Detall intervenció

A la carrera (versió definitiva)

Intervenció de: Espiadimonis | 04-10-2005


La cosa no els anava gaire bé. A través dels auriculars rebien les indicacions del cap d’equip i sabien que, seguint així, no ho aconseguirien. “Tres Dreta, canvi de rasant, redueix”. El cartell indicador de l’últim tram passà tocant la finestra esquerra, davant s’estenia ara una recta de pols i pedres. Altre cop es quedaria a les portes, sempre amb l’empenta suficient per ser al capdamunt, però també amb la por suficient com per no arribar al cim. “Dos esquerra, compte amb el sot”. El parabrises era ple de taques de fang i mosquits aixafats i la cullereta de plata que penjava del retrovisor, fals amulet de la sort, repicava contra la part interior. “Recta llarga, dos-cents metres, accelera”. Si no es decidia a posar-hi més valor, es quedaria altre cop a les portes dels dos petons de les hostesses, del seu cabell perfumat. L’únic cop que havia guanyat, una decisió judicial el va fer perdre segons i es quedà sense podi. “Cinc esquerra, bamp suau. Redueix”. Tornaria ser segon, com sempre... Va mirar de reüll el copilot i aquest, veient-li la cara, digué:
- Si us plau, ves ràpid, que arribem tard.


Respostes

  • RE: Repte XXVIII - número de paraules???
    pèrdix | 04/10/2005 a les 11:52

    200 o vols algun número concret?
    • RE: RE: Repte XXVIII - 200 paraules - gràcies Biel
      marc (joan petit) | 04/10/2005 a les 12:18

      Gràcies, Biel! estàs en tot! ho donava per fet, ja que en pensava dir 200. Però altre cop moltíssimes gràcies pel recordatori...

      Paraules, doncs, 200

      Marc
      • Perdó: gràcies, Pèrdix
        marc (joan petit) | 04/10/2005 a les 12:33

        Estic a la inòpia.
        Porto un matí complicat.... molt complicat i estressat.

        Pèrdix, disculpa...

        Marc.


        • Parlant de matins...
          pèrdix | 04/10/2005 a les 14:25

          jo tampoc l'he tingut massa apanyat.
          ja m'ho imaginava però per si de cas.
          • RE: Parlant de matins...
            Biel Martí | 04/10/2005 a les 15:24

            Sé que pel perdix és un honor de dimensions desmesurades més enllà del coneixement científic humà el fet que el confonguin amb mi, però per a mi també, a la inversa.

            Vaig a pensar el reptelat.
  • A la carrera
    Espiadimonis | 04/10/2005 a les 15:46

    La cosa no els anava gaire bé. A través dels auriculars rebien les indicacions del cap d’equip i sabien que, seguint així, no ho aconseguirien. “Tres Dreta, canvi de rasant, redueix”. El cartell indicador de l’últim tram passà tocant la finestra esquerra, davant s’estenia ara una recta de pols i pedres. Altre cop es quedaria a les portes, sempre amb l’empenta suficient per ser al capdamunt, però també amb la por suficient com per no arribar al cim. “Dos esquerra, compte amb el sot”. El parabrises era ple de taques de fang i mosquits aixafats i la cullereta de plata que penjava del retrovisor, fals amulet de la sort, repicava contra la part interior. “Recta llarga, dos-cents metres, accelera”. Si no es decidia a posar-hi més valor, es quedaria altre cop a les portes dels dos petons de les hostesses, del seu cabell perfumat. “Cinc esquerra, bamp suau. Redueix”. Tornaria ser segon, com sempre... Va mirar de reüll el copilot i aquest, veient-li la cara, digué:
    - Si us plau, ves ràpid, que arribem tard.

    • RE: A la carrera
      Màndalf | 04/10/2005 a les 16:41

      Ep, company,... ja sé que és una collonada, però en el teu relat, que està molt ben trenat hi falta la paraula "judicial". Vejam com te les arregles,...
      El copilot judicial
      Salut
      • RE: RE: A la carrera
        Espiadimonis | 04/10/2005 a les 17:18

        Vaja, merci Mandalf, vaig a corregir-ho (i ara com m'ho arreglo?)
  • RE: Repte XXVIII - enunciat
    Jere Soler G | 04/10/2005 a les 16:04

    El nen, perfumat i clenxinat, bada per la finestra.
    "Jordi, afanya't...! que fas tard...!"
    A l'aula, la mestra passeja nerviosa.
    "Us queden cinc minuts per acabar. No us encanteu...!"
    Al pati, el temps vola; les busques del rellotge avancen embogides. El temps del lleure, adelerat, esgota el cor.
    I mentre tornen a classe, la mestra els escridassa:
    "Vinga...! Que sou més lents que el poder judicial...!"

    Dissabte, al camp d'esports, el seu pare s'esgargamella:
    "Jordi, collons, fes el favor de moure el cul...! T'han lligat ploms a les cames... o què?. Si us guanyen els dels escolapis, et deixaré sense paga...!"

    El pare dina amb un disgust: en Jordi s'ha fet un gol en pròpia porta. El nen resta immòbil, contemplant la superficie lluent de la cullereta de plata que sosté entre els dits.
    "Què... T'acabes el flam...? Espavila que se t'ajuntarà amb el sopar...!"

    Més tard, darrere la porta del bany, la iaia l'apressa:
    "Jordi... Què estàs fent? Per què trigues tant...? Vols acabar d'una vegada, marrà...!"

    A la nit, el nen engega el televisor i escolta la veu de la Consellera d'Interior: "Els conductors han d'entendre que no s'ha de córrer. Només així aconseguirem de reduir els accidents."

  • Des del jardí
    Biel Martí | 04/10/2005 a les 16:13

    Ella observa davallar el sol de la tarda, rere el mur d’obra vista que separa les finques. Línies de vapor s’alcen per damunt la tassa de tè, sortejant la cullereta de plata, a la taula del jardí adornat amb petúnies i mimosa. El mocador perfumat comprat a Itàlia, reposa mal plegat sobre la cadira de ferro blanc, prop la taula, davant la porta que condueix al saló principal. Dins, diversos mobles victorians i francesos d’abans de la Revolució, un cucut suïs de joies i diamants. A l’altre banda de la primera planta, la dóna elegant que es col•loca les arracades de perles, i que en fer-ho recorda la disputa amb el seu marit, que vol vendre-les per evitar la bancarrota a la que, assegura, el seu negoci estava abocat.
    - Si us plau, ves ràpid que farem tard – diu ella mirant el saló, on una ombra pendola sobre el terra de marbre; segurament l’om bressolat pel vent, a través de la finestra.
    Prop del mocador perfumat, descobreix una carta: “Per ordre judicial, s’embargaran tots els seus béns... “. La llegeix a temps d’adonar-se que l’ombra no és obra de l’om i el vent, sinó el cos d’un penjat.
    • RE: Repte XXVIII-El llapis de llavis
      Josep Bonnín Segura | 04/10/2005 a les 18:40

      Emprar la cullereta de plata, a la qui havia esmolat una punta al mànec per obrir la finestra.
      Era un autèntic maniós. Abans de cometre qualsevol robatori, practicava un extens i complet ritual.
      Ademés de fer-se un bany amb sals d'olor i sortir-ne d'ell completament perfumat, desprès, amb cura s'afaitava. El que més li encantava era maquillar-se. Ulls i llavis.
      En cada robatori , tenia que estrenar una roba nova. Era molt prim mirat amb les seves camises. Totes tenien que ser de seda. El seu guarda robes feia mirera. Tenia allà dins, en camises i calçons, tots els colors de l'arc de Sant Martí.
      Com a norma, aplicava la justícia distributiva. Allà on actuava eren zones residencials de luxe. Per ell era un repte important esbrinar els sistemes de seguretat, per llavors poder-los desactivar.
      Era tan coquet, que cuidava molt els complements, massa.
      Fou enxampat arrel de que li caigués en una de les viles un llapis de llavis. Les seves empremtes digitals foren clarísimes d'esbrinar per part dels policies que seguiren el seu darrer robatori. Fou posat a disposició judicial. El dia del judici, la sala del jutjat, s'omplí d'una flaire de roses en quant ell va entrar.

  • RE: Repte XXVIII - L'últim recurs
    Màndalf | 04/10/2005 a les 17:11

    El jutge Molins remenava neguitós el seu perfumat d'anís. La cullereta de plata voltava ràpidament per la tassa mentre l'home treia el cap per la finestra intentant aclarir les idees. Havia d'anar ràpid o faria tard al judici. Aquell cas l'amoïnava; cauria tot el pes judicial sobre aquell pobre desgraciat amb ulls de bona persona? En un intent desesperat de ser equitatiu, havia decidit utilitzar l'últim recurs.

    - Senyor Molins, li passo la trucada que ha demanat del seu net....
    - Moltes gràcies,...
    ....
    - Iaio, iao, m'he de disfressar d'àngel per Nadal! I m'han dit que em penjaran del sostre amb una corda!
    - Renoi, figura! Fantàstic! Això no m'ho perdo jo per res del món!... però escolta una cosa,... et vull fer una pregunta d'aquelles del joc de la veritat,... em toca a mi, no? A veure, a veure... si tu tens un munt de cromos repes i el Marc te'n pren un per la cara, tu què faries?
    - mmmm...res,...
    - Com que res?... Per què?
    - ... es que jo ahir n'hi vaig prendre dos que em faltaven,....

    El jutge va fer un sospir d'alleujament. El veredicte lligava amb la seva intuïció: l'acusat de no pagar les comissions al Banc era innocent.

  • A la carrera (versió definitiva)
    Espiadimonis | 04/10/2005 a les 17:21

    La cosa no els anava gaire bé. A través dels auriculars rebien les indicacions del cap d’equip i sabien que, seguint així, no ho aconseguirien. “Tres Dreta, canvi de rasant, redueix”. El cartell indicador de l’últim tram passà tocant la finestra esquerra, davant s’estenia ara una recta de pols i pedres. Altre cop es quedaria a les portes, sempre amb l’empenta suficient per ser al capdamunt, però també amb la por suficient com per no arribar al cim. “Dos esquerra, compte amb el sot”. El parabrises era ple de taques de fang i mosquits aixafats i la cullereta de plata que penjava del retrovisor, fals amulet de la sort, repicava contra la part interior. “Recta llarga, dos-cents metres, accelera”. Si no es decidia a posar-hi més valor, es quedaria altre cop a les portes dels dos petons de les hostesses, del seu cabell perfumat. L’únic cop que havia guanyat, una decisió judicial el va fer perdre segons i es quedà sense podi. “Cinc esquerra, bamp suau. Redueix”. Tornaria ser segon, com sempre... Va mirar de reüll el copilot i aquest, veient-li la cara, digué:
    - Si us plau, ves ràpid, que arribem tard.

    • RE: A la carrera (versió definitiva)
      Màndalf | 04/10/2005 a les 17:27

      Molt bé! Ho hem aconseguit! ;-)
  • RE: Repte XXVIII El meu cap
    Alícia Gataxica | 04/10/2005 a les 17:30

    El meu cap sempre hem diu, si us plau, ves ràpid, que arribem tard, ondia amb el cap! Si jo li dic de mirar el paisatge per la finestra, ell hem diu que cal escriure una mica més. Si jo penso en dormir, ell diu pots passar un 90% de vida dormint o fer quelcom de profit, a pel Resident Evil que ja se t'està resistint massa, continua amb aquell to irònic que em rebenta. Si insinuo d'agafar una revista del cor, aixeca una cella, fa una mirada d'aquelles de superioritat i contesta, millor faries agafant l'última novel·la judicial d'en Fisher. I quan la nit del diumenge, demacrada, absolutament exhausta i que se'm pot recollir en cullereta de plata, crec que per fi puc descansar, prendre un cafè perfumat de canyella i no rebré cap retret més per anar a clapar, ell torna a fer aquell riure burleta que em provoca esgarrifances i nega amb el cap.
  • RE: Repte XXVIII - El meu cap, correcte
    Alícia Gataxica | 04/10/2005 a les 17:36

    Perdó, Marc, el meu cap m'atabala tant que m'he oblidat una barra inversa. Ara si espero que estigui correcte:

    El meu cap sempre hem diu, si us plau, ves ràpid, que arribem tard, ondia amb el cap! Si jo li dic de mirar el paisatge per la finestra, ell hem diu que cal escriure una mica més. Si jo penso en dormir, ell diu pots passar un 90% de vida dormint o fer quelcom de profit, a pel Resident Evil que ja se t'està resistint massa, continua amb aquell to irònic que em rebenta. Si insinuo d'agafar una revista del cor, aixeca una cella, fa una mirada d'aquelles de superioritat i contesta, millor faries agafant l'última novel·la judicial d'en Fisher. I quan la nit del diumenge, demacrada, absolutament exhausta i que se'm pot recollir en cullereta de plata, crec que per fi puc descansar, prendre un cafè perfumat de canyella i no rebré cap retret més per anar a clapar, ell torna a fer aquell riure burleta que em provoca esgarrifances i nega amb el cap. No, no i no! Què avui fan el star treck a les 1h45' i un bon trecki no pot anar a dormir. I jo obeeixo. El dilluns, migranya, es clar, però no m'importa perquè per unes hores està desconnectat aquest coi de cap!.
    • RE: RE: Repte XXVIII - El meu cap, correcte
      Alícia Gataxica | 04/10/2005 a les 17:37

      Bé, ho deixo estar noi, deu ser el pc de la feina que està tarat perquè el meu cap ha possat bé totes les barres ara, ho he repasat... lamento el error... jejejej
  • RE: Repte XXVIII - enunciat
    Fraternitat5 | 04/10/2005 a les 17:45

    Accepto el repte. Aquí va el meu relat (198 paraules comptades!)


    VÉS RÀPID, QUE ARRIBARÀS TARD

    En Joan va arribar al jutjat mitja hora abans. No volia pas fer tard en un dia com aquest. Havia esperat molt de temps per separar-se d'una vegada per totes de la Maite. Així, allò que començà fa anys acabaria ara com un assumpte judicial més, amb un tràmit burocràtic i una signatura del funcionari de torn. Era alliberador però trist a la vegada. Pensà, un cop més, en la presència perfumada d'ella, en la seva elegància innata i en la seva manera deliciosa de fer-lo empipar. Però ara ja estava, es repartirien els béns, els mobles, les culleretes de plata i les esperançes emboirades i plenes de sucre.
    Interrompé els seus pensaments i mirà per la finestra al carrer, a veure si la veia arribar. El rellotge de la sala ja marcava quasi dos quarts d'onze, ja faltava molt poc, i estava clar que si qualsevol dels dos no es presentava, el jutge no podria emetre la sentència de separació.
    Així doncs, ja no va esperar més. Va marxar de la sala i va anar al bar de la cantonada, a on pensava estar-hi molta, molta estona. Segur que a ella no li faria gens de gràcia....

  • Ves ràpid, que arribarem tard al jutjat!
    Bruixot | 04/10/2005 a les 19:19

    Encara que sembli que vaig fumat
    puc dir-te ara mateix un fet crucial:
    no faràs canviar el poder judicial
    per molt que et perfumis ben perfumat .

    I és que, ja ho saps, és un fet consumat,
    i tothom sap la postura oficial:
    és massa forta la pressió social
    ja t'hauries d'haver acostumat.

    Preparat per pujar a la palestra
    i fes-te enllustrar molt bé la sabata
    com si fossis un director d'orquestra.

    Que t'acusaran de ser un pirata
    per haver llençat per la finestra
    aquella cullereta de plata.


  • RE: Repte XXVIII - enunciat L'hereu
    marga | 04/10/2005 a les 22:08

    L'hereu
    La masia de Can Fares té més de 100 anys. És quadrada amb un pati interior,les habitacions son amplies ,el menjador interminable en mobles de caoba,i cortinatges dobles de seda fina i gruixuda, i té una entrada gran .
    L'habitació del hereu dona al exterior i des de la finestra albira les moltes hectàrees de conreu i les cases dels masovers.
    Les tietes solteres que viuen a la casa s'encarreguen de tots els menesters de la família.
    Porten al hereu amb cullereta de plata per assegurar-se el seu lloc a la casa.
    De bon matí el nostre home ben arreglat, pentinat i perfumat baixa a la cuina per esmorzar .Les tres dones després de donar-li el bon dia i presentar-li el menjar a la taula em una veu baixa i tremolosa,,li diuen "si us plau ves ràpid, que arribarem tard" .
    Son conscients que al home no li agrada que ningú el mani i menys unes pobretes solterones però les vaques fa estona que braolen i s'han de munyir i elles no saben ni poden posar en marxa les modernes màquines per fer la feina.
    L'hereu vol fer la carrera judicial i renuncia als drets a favor del seu germà. Les tietes queden corpreses.

  • Repte XXVIII - Només m'importes tu
    kispar fidu | 04/10/2005 a les 22:53

    Sempre portes damunt aquella cullereta de plata que em fa tanta gràcia. És tan simple com el teu cabell perfumat que m'apassiona. Em mires des d'aquella finestra on tants cops ens hem besat d'amagat dels teus pares. Estàs radiant com sempre; senzilla, però especial.
    Ja ens ho van dir que tot aquest merder ens portaria a un cas judicial. No ens ho vam acabar de creure; però, desgraciadament, tenien raó.
    "Si us plau, ves ràpid, que arribarem tard", no vull que la puntualitat ens otorgui punts en contra ja d'un bon principi. T'has desencantat i has corregut cap a dins, fent desaparéixer la teva imatge de davant dels meus ulls. Però ha seguit present en el meu pensament. Sempre hi ets allà.
    Hem corregut fins als tribunals, ja feiem tard! Sort que ens hem creuat a en Ramón pel camí i ens hi ha acostat amb un cop de cotxe.
    Els jutjats estan plens de gent... jo que només voldria estar amb tu. Em mires com si pensessis exactament el mateix que jo. Somriem tots dos, i agafant-nos de les mans, fugim corrents al nostre racó del parc on tantes nits hem passat. Estem sols, ja s'espavilaran els jutges!

  • Tot el temps del món
    Helena W | 04/10/2005 a les 22:55

    Miro el rellotge. El moviment de les agulles em torna boig. Odio el pas del temps, cada "tic" és una punyalada per a mi. Però avui tinc tot el temps del món. No m'he de preocupar, els problemes judicials avui no m'atabalen, tinc tot el temps del món.

    Tanco els ulls i marxo. Me'n vaig ben lluny, potser al país de Nunca Jamás, o potser tan sols al bar del costat. Però sóc allí, on desitjo, i m'oblido de la blancor de la sala on reposo. Miro el cafè, i el remeno, amb una cullereta de plata que d'alguna manera desentona en aquell ambient. Aparto la mirada de la tassa, i observo per la finestra. Tot és moviment, frenètic, esbojarrat. No comprenc per què corren, jo tinc tot el temps del món. Tot és tranquil, excepte ells. Un home tot perfumat passa pel meu davant i tomba el meu cafè, i amb murmuris de perdó, exclama al buit: "Si us plau, ves ràpid, que arribarem tard."

    De sobte, obro els ulls. Arribo tard!, em dic. I jo sóc aquí, en aquesta sala blanca. Què passa? Faig tard! No... Tinc tot el temps del món, em repeteixo. El tinc... no. Tindré tot el temps del món, d'ara endavant, quan tanqui els ulls, quan tanqui els ulls per darrera vegada i el temps s'aturi per a mi.
  • L'ascensió
    Corb | 04/10/2005 a les 23:31

    Feia més o menys una hora que jeia allà estés, innert, enimg d'aquells éssers mecànics dotats de moviment, incívics expulsadors de fum.
    - Habien actuat els meus reflexes abans de rebre l'impacte?
    -Feia més o menys una hora que la llum no besava la meva finestra.
    -Estaré llepant quitrà i al cel hi regnarà la lluna?
    -Unaltre error. El primer, haber-me cregut viu, quant no era res més que unaltre ú, dins les grans xifres que poblen les defuncions per accident de tràfic, en els titulars d'un telenotícies.
    -Maleït Opel Astra!-Perquè no s'aturà?

    Un aire perfumat em desvetllà , algú plorava. Em vaig elevar, aquell èsser angelical era amb mi, les llàgrimes semblaven ben bé culleretes de plata. Mentre vagavem per l'estratosfera em contà que ell era un simple funcionari, un empleat de Déu. Jo estava desesperat, recordant inútilment alguns fragments d'una Bíblia que mai havia llegit. El funcionari em va anar explicant, veient la cara de preucupació que feia, el sistema judicial que restava vigent en aquell moment.
    -Déu meu! Quant tràfic aeri hi ha avui! - vaig exclamar sorprès, en veure la gran quantitat de morts que volien arrivar a l'edén.
    -"Si us plau, ves ràpid, que arribarem tard"!




  • La gran evasió
    pivotatomic | 05/10/2005 a les 09:28

    "Si us plau, ves ràpid, que arribarem tard!" - et criden des de l'altre cantó de la porta.

    Sents com un calfred de pànic fa slalom per la teva espinada.

    Al jardí, quatre-cents convidats (quatre-cents!!) esperen tot buidant copes i més copes de Dom-Perignon. Han vingut per veure com et cases amb la Raquel, aquesta criatura de cutis perfumat, diumenges al club de campo, classes d'equitació i tes de les cinc remenats amb cullereta de plata, que qualsevol altre home mataria per esposar.

    Però tu no, oi?

    Tu, que ets del Poble sec i estàs fet de bimbollos, partidets a la plaça i tardes de diumenge al cine del barri, ja no suportes aquest ambient encotillat que t'ofega més i tot que el diantre de coll emmidonat que t'acabes de cordar. I tornes a pensar en la Puri, la bonica i gens artificial caixera del Mercadona de la cantonada, que et va felicitar amb ulls tristos i somriure de mentida quan li vas dir que et casaves...

    Sense rumiar-t'hi, obres la finestra i saltes. Mentre escapes del remor ominós dels convidats, penses que el pare de la Raquel et voldrà fer pagar el convit. Que t'enviï una citació judicial!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.