un cosí folrat, no es parlava amb ell per culpa d’un malentès no resolt. Ja no li quedava res per vendre. El camió, embargat. No perdia però l’esperança de trobar alguna feineta, encara que fos dins l’economia submergida – quina ironia!, submergida! -.

    *

    La nena arribà dos dies després de Reis, benvinguda que quedà enterbolida per la preocupació evident. Cada cop que sonava el telèfon sabia que era més probable que fos el banc reclamant-li un ràpid ingrés d’efectiu que no pas algú que preguntés pel nadó. Tret de la publicitat, el correu es componia només de factures i avisos bancaris d’impagament. Havia anat trampejant però ja es trobava en un carreró sense sortida. Sempre havia defensat la premissa que el veritable valor d’un compromís era ser capaç de no trencar-lo, però, com s’ho faria per mantenir el que havia adquirit amb la compra de la vivenda?. Ja devien uns mesos d’hipoteca i tenien només unes setmanes per posar-se al dia. La solució li colpejà les temples mentre tothom dormia i ell feia càlculs i més càlculs inútils davant la paperassa bancària.

    *

    La seva mort fou inesperada. L’enterraren un dimecres plujós i poc agraït, en un nínxol de lloguer que pagà el cosí de marres. Tot plegat, una bona merda.
    Dies després, quan la vídua anà a l’entitat bancària per demanar que li donessin l’estat de comptes i comunicar-los la mort del marit, el director de la sucursal la rebé amb tota l’amabilitat que no esperava, la va fer seure al seu despatx i li comunicà que no s’havia de preocupar per res. L’assegurança de vida que havia contractat el seu home amb la hipoteca, es faria efectiva en uns dies.
    Mig plorosa, enrojolà com si hagués comès un pecat i entengué aleshores que el seu marit, un home de conviccions, havia tirat pel dret per tal d’acomplir el compromís que tenia amb els seus i de retruc, amb el causant de la seva mort.
  • L'únic pecat real
    ninona | 24/03/2011 a les 20:54
    Quan vaig agafar el compromís, gairebé no ho vaig pensar. Era una idea divertida i jo tenia tota una habitació plena de llibres que em feien més nosa que servei i que podia alliberar sense problemes; és més, segur que a casa estarien d’allò més contents que desembarassés una mica d’espai. A mi, en realitat, m’era ben igual; només volia impressionar aquella jove bellesa que em mirava embadalida i m’explicava amb entusiasme les bondats del bookcrossing. El preu de la conquesta: escollir un llibre especial (buf!, me l'hauria de mirar per poder-lo triar) i alliberar-lo en un parc amb una nota que expliqués perquè era l'escollit.
    Ja fa temps però, que per un malentès absurd he perdut el contacte amb aquella jove entusiasta a la que mai vaig aconseguir ensarronar del tot.
    Anava a dir que d’ella només m’havia quedat el costum d’alliberar un llibre , cada dijous, en un parc diferent de Barcelona, però no és així. M’ha quedat molt més. M'ha quedat el plaer d'aquestes estones al parc, el gaudi d'aquests moments de no fer res mentre espero que algú reculli el llibre que he alliberat, l'anticipació quan veig que algú s'acosta i intento esbrinar si se’l quedarà.
    Avui, mentre espero assegut en un banc del parc, tinc temps d’assaborir la quietud dels jardins i el silenci d'aquest matí gris i fred, i em venen al cap els versos de Martí i Pol: "L'hivern és el silenci, és el poble en silenci, és el silenci de les cases, ...". L'ambient convida al recolliment i malgrat la humitat que m'abraça com una amant gelosa, m'envaeix una serenor plàcida i sóc plenament conscient que l’únic pecat real seria renunciar a aquestes sensacions.
  • La promesa
    Frèdia | 24/03/2011 a les 22:45
    En acabar la guerra, les coses anaven maldades i l'Onofre va decidir passar la frontera i buscar una vida millor. Abans, però, li va prometre a la seva estimada Emilia que tornaria a buscar-la, que es casarien i estarien junts fins que la mort els separés.

    L'Onofre va marxar molt lluny. De Mèxic, recorda les borratxeres de tequila i les timbes a tuguris de mala mort. Va aprendre ràpid a jugar al pòquer i per això va anar a Las Vegas, és clar que allà empenyorà la camisa i, fins i tot, l'ànima. Ara no hi tornaria pas, amb tanta màfia! Escapar li va anar d'un pèl. Alaska era en aquella època una terra promesa, però, recoi, quin fred que hi feia, sobretot a l'hivern! No va surar fins arribar a Austràlia, fins a ser propietari d'una granja de cangurs, una carn poc coneguda en aquestes latituds i, en canvi, molt preuada a les antípodes. Allí s'aparellà amb una rossa eixerida amb qui va tenir una colla de xicotots. A tots els va donar cognom i estudis, però no es va casar perquè tenia un compromís i un home no es pot trair així com així.

    I ara, després de tant rodar, torna a ser al poble on va néixer disposat a complir una promesa que ja hauria d'haver caducat com els iogurts, prescrit com les estafes, però que l'Onofre, vantat de la seva fortuna, no vol considerar i ho hauria de fer, perquè no
    hi ha pecat més ominós que la supèrbia. I heus aquí que l'Onofre s'ha endiumenjat d'allò més i s'ha enllustrat les sabates i ha comprat un ram de roses i un braç de gitano i s'ha plantat a casa de l'Emília, convençut que ella li obrirà la porta, els braços i, fins i tot, les cames. I amb aquest esperit assertiu pica a la porta de l'antic mas on vivia la promesa de joventut i es troba amb un xicot que no sap què se n'ha fet de l'antiga propietària. Potser el mossèn en tingui alguna notícia. Mai no estat missaire, l'Onofre, tot i així s'acosta fins a la casa de Déu. Mossèn Ventura li diu emocionat que l'Emília no és al poble, perquè Déu la volia per a ell i se la va endur. En això hi ha d'haver algun malentès. Qui coi és aquest Déu per prendre-li la promesa? «I ella, mossèn, se n'hi va anar?», pregunta irat. «I tant! En pau i engalanada amb el vestit de núvia», contesta el mossèn. «De núvia? I jo fent-me un fart de recórrer món perquè ella em planti d'aquesta manera? Si és que ho havia de haver sospitat, collons! Si és que les dones no tenen paraula!».





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: