COMENTARIS (1/2) AL REPTE DLXXII: Urgències

La meitat dels comentaris, tot seguit :)


01-El beduí i el bedoll
touchyourbottom

L’home nòmada va arribar a l’oasi. Tenia ganes de refrescar el cos a l’element líquid, alliberar el camell de feixuguesa i prendre un te verd aromàtic. Li feia mal la boca degut a la dentadura malalta destinada a caure i mostrar durament dunes-genives. Els ulls profunds de l’home de pell bruna, de cop, es van fixar en un arbre diferent. No era cap palmera. Incomprensiblement, un bedoll de l’hemisferi nord, de terres fredes, es mostrava en ufana amb un to tirant a or. El beduí, captivat per la imatge, va amagar la mirada sota les pestanyes, batents de l’ànima, per deixar entrar a dins el missatge que aquell ser inesperat li volia comunicar. Va inspirar amb consciència i va escoltar amb un somriure de benestar i compliment.
-Sóc al desert, que no és un erm, sinó un espai de repòs, un tram que de tant en tant s’ha de menester. A la primavera, amb la floració, m’omplia de fruit, la sàmara, i el vent, si volia i podia, se n’enduia, mercès a les ales que tenen incorporades. Els bedolls som els cicatritzants del bosc desforestat, tot i que no durem massa anys, ens cal molta llum. Jo estic a punt pel traspàs, de formar part de totes les nits, i m’he aturat en aquest indret perquè he captat en la teva essència paraules que pidolen envolar-se, com ho feien els meus aquenis.

El beduí, commogut, es va posar a escriure relats que el cor li dictava, mentre el mamífer camèlid mastegava asclèpies. L’un revifaria un espai de lletres que malvivia en coma i l’altre hi donava el vist-i-plau amb tota la placidesa del món.


Com és habitual, el relat de la touchy ha estat matiner. El primer, en tres hores i escaig. I les quatre paraules clau amb joc inclòs, entre bedoll i beduí. Chapeau! A més, amb la metàfora del beduí i el bedoll, plasma la trobada de qualsevol relataire amb el repte moribund, que avui revifem, o ho intentem almenys... O així ho he copsat jo. La intervenció del bedoll és poètica i bella, les conseqüències d'aquestes paraules per al beduí semblen ser els relats que ha provocat aquesta convocatòria, el camell impàvid, aquells que no han pres part al reviscolament (?). Així ho he interpretat i així ho comento... I disculpes si erro en aquest punt de vista.


02-L'esperança de l'home fosc
Jaume Dargó

L’oasi semblava eixut, no s’estranyà en veure’l, el beduí ho sabia de feina temps. Moltes vegades havia passat d’amagat per les planes i les crestes d’arena fina, seguint ondulacions i paraules estèrils. Quedaven restes de la mizalla de pèl de cabra que tantes nits els havia aixoplugat. No es sentia desolat el nòmada, que també, fins que un terrible enyor el subjugà en escoltar un planyívol clam que el reclamà de l’horitzó enllà. Reconeixia el lament, el to li era familiar, més d’un cop s’havia sentit captivat per aquelles veus, en nits estelades on el perfum del desert oferia inimaginables possibilitats d’assolir el clímax desitjat, en un esclat de mots. I amb tot, no va veure-hi ningú a la petita vall que oferia l’espai on hauria de ser el toll refrescant, en altres temps guarit per roques i palmeres, alguna de datilera, ara un paratge erm i trist. Sols alguna au rapinyaire burxava els ossos de vés a saber quin desolat animal, segurament mort de set a les emportes d’un passat més joiós. Havia fet tard aquell cop? Podria reviure un passat més lluminós? Va asseure’s, com ho havia fet en aquelles nits, creuant les cames, i de sobte va observar ombres que s’atansaven. Per la seva experiència sabia que els fantasmes no existeixen, però ara creia veure’ls dansar com en altres nits, quan rimaven mots i creuaven rialles. Va alçar-se feliç per rebre al nouvingut i de sobte va sentir que entre el rocam corria aigua nova i que si seguia brollant ompliria aquell pou sec. Va riure en observar els ulls d’aquella primera persona que se li atansà, era el beduí d’ultramar, abraçats somrigueren els dos, veient que altres ombres s’atansaven.
Restava l’esperança d’omplir un cop més la khaima.


Esperançador i bell text, que caldrà revisar en un parell d'ocasions (hi ha un que també orfe i u feia). Bell i esperançador, perquè aquest home fosc sembla qualsevol relataire de les nits d'anys enrere, els que van respondre la primera tramesa i van penjar relats a les convocatòries primeres i entusiastes. Les imatges del relat són esplèndides, des del pou sec a la omplerta de la khaima, les ombres que, tímidament, s'acosten... auqetses ombres que tot ho veuen però no sempre es deixen detectar. M'han recordat els ulls d'aquells que visitaven el fòrum sense dir res, perquè no se sentien cridats. Avui, aquestes ombres han portat aigua fresca, encara que sigui momentàniament. S'ha pogut concebre l'esperança, i això ja és un gran pas, per a l'home fosc i per a la resta de mirades...


03-URGÈNCIA "UAN,TU, TRI"
rnbonet

*PRIMERA URGÈNCIA (de com aquell d'entrecames intenta 'subterfugisnobenvistos')

La noia, disfressada d'hurí de paradís, sempre a l'aguait del primer tòfol de bragueta, recitava:
“I tu, què vens
a fer ací?
Carabassa,
carabassí!”
Emperò, no els donava carabassa, com en aquells balls dels cinquanta als pobles les xicones als xicons. I els oferia -previ pagament- un trosset amb llavis verticals de la seua anatomia. I una vegada acabat l'acte gloriós pel braguetaire, ella recitava altra vegada, no sabem si emmorosida, perquè la paraula se li feia suc als llavis:
“Captiva sóc
d'aquesta nit:
beduí amorós
tastant conill'”

*SEGONA URGÈNCIA (de com alguns imaginaven cabòries entremaliades)

Ai, sí, sí, sí! Si jo ja li ho dit al 'goril·la' de torn... Que no em deixe passar 'd'estrangis' ni un ni una, en aquesta nit! Cap! Ningú! I saps que m'ha contestat? Que el paio tenia pixera... Sí, el morenasso aquell, ai! Quasi captivat em tenia! Ai! Si l'haguessis vist amb les cames entortillades, agafant-se el paquet amb la mà dreta primer, i amb les dues després... Si només ganes de pixar, amb allò tan ferm i abundós que s'endevinava... Al cap i a la fi, una obra de caritat...
Que després ens va fotre els diners de la caixa forta...qui s'ho havia d'imaginar!

*TERCERA URGÈNCIA (de com les passaren putes durant 30 anys les dues urgències anteriors)

'Ni,no,niii,noooo' La sirena de l'ambulància fa veure la urgència del part. La nit és fosca. Des del cel·lular s'hi avisa a la clínica de la imminència del part. La llevadora, atenta, espera. Tot preparat.
Una frenada a la porta. 'Ràpid, a dintre!'. I a la sala del paritori s'escoten, després de la plorera acostumada, les primeres paraules del nou nat: “Jo, 'Francisco' salvaré la pàtria de la barbàrie”.

I s'ho va creure durant 30 anys!

No s'ha fet esperar massa el text d'en rnbonet tampoc. Ni el seu estil irreverent i fresc. I aquelles imatges descarades però velades per una imatgeria molt del Sud del Gran Riu. Els quatre mots obligats s'hi han encabit amb mestria, i sense grinyols. Tres moments urgents i hilarants, si copsem dins de la imaginació el que ens brinda el xicon. La mà, i després les dues, en aquell “bulto”, o els llavis verticals oferts als balladors, o el posat seriós del nounat un pèl facinerós. Però hi ha una discreció graciosa, en el fons. Tot ben discret, com les urgències dels dos primers casos. El tercer m'ha dut a temps grisos, on els cel·lulars no existien encara... la telefonia mòbil tardaria uns anyets... però no hi he volgut veure en Paquito, el nostre “inaugurador” de pantans per excel·lència. Tot i així, la neurona és fotuda i capciosa...

04-Deixa anar els estels
Màndalf

El següent repte era sobre l’Àfrica, amb les paraules clau “paraula”, “nit”, “captivar” i “beduí”. “Aquesta és la meva!”, va dir entusiasmat, “aquest el guanyo jo, pels meus collons!”. Feia un any que hi participava i no s’havia menjat un torrat. Però ara ho aconseguiria, aquella era l’oportunitat que esperava. I va començar a escriure els tres-cents mots convençut, inspirat, motivat:

“Quan el sòl s’enfonsi, ves a les dunes vermelles. Entra en la foscor que il•lumina l’anima, contempla les llums que Ala ha penjat per tu, escura els teus racons i deixa sortí els sentiments mes amagats. La nit, captivada per les paraules del beduí, va deixa anar els estels fugaços que porta Orio al sèu cinturó...”

La decepció va ser bestial quan van saber que no havia guanyat. “No pot ser! La vida és injusta i els jutges també! Me’n vaig d’aquest cony de web!”

Va fer tots els nivells de català, es va apuntar a tots els cursets de l’Ateneu Barcelonès , a tots el concursos d’escriptura que va poder, va treballar com un negre.

Tres anys després, molt preparat, es va dedicar a escriure en cos i ànima. Poc a poc va anar fent camí. El primer llibre editat,... el segon,... el primer èxit!. Del primer best-seller (“Puja al Kilimanjaro per tocar el cel”) se’n van vendre cinc milions d’exemplars. Del segon best-seller (“Baixa del Kilimanjaro carallot”), també cinc.

I va tornar a la web folrat de diners i enlairat al núvol de la fama. Però ni una cosa ni l’altra significaven res per ell. En Najib Ben Halat estava captivat eternament pels reptes. Sense haver-ne guanyat cap se sentia com un beduí sense camell, una nit sense estels, un mercader sense paraules...

I per aquí volta, fosc com l’estalzí i esperançat de nou.


En Màndalf ha retornat de l'hortet i del retir ermità per despertar-nos els somriures, i insuflar aire de bon humor al fòrum, una miqueta més. I, com no, per deixar-nos un personatge estrafolari, un cop més. I em pregunto qui li ha ensenyat a escriure a aquest capsigrany? El segon paràgraf és mandalfià al 200%, per graciós i ple de faltes ortogràfiques posades expressament. I sí, jo sé per què no va endur-se el premi. Però, li ho diré? Hauré de recordar-li que l'important és participar... I disculpes si aquest personatge és un àlter ego de l'autor, no em féu dir per quina raó ho sospito...

PS: i es poden reservar els seus best-sellers? En el segon crec veure-m'hi representat...


05-No és mort!
Jeremias Soler

A la bassa, sota les palmeres, un beduí declama i un corriol de xicotetes es deixen captivar per la seva teatralitat.

-Jo he viscut un temps d'escriptors anònims que encara no havien après a barallar-se. Un temps en què la llunyania dels matisos ens convertia en mites. O potser, més que convertir-nos en mites, allò de diví que tots tenim no quedava desfigurat pel cervell i els seus subproductes, tan de mamífers. Jo he estat creador entre creadors enmig d'una generació oblidada d'imperfectes sagrats; com un guspireig que durà un instant allà a l'alta mar, a on cap ull no mira, i a on l'objectivisme científic ho proclama tot invisible. El que no és vist, és visible? A l'univers a on no hi ha temps i a on cada instant se sosté per sempre, el guspireig continua il·luminant la bellesa del viatge. Jo he estat escriptor entre escriptors desconeguts que passen i que se'n van.

El Jaume es frega els ulls. Mira la pantalla.

-Em sona... -mormoleja a la noia del costat, que li agafa la mà. Algú, pel darrere, li demana silenci.
-És una estrena; no pot ser que l'hagis vista.
-Jo he viscut això -insisteix. Els de la butaca del darrere li tornen a cridar l'atenció.

A l'oasi es fa de nit. Les estrelles tremolen al ròdol de l'aigua. El beduí plora amb una ploma a la mà dreta i un pergamí blanc damunt la falda.
-Ni una paraula. No em surt res. El repte és mort.

El Jaume s'aixeca. S'encara a la pantalla.
-No és mort!

La noia s'enrojola. Un vigilant del cinema l'empeny fins al carrer.

La noia continua mirant la pel·lícula, i, sorprenentment, descobreix, al costat del beduí, al Jaume, assegut vora la bassa de l'oasi, escrivint enmig de la nit.

Benvolgut senyor Jeremias “Kubrick” Soler,

el felicito, amb tot el respecte, per aquest relat tan ben trenat, amb reminiscències (per a mi) al soliloqui final del replicant de Blade Runner, en el discurs del beduí, amb la barreja de realitat i ficció (ja es deu entendre en aquest cas, oi?) quan s'alterna la projecció cinematogràfica i els talls d'en Jaume, tot emulant la pel·lícula Angoixa, de Bigas Luna. Potser m'atreveixo a dir massa amb aquests rastres de pel·lícules que em van marcar però aquesta era la sensació després de la primera lectura. En rellegir-la de nou, la seva història m'ha semblat brillant, a pesar que, personalment, hauria diferenciat millor els “canvis” d'escenari, ja fos amb cursives o amb colors diferents. Però això ja és un parer del tot subjectiu.

Res més a afegir, a banda de l'agraïment i disculpar-me per haver gosat distreure'l dels seus afers.

06-El paquet i la maleta
Maurici

A les onze de la nit sona el telèfon. És el seu pare que, espantat, li diu que creu que té un infart. Li respon que quan n’estigui segur el torni a trucar i penja sense acomiadar-se. Just ara, pensa, quan falten poques hores per agafar l’avió que el durà a Jordània i al desert de Wadi Rum, on hi va passar una temporada aquell personatge que sempre l’ha captivat: Lawrence d’Aràbia. Ell també vol trepitjar la sorra i sentir-se com un beduí.

Mig minut després el seu pare torna a trucar i li diu que sí, que paraula, que té un infart com una catedral. Empipat, agafa la maleta, crida un taxi i va a casa seva. Mentre hi arriba pensa que, de pare, n’ha exercit poc. Va prenyar la mare i després només apareixia de tant en tant. En canvi, quan ha anat envellint sí que s’ha deixat veure més, el malparit.

Obre la porta amb la còpia de la clau que li va donar temps enrere i se’l troba estirat al rebedor. És mort. El maleeix en silenci, però en pocs segons es diu a si mateix que aquell vell no li arruïnarà el viatge pel qual ha hagut d’estalviar tants anys.

Agafa les claus del cotxe, es carrega el cos a l’esquena i baixa al garatge. El duu a les urgències de l’hospital més proper. Un cop allà treu la seva faceta d’actor amateur i implora ajuda. Dos metges posen l’home damunt d’una llitera i en un ràpid examen li diuen que ho lamenten, però que és mort. Des de la porta els respon que moltes gràcies i que, si us plau, el tinguin a la nevera durant quinze dies. Ja se n’ocuparà després.

Se’n va a l’aeroport amb el cotxe i l’abandona a l’aparcament.

Una barreja de mala llet i de passotisme, amb un bri d'egoisme i de posar la gent al seu lloc. Barregem amb la coctelera perquè ens doni un relat rodó i al nivell del Maurici que llegíem temps enrere, quan no era pare i sí reptaire. Hi ha moments que poden recordar a una situació kafkiana o calderiana, i si imaginem la cara dels infermers d'urgències... millor no fer-ho, que ens quedem tan parats i sobtats com ells. Afegiré que és el primer relat que no toca al 100% la qüestió forumaire o relataire, sinó el títol de la convocatòria. No té res a veure, ho sé, però és destacable, si més no.


07-AU MIGRATÒRIA
brins

Com au migratòria dins un bell paradís de lletres, sempre romania amatent dins el cor dels lletraferits que necessitaven trobar paraules arxivades a la ment. Venerava les mans dels escriptors que li dibuixaven mots, tant com la llum reverencia la bellesa del crepuscle o el fulgor dels estels; preservava l’ànima de la buidor i de la indiferència, tot demanant-li que tanqués els ulls per poder escoltar-la millor.

Un dia, de sobte, arribaren nits llargues i sequedat de pell, cap raig de lluna no la il·luminava perquè terribles monstres d’apatia captivaven l'alè de l'escriptura; fugia la idea i el propòsit, el desig de crear romania en vaga. Ella, llavors, s’allunyà vers un paradís que pogués oferir vivificants senders, camins que esperonessin el cor, i mai no deixà de caminar, mai no defallí…migrà i retornà.

Els seus nous batecs foren tan forts i tan càlids, que pogueren fondre glaceres i escalfar hiverns; avivà nous somnis i ponderà amb coratge el plaer d'escriure; afrontà les tempestes de llanguiment amb roba blanca i lleugera.

Aquesta au, la inspiració, ens pot néixer d’una paraula o d’un gest qualsevol, és nòmada beduí que fugisser va i ve, que apareix i desapareix, i que ens guarda, des de la infantesa, un munt de tresors. És força que aconsegueix treure de la foscor la vida soterrada, els paisatges ocults i les clarors incertes… és vent tan fi, que ens emplena els pulmons de dolç hàlit d’escriure.

Val la pena haver nascut, per poder-la sentir…


Abans de penjar aquest relat, crec que la brins va dubtar si presentar l'escrit o no, per massa poètica la veu del narrador. En aquest cas, narradora, perquè és un relat introspectiu, una metàfora completa del procés creatiu i del seu germen, sobretot, la inspiració, aquesta au migratòria del títol. No només hauria estat una pena haver renunciat a penjar-lo per massa poètic, hauria estat una pena deixar en un calaix aquest text. Perquè encaixa de meravella en la idea del repte, malgrat que no hi hagi urgències, de veres. Però respon a la crida del missatge rebut, i a l'amor que sent cada membre d'aquesta família, tan pròdiga com migratòria, tan immòbil com fidel...


08-Vent de passió
allan lee

-Sóc un miserable beduí, heus aquí, senyora. Cap cot us demano perdó. Però sabreu, en vostre cor mateix, el que la sorra de les dunes mormola quan el vent l’aixeca i arriba al cor de Faraó, que dorm preservat dels cucs però no pas dels somnis dels seus fills: Ell m’observa amb commiseració, el seu rostre resplendent comprèn la força i el foc, això que duc aquí al pit, aquest desig que em trasbalsa. Sereu vos, oh senyora, més severa que Horus...? Planyeu-me, però no em foragiteu d’aquí. Què puc dir...? Dies i nits jo rondava el campament, la gola seca, les parpelles enrogides, plenes de sorra maleïda les orelles. Ella em deia, la sorra, trus-truscant entre els meus ossets martelladors: Pren-la, pren la ballarina, la joiosa bella, la seva cintura, pren-li les mans de nimfa, tapa-li la boca roja amb la teva boca. Aquesta nit, no he pogut més: com un llop l’he presa, l’he dut al meu matxi-hembrat, li he dit paraules de passió. No vull ocultar-vos res, madama. Li he dit: Gitana, àngel meu, jo faig el formatge fresc de cabra més perfumat del món; tu tens la recepta de la confitura de dàtil més cobejada arreu dels oasis: passem-nos els secrets, fem una delicatessen de dolç i salat, posem-li un nom comercial i a viure, als fills els hi deixarem un bon passar, si tu ho vols, aurora, i ens comprarem una tele. Aquestes paraules les hi he dit, sí, faraona, captivat d’ella.

La vella mare de la joveneta, els ulls mig clucs, es mira la noia: somriu, vol aquest home. Sospira, la africana.

- D’acord. Com a fill t’acolliré, pebràs; burro, més que burro. Era un repte, no un rapte. Però en fi, ja que hi has posat les paraules adients, deixem-ho passar....

No ens podem posar seriosos, ni romàntics, ni apassionats, que arriba la sogra en potència de torn i ens fum plantofada en tots els morros, i ens demostra que som uns tal·losos de bona fusta. Ja m'agradaria el rapte o el repte d'aquest mercader de paraules, que se li nota que, amb tanta vèrbola, ha de ser comerciant. De formatges potser? El que sí que es veu és l'ànima insistent i un xic pesada... perquè vaja totxo que li fot a la pobra senyora anciana, que nota com la xardor del desert se li escola a casa, junt amb la sorra i els bitxos diversos que hi pugui haver... mentre el paio no para de “rajar” i posa en un compromís a la criatureta que respon al nom de filla seva...

09-Camila
foster

-Vaja, quina sorpresa!
-Què hi ha?
-Un correu d’uns vells amics, un grupet fantàstic amb qui vaig coincidir en un web de literatura.
-Ah! No me n’havies parlat mai.
-Dona, és que fa molt de temps, anys abans de conèixer-te, després del trencament amb la meva ex, que, tot i que va ser de mutu acord, em va deixar tocat i enfonsat. Aquells companys van ser per mi com un fustot surant on aferrar-me. Cada nit fèiem una tertúlia virtual, “l’oasi”, on escrivíem, jugàvem amb les paraules i, el que més, rèiem. De seguida vam fer per conèixer-nos, i de complets desconeguts vam esdevenir amics, amb alguns, bons amics.
-L’oasi? I per què aquest nom?
-Doncs perquè jo em sentia i estava sol, i aquella estona diària de bon rotllo era un oasi de pau per a la meva ànima malferida. Va ser una experiència màgica, però per això mateix un dia es va acabar.
La Camila estava a l’expectativa. La Camila, ella, aquella dona de mirada penetrant i parlar vellutat. Aquella preciositat de cos d’infart que m’havia captivat en la meva segona escapada a Cap Verd a la recerca d’un lloc per al futur, lluny de la gran ciutat. Ella, impossible maduresa, amb encara no trenta-cinc anys ensenyant-me a confiar en les persones, a estimar la vida, a viure-la aprofitant-la al màxim. Davant meu, em mirava…
-I des de llavors? I ara, Pol?
Jo sabia el que realment em preguntava.
-Doncs…m’he anat reciclant com a persona, buscant, i ara per fi tinc el que desitjava: aquesta casa, el mar, els amics… I sobretot tu, estimada, tu ets i seràs el meu nou oasi. Per sempre.
Es feia de nit. Camila s’acostà amb un somriure entremaliat per dir-me fluixet a cau d’orella:
-I tu, estimat, el meu beduí. Per sempre.


Trenta-sis hores i el beduí per excel·lència aparegué. I amb un diàleg d'allò més tòrrid i amorós, nostàlgic, del passat. Perquè una paraula clau havia estat triada amb mala fe, per aconseguir la seva participació, que havia compromès. La nit, capaç de captivar la paraula, va fer la resta. Ah i un missatge, que remogué velles i belles nits de germanor i companyia a la distància, i somriures i confidències, i complicitats. Tot seguia en el seu record, i dins del seu cap, com si no haguessin transcorregut els mesos havent perdut la pràctica de visitar l'oasi del fòrum d'aquella pàgina, ara més moguda d'esma que per l'entusiasme. Bon diàleg, sí, amb bocins mols particulars; potser per això, la Camila no en sabia ni mitja...?


10-La paraula del beduí va captivar la nit serena de l’oasi
llamp!

La paraula del beduí va captivar la nit serena de l’oasi, en un sempitern cant de joia, alegria i diversió. Es respirava un clima de cordialitat i entesa perfectes en aquell paradís concebut per alguna naturalesa gens comuna a Occident.

Jo i els meus, viatgers insubmisos dels cors rebels, ens en rèiem de tot, fèiem bromes i ens burlàvem del rictus del sacrifici del xai, mentre menjàvem una llauna de menjar en conserves. Sabent-nos més pragmàtics, a l’igual que idiotes ens veien els beduïns, amb tota raó. “La idiotesa no té pàtria” deien alguns, sense importar-ne la procedència, ni la raça. Aquestes coses no sortiran de l’oasi, per molt que nosaltres vulguem magnificar-les. Però, mentre uns menjaran costelles de xai i beuran llet de camell, altres beuran coca-cola i menjaran les seves conserves durant dies, i patiran diarrea i mal de panxa. Els beduïns se saben en la possessió de la saviesa i els bons costums de la zona. Ells no es veuran obligats a marxar d’aquell paradís, mentre els xais abundin i els camells vulguin engendrar més camells. Els occidentals acabaran per marxar, desdir-se’n, retornar al seu origen.

No és estrany, doncs l’oasi no està fet perquè s’hi perpetuïn els miserables occidentals, que no entenen la raó de ser d’alguns pobles i les seves tradicions mil·lenàries.


Ja en el títol s'hi encabeixen les quatre paraules clau demanades. El text és tota una reflexió al voltant de la confrontació entre Occident i Orient, entre la civilització i el desert, potser més civilitzat... fins que l'origen crida. Aquest és un altre relat que no se centra en la pàgina de Relats en Català, ni en la nostàlgia de mesos passats. Així ho copso, encara que puc equivocar-me. El resum del relat es trobaria al darrer paràgraf, amb una frase prou directa...


11-LA MARIA
celesti1462

La Maria no se'n sabia avenir. Mira que li ho havien dit que allò seu amb el Màrius no duraria sempre. Si més no, l'escumosa efervescència dels primers temps en els quals n'empalmaven ser o vuit en una mateixa nit i en fer-se clar el sol els amanyagava les cuixes mentre es miraven als ulls i s'ho deien tot amb un somriure ple de complicitats.

L'avorriment, primer, va cedir el pas a la deixadesa. Ja no es trobaven cada dos o tres dies, com abans. Ara es veien un cop, o dos a molt estirar, cada mes. L'èpica màgia de les primeres batalles s'havia transformat lentament i imperceptible però ineludible, en un rutinari joc d'expressions conegudes, de treballs i trucs desgastats per una repetitiva rutina el final de la qual era sempre el mateix. La mateixa roba, la mateixa suor, el mateix bes de comiat, la mateixa buidor.

La Maria no feia cas de ningú i s'entossudia, filla de capgròs havia de ser, a dir que el Màrius era el millor que li havia passat i no volia, o no podia, entendre que aquella meravellosa història estava a les acaballes.

Una matinada d'hivern però, mentre esperava l'avió que l'havia de dur a casa a passar les vacances de Nadal, un home de pell recremada i somriure de blanquíssimes dents se li acostà amb la intenció d'asseure's al seu costat ja que la sala estava plena a petar i aquella butaca era l'única que restava lliure.

L'home li digué :

- Puc?

Anys més tard -mentre era al llit desitjant que en Hammad tornés aviat de la feina-, encara escrivia el seu diari, aquell que havia començat quan era una adolescent de cara pigada i cames tortes. L'obrí per la pàgina del dia que conegué en Hammad. Amb lletres de cal·ligrafia, perquè si algú li xafardejava ho pogués llegir ben clar, havia escrit:

"Aquesta nit, veritablement, una única paraula del beduí ha estat prou per captivar el meu desig".

D'en Màrius, de tant en tant, en tenia un remot record ple de polsim de sucre.


Una paraula del beduí reviscola la Maria i el seu estancament en l'assumpte de parella. Perquè set o vuit cops al dia també deu avorrir... I l'alquímia pot existir en una paraula, sí, perquè el desig és capriciós, el nen mimat, la flor més fràgil i que necessita més cura... I, tot i anar amb vint-i-quatre ulls, no n'hi ha prou, que sempre hi ha el perill que la novetat el captivi i li acapari tota l'atenció...


12-"Contra el caire del temps"
gypsy

Dins la foscor de la nit al desert, el silenci descobria records passats, antics miratges. Recordo un home sol, feliç en la seva solitud. I els estels reblant el cel, arrossegant els somnis dels vells amics que s’acostaven a saludar-lo. Instants aturats com la imatge empresonada en un quadre. I és una pintura el que puc evocar. Un llenç que es pintava tot sol amb l’ajut dels beduïns que s’acostaven a la sorra de plata que cobria les palmeres on tots s’asseien a escoltar, a viure, a fer ensenya de la paraula escrita als pergamins que compartien.

Hi havia una dona especial amb un tendal per ella sola. Alta, esvelta i captivadora. Estimava el desert i al seu millor amic solitari. Quan ella arribava, l’ambient d’aquest quadre en moviment s’il·luminava amb una força inexplicable. Era la complicitat i estimació pel seu beduí solitari? O era la màgia de la seva ànima?

D’altres s’ho miraven encisats i no s’atrevien a dir res per no trencar l’encanteri. Semblaven ombres invisibles, ningú no els veia ni els sentia, però hi eren. Amatents, allà al fons de la nit. I sense ells, l’oasi no hauria estat tan bell. Algú va escriure unes lletres per tots aquells sense cos visible, sense veu que fos escoltada, però que foren veritables, tant, com l'inoblidable quadre de les dunes al desert.

“Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.” *

* (Montserrat Abelló)


Un text amb un to similar al de la brins, poètic, profund, metafòric. Com ens té acostumats la zíngara, amb imatges potents i tot homenatjant la gran Montserrat Abelló, admirada poeta per molts, inclosa la gitana. Sabent la història al voltant del fòrum, en aquestes frases hi podem trobar reminiscències d'aquella època. Si la desconeixem, també hi trobem significat en aquest relat. La cita de la Montserrat Abelló, extraordinària... com aquesta poeta enorme!


d.