COMENTARIS (2/2) AL REPTE DLXXII: Urgències (inclòs el relat de n'aleshores)

Intervenció de: deòmises | 26-11-2014

---

13-El balancí d'hevea
SenyorTu

El senyor Craven allarga la mà i la mou a les palpentes fins que encerta la capsa de llumins. Encén el quinqué i mira l’altre costat de llit: un cop més, la dona no s’hi ha posat. Espolsa el cap, s'aixeca i obre la finestra. Encara és negra nit.

S’espavila la cara amb dos grapats d’aigua del gibrell i es vesteix. Baixa i surt al porxo. Allí està la seva esposa, asseguda al balancí d’hevea. La senyora Craven té els ulls molt oberts i fixats en el camí que encara no es veu. L’home s’hi atansa per darrere i li posa, amatent, les mans sobre les espatlles.

—Hauries d’entrar, dona, i descansar una estona —li diu amb afecte—. Jo ocuparé el teu lloc.

L’ajuda a pujar les escales i a posar-se al llit. La dona, exhausta, s’adorm a l’instant. Trenca el cor, mirar-la. Té el semblant molt pàl•lid i el voltant del ulls envermellit i moll.

El sol just remunta el turó quan el senyor Craven s’asseu al balancí d’hevea. Com un beduí que cerca l’oasi a l’horitzó del desert de Nègueb, el senyor Craven deixa la mirada captiva d’aquell punt llunyà on el camí es difumina entre les ombres dels bedolls.

Primer sent la remor del motor. Després albira el cotxe de correus. Malgrat que li tremolaran les cames, el senyor Craven es posa dempeus. El carter baixa mirant a un altre lloc i s’atansa amb el cap cot i el caminar pesarós. Sense pronunciar paraula, li allarga el sobre i gira cua amb certa precipitació.

“Veredicte”, han escrit en el sobre. A la part inferior esquerra hi ha dues lletres impreses: “RC”. El senyor Craven deixa caure la mà que el sosté, es gira i mira a dalt, a la finestra de l’habitació. L’hi haurà de pujar.

He entès que es tracta de l'espera, quan tot ha passat, del Veredicte, aquell moment fatídic o afortunat, segons sigui favorable o desfavorable. He entès que tant un com l'altra, els Craven no són massa optimistes en en contingut del sobre. He entès les tremolors i la debilitat dels personatges, inclús del carter, que sembla saber què hi ha dins d'aquell sobre. He entès el missatge, però no per llegir-lo clarament, sinó pel vel d'insinuacions que SenyorTu sembra al llarg dels paràgrafs de forma magistral i sòbria. Amb un ambient opressiu, melangiós, pessimista a l'extrem. Com si el Veredicte fos desvarorable, abans de saber que és ell qui l'ha de proposar, la propera vegada ;)


14-Tornant un somriure
angie

La tardor s’havia anunciat sense accents després d’un estiu de platges enrabiades. La son no arribava mai a la mateixa hora i aprofitava cada estona d’insomni per escriure els poemes que li encarregaven. La poesia l’havia salvada tants cops... Fou una d’aquelles nits de lluna insolent i vista cansada, quan els trobà. La pantalla de l’ordinador obria un finestral màgic que li donava la benvinguda. Potser s’hauria d’haver refugiat en el silenci, però malgrat un darrer viatge de converses esgotades, es negava a perdre la veu de nou.

Reien, reien entre històries nascudes de paraules improvisades. Lletraferits de totes condicions compartien un amor senzill de missatges sense resposta a vegades, o diàlegs distesos plens de complicitat captivadora. Sobre la superfície d’aquell oasi, un compàs de silenci dibuixava un cercle de foc, al voltant del qual la bullícia il.luminava la imaginació. El món surava en un profund somni de fantasmes sense realitat, miratges enmig de les dunes xipollejant al gorg. Disfressada de beduïna sota un cel que s’estenia fins l’horitzó, conreà l’amistat, i aquesta li obrí portes que li barraven el pas, per assolir la fita que mai havia perdut de vista: tornar a començar.

Per això, aquella invitació al correu, susceptible en un primer moment d’anar a la paperera de reciclatge, no es podia refusar. És més, respondre a la crida era el seu repte pendent, els havia d’agrair des de la distància, com se n’alegrava d’haver-los conegut. Aquell projecte comú no podia desaparèixer com el fum de les fogueres en néixer el dia. Es vestí amb la gel.laba marroquina de la seva mare i després d’unes quantes línies, pitjà la tecla d’enviar. La letàrgia es desvetllà pel rauc de les granotes i els pergamins desempolsegats dels companys. La criatura obrí els ulls fins aleshores aclucats i somrigué.

L'anada a la paperera de reciclatge era un dels temors que un servidor tenia, en un principi, després de la tramesa massiva. Però algú em va escriure, en una llibreta que usava per gargotejar idees, en forma de poema o de relat, que el món és dels valents. I, ben mirat, aquest risc pagava la pena. Perquè, de no haver-se arriscat, no hi hauria hagut relats com el de l'angie, amb una càrrega de vivències i records prou gran per animar-se a presentar un relat a aquesta Crida. Perquè el Repte s'ho mereix, hi hagi o no oasis, o els beduïns hagin emigrat, per un temps, cap a llocs remots i, de tant en tant, saludin a totavulla, i somriguin i deixin rialles de hiassss amb xuxons inclosos. Prosa impecable, què més afegir d'un text que ha sorgit del cor melangiós i somrient, a pesar del canvi dels temps? Perquè, ja ho deia en lisboa, l'angie és irresistible... També quan escriu...


15-Última nit a l'oasi
berenguer

Era la última nit de les seves vacances a Eivissa. La inauguració de la macro discoteca OASI era la última oportunitat per lligar. S'hi havia d'anar disfressat de beduí. 
S'instal•la a la barra. Una noia s'asseu a la vora vestida amb vaporosos vels. El mira. Ell li somriu. Ella mou els llavis, però amb la música no es pot sentir ni una paraula. Ella pren un dàtil del platet de la barra i se'l posa entre les dents, inclina la cara cap a ell mentre clou els ulls. Nota un pessigolleig entre les cames. Tot i la seva intolerància als fruits secs, a més d'altres al•lèrgies, respon a l'oferta i li pren el dàtil amb els llavis. Ella repeteix l'acció, però amb el dàtil més endins. Ell s'empassa el primer gairebé sencer i, goludament, es disposa a recollir el segon. L'acció es repeteix unes quantes vegades, cada col•lecta és més intensa i humida que l'anterior. Després ella inclina el cap en direcció a la porta, ell somriu en senyal d'assentiment, però en aquell moment sent un dolor sobtat i intens al ventre. "els dàtils" pensa, no té temps de donar explicacions, la urgència d'assaborir la noia es sobrepassada per una altra urgència, molt més prosaica però més primària. Corre cap al lavabo, s'abaixa els pantalons i s'asseu a la tassa. Es deixa anar, i amb horror nota humitat a les cuixes. Amb les presses no s'havia apujat la túnica. Intenta arreglar com pot la catàstrofe, però és del tot impossible. Finalment surt cautelosament, mirant de reüll cap a la barra. Ella encara és allà, el fita desconcertada. Ell somriu, dubta, però finalment opta per l'única sortida digna que li queda; córrer desesperadament cap al carrer. Sap que aquella ha estat la última oportunitat que ha tingut. L'oasi se l'emporta posat, per sempre.

Una nit de seducció passada per aigua, almenys la d'un lavabo... I un episodi tan incòmode com graciós. Perquè no es pot jugar amb al·lèrgies... ni amb les reaccions del cos si s'ingereix alguna cosa que no li convé. El relat és àgil i molt visual, sobretot la frase final, que ja imaginem com es pot emportar l'ooasi posat... Un únic però és el canvi temporal dels verbs de la primera línia. Misteriosament, tot el relat és en present, excepte aquesta primera línia. Amb una revisió s'aconseguiria polir aquest detall, si no era una intenció buscada, sinó un lapsus.Una visita a l'oasi un xic escatològica, però divertida, si estem en una altra pell que no sigui la del "ligón" de torn.


16-La nit i el beduí
Vladimir

Recordo una frase de Borges, ¿o és del seu amic Bioy Casares? (els confonc sovint, i això que les seves històries s'assemblen poc), o potser la frase no és de l'un ni de l'altre, sinó que un dels dos va mencionar-la dins d'un dels seus contes –en una d'aquelles citacions apòcrifes que tant els agradaven–, o qui sap si, tal vegada, l'he llegit en una de les obres que van escriure en col·laboració, també podria ser, els agradava escriure a quatre mans (¿o hauríem de dir “a dues mans”?: cada persona només fa servir una mà a l'hora escriure) i llavors hauríem d'atribuir la sentència als dos, sense saber-ne del cert l'autoria (¿com se sap en una obra conjunta qui ha dit què?). En qualsevol cas, recordo la frase de Borges o Bioy (o de cap d'ells o d'ambdós) que diu: “La nit captiva la paraula del beduí; el dia, l'emmudeix”.

Recordo l'aforisme (que, desenganyem-nos, és poca cosa encara que vingui d'unes ments tan esmolades) i també recordo vagament l'exegesi que seguia: parlava de la fascinació que exerceix la nit sobre els esperits sensibles, el misteri i l'emoció que transmeten la tenebra, els clarobscurs, els contorns imprecisos si els contraposem a la mediocritat del paisatge que de bon matí revela la llum del dia. Tot plegat dit amb frases més refistolades, tal com el tòpic atribueix –i no sense raó– a la parla dels argentins. Borges (o Bioy) acabava amb un elogi de la ceguesa (aleshores potser sí que Borges n'era l'autor!): el beduí és més feliç immers en la suggestiva fosca que davant la visió d'un desert enlluernador però monòton, invariable, previsible.

Sempre penso en la saviesa del beduí noctàmbul quan els carcellers apaguen els llums i ens deixen a les fosques. Una obscuritat tancada, impenetrable. Puto beduí!

Recordo un temps, o potser era un lloc, o un espai, no n'estic segur, en què el Repte no era Clàssic i era sovintejat per personatges diversos. També recordo un espai, o un temps, o un lloc, en què les nits s'allargaven i hi creixien els somriures i el bon rotlllo. I inclús recordo un lloc, o un espai, o un temps en què es deliberava amb agilitat, la mateixa agilitat amb què es creava i s'escrivia una història amb paraules clau. I això no sé ben bé per què es redacta aquí, en aquest comentari, potser, i no ho recordo pas, van ser paraules d'un savi molt savi que va parlar sense voler guanyar premis ni Nobels, i la memòria té racons ben capriciosos, igual que els narradors d'en Vladimir, que s'emboliquen amb records mal guardats en els calaixos del cervell. Potser també sigui el puto beduí, igual de cabronet que aquestes neurones oblidadisses... Per emmarcar-lo, sí senyor, aquest relat delirant! 


17-Tornada a Camelot
iong txon

Els dos cavallers croats han fet camí tota la tarda sense intercanviar ni una paraula. Si tot va bé demà arribaran a Alexandria, on tenen previst embarcar tot seguit a la nau que els portarà de nou a casa després d’una travessa sempre incerta de més de setanta dies amb les seves nits. L’escuder que els acompanya amb la seva mula tampoc no vol trencar el silenci. Sap que res no tornarà a ser com abans entre els dos companys d’armes, després de la seva fugida de l’oasi que els va donar recer durant els mesos més xardorosos de l’estiu. Si en Jan no hagués decapitat el beduí que els feia de guia durant aquell primer tram del seu viatge haurien volgut romandre-hi fins al setembre. Havia estat una reacció desmesurada i estúpida. La mirada captivadora de la dona que havien trobat traient aigua al pou el dia que van arribar-hi ja li va semblar un mal presagi, un senyal que tota la seva odissea fins als llocs sagrats de Jerusalem, amb la noble missió de proporcionar un camí segur per als peregrins hauria quedat en no-res. I així va ser: tot havia estat un esforç inútil, una farsa. Tal com els solia dir el senyor d’Hauvon abans d’embarcar-se en aquella aventura que els encegava, la veritable guerra santa és la que tot cavaller a de lliurar contra si mateix: cal aprendre a dominar-se un mateix abans de pretendre transformar el món.

Filosofia en frases llargues, gairebé absents de puntuació. Això caldria revisar-ho, o ens asfixiaràs uns quants lectors. La història, però, molt ben condensada i resumida l'essencial i poc més. I una frase per reflexionar per finalitzar el viatge, aquesta travessia pel desert que ha estat més dolorosa que gratificant; potser serveixi per aprendre, o potser nosaltres la tinguem present abans d'endegar qualsevol empresa, afer, assumpte, o inclús un amor. Qui sap...?


18-Tòpics urgents
bloodymaruja

I buscaré un lloc tranquil
on esperar l’albada
amb frondoses falgueres
per recolzar-hi el cap
I rierols cantaires
pels peus refrescar-me
Cansats de tant camí

Els versos se’m tornaven com mel a la boca i la nit m’empaitava amb paraula- de- déu-us- lloem- senyor .
I la pregària es feu carn I em portà de sobte a les dunes que es gronxaven esperant el simun on , jo, morta de set, no trobava l’oasi , la cantimplora buida i els ulls enfebrats .

Llavors, com un bell miratge, trencant l’horitzó, arribà un camell guarnit amb oripells i sedes que muntava un beduí de posat orgullós.

Enèrgicament es tapà la boca amb una punta del al’uqda i em mirà amb ulls negres com la pena fonda , desmuntà d’un salt i s’agenollà.Llavors em va fer beure d’una carabassa que duia penjada sota la gel·laba i l’aigua era dolça com el seu mirar.

Em prengué a la gropa d’aquell dromedari, que no era un camell, ara que m’hi fixo i potser ben mirat seria un cavall ,ja que encara sento l’abraçada ferma dels masculins braços que em van captivar ,l’olor del pàtxuli amb què es perfumava i el gust dels seus llavis quan em va besar.

Vaig gaudir impacient de la cavalcada esperant l’oasi on vam arribar quan ja feia fred,que era nit tancada; mai no havia vist tants estels brillant i, malauradament, al moment més àlgid quan el beduí es treia el caftan i la sahariana em desbotonava , llavors, quina pena , em vaig despertar.

I ara cada cop que hauré sopat massa, i em voltin poemes fent-me rodar el cap, i els peus es rebel•lin , cansats del camí ,esperaré el son per si de cas torna, ben guarnit de tòpics ,el meu beduí.

Crec que no cal preguntar quins tòpics són, ni quants sopars abundosos cuinarà la protagonista per ser visitada per beduí desitjat. Un relat gamberro, com el de l'allan lee o l'iong txon. Que ens provoca un somriure maliciós i pícar, sobretot pel que imaginem més pel que llegim clarament. Insinuació en estat pur, i un cos de dona que necessita ser atès...


19-Dibuixos 
Ann St.

En la nit el cel tremolava amb esperit de vidre, l'Anna observava arraulida rere la font el camí somort que duia als jardins de la residència. Imaginava dins seu com ella es vestia a la seva cambra, i com tot canvia-va amb l'esperit de l'oasi, la nit acostava els estels, la neu s'esmicolava en sorra i tendresa. I la font esdevenia una deu sorollosa sota l'ombra nocturna de novelles palmeres. 

Va veure arribar les ombres nòmades, es saludaven amb els seus noms beduïns, i esperaven l'arribada precisa d'un vers, un mot, del desig. 
"Avui la nit ens escriu foscos dàtils a la pell de l'espera..." i les paraules respiraven, sorgien de les dunes pentinant els llavis. L'oasi vivia. 

L'Anna tremolava esperant la seva veu, la seva ànima traint-la amb llàgrimes. Un dia va ser ella qui començà la nit, amb versos despullats, lligant el cos a la nit, meravellant la calma nocturna. El poema parlava dels cossos, de la bellesa, de totes les pells. 
I l'Anna sentí que no pas d'ella, no parlava d'ella, exiliada del desig, només esperit tremolós. 

Ha passat tant des d'aleshores. Ara ets al bany, sent l'aigua i et penso els moviments bells a la dutxa. És bonic ser aquí amb tu en aquesta cambra que van crear, i bell pensar amb tu, i sentir-me dins les paraules amor meu. 

Miro el dibuixos que van fer, entre les flors del paper tintat. Amor meu. Parlàvem com adolescents de quan va néixer el nostre amor, i jo vaig dibuixar un indesxifrable poema, un sonet. Ans un sonet et vaig abandonar en el temps de l'oasi. 

Tu vas dibuixar una palmera, sempre vas pensar que jo era un dels beduïns que seia en la nit vora la deu argentada, desprès de travessar la daurada sorra. 

~ Hola carinyet, que fas. 
~ Miro els dibuixos que van fer el primer dia que vam estar aquí, el primer dia que vam fer l'amor. 
~ Reconec que em va costar endevinar que havies dibuixar un sonet, aquell... el meu sonet, vaig descobrir la teva ànima aleshores. Em va captivar. I reconeixeràs que el meu dibuix... 
~Jo mai hi vaig ser, en aquell oasi. 
~Si eres, amb mi, eres. 
~ Saps, tu també ets a la meva memòria, fins als records d'infantesa. Ets tan en mi que et faig venir amb mi fins al passat d'abans de conèixer-te.
~ No hi eres? La teva ànima segur, abraçada a la meva. 
~ La meva ànima. I el meu cos? 
~ Que et passa? 
~ Res, nostàlgia i por, suposo. T'estim des d'aleshores, des de sempre. Amor meu, tant. Però m'hagués agradat que hi fos també el meu cos, servir també per al desig. 
~ Carinyo, amor!! 
~ Tinc por dels teus ahirs. 
~ Tonteta, t'estim amb desmesura, i et desitj. Vine. 

Tot el text desprèn poesia, des del diàleg fins a la introducció. A més, amb l'escenari màgic de l'oasi del fòrum, o això és el que s'entreveu en aquests mots. I un amor, que potser és a la distància, tan bell, tan pur, tan sincer, que es palpa. Com ens té acostumats l'Anna, a tocar-nos la fibra amb sonets o amb relats intimistes. Malgrat tot, el relat sobrepassava l'extensió màxima, tot i encabir-hi les paraules clau demanades.


20-El pes del passat ( llagrimeta fàcil, molt dolç, contraindicat per diabètics. Dedicat a l'angie que encara es mira al mirall)
lisboa

Una crida inesperada i m'hi poso: escric intentant captivar al lector amb la tristesa del meu personatge. Saudades, aquesta és la paraula que tot ho defineix: els motius i la història. 


— Papa, tu vas tenir novia abans de conèixer la mama?

Sorprès, miro al seient del darrera. La Laia s'ha despertat i espera una resposta mentre abraça la Laika, la seva gosseta de peluix. La meva dona somriu amb ironia sense deixar de mirar la carretera, concentrada en la conducció. Som una parella estranya nosaltres: ens barallem per no conduir. Avui he guanyat jo i el meu premi és la comoditat del seient de copilot.

Estossego abans de contestar. Fa estona que no parlo i potser per això la veu em surt esquerdada.

— Sí, es deia Agnès i era francesa. 
— I on vivíeu ?
— A Lisboa .
— I per què us vau separar ?

Bona pregunta, penso mentre em demano com pot ser que la Laia, amb vuit anys, tingui aquesta mena de curiositats. Fa dos dies encara em preguntava qui eren els reis. 

Agnes i Lisboa. Anys de fado, vinho verde i bacalhau a brás. Anys de tramvies atrotinats i carrers estrets. Anys de dolços pastéis de Belém i cafès forts. I finalment Barcelona, on l'Agnès em va deixar. No recordo exactament els motius, només recordo el dolor de la pèrdua. 

— En varem cansar d'estar junts, maca. A vegades passa.

Estem arribant a Barcelona però podríem estar a qualsevol lloc. Som beduins de l'asfalt. Esporàdiques i breus llambregades de llum il·luminen l'interior del cotxe. La música dels Dire Straits sura plàcida pel damunt del soroll del motor. La veu del Mark Knopfler recita més que no canta, “Sultans of Swing”.

La Laia insisteix.

— Estàs trist papa?
— No maca, estic bé, naturalment que estic bé.

L'única pega d'aquest relat és haver coincidit amb d'altres relats de gran qualitat, com el d'en SenyorTu, de l'angie o de la Leela, per posar tres exemples, encara que en compto deu com a mínim. Perquè ho té tot, des de la part emotiva al diàleg intercalat amb la narració, on és exposat el passat, la història amb l'Agnès, mentre el pare és crivellat a preguntes per la petita Laia, que creix, i pregunta i pregunta... oi?


21-A vida o mort
Carles Ferran

Les sirenes tallen la nit i trenquen el desordre controlat de la sala d’Urgències. La densa atmosfera quotidiana, farcida de queixes, interrogatoris, crits, remor de rodes, col•lisions de lliteres, xiulets de la màquina de cafè i un batibull acústic a vegades eixordador, queda com de sobte suspesa d’un pseudosilenci contingut. Infermeres, metges Interns (els Adjunts esperen les notícies a la Sala de Coordinació), portalliteres, guàrdies de seguretat... tots es desplacen a la porta d’Ingressos. La trucada els ha comunicat que és un cas de mort imminent, si no arriba a tremps. Els familiars de la Sala d’Espera, captivats pel xivarri de tanta activitat sobtada, s’obliden per un moment dels seus parents i s’arremolinen a uns metres per no perdre l’espectacle.
El pacient té, en efecte, molt mal aspecte. Groguenc, cobert d’una suor llefiscosa, febril, tremolós, amb uns ulls esmorteïts enormes en mig d’una cara cadavèrica, respira amb dificultat. No se saben les seves dades personals, una trucada anònima ha donat l’avís, però sembla que feia temps que el seu estat era cada cop més preocupant. Té evidents signes de desnutrició i deshidratació, i les seves paraules són dèbils i incomprensibles. És evident que delira, les seves respostes a les preguntes dels metges, gairebé inaudibles, no donen respostes vàlides. 
Mentre li apliquen sèrum i prenen mostres per analítiques, segueixen l’anamnesi. Ara ja són els Adjunts, atrets per la peculiaritat del cas. Però les paraules entretallades, acompanyades d’accessos de tos i de dificultat respiratòria, no ajuden gaire. Sembla que podria haver estat perdut en un desert, perquè en diverses ocasions es refereix a un beduí, o almenys creuen entendre. Això podria explicar el quadre, un home perdut al desert, sense menjar i amb poca aigua, rescatat per un nòmada que ha avisat a Urgències. Si, això encaixaria, si no fos...
Si no fos que a Barcelona no hi ha deserts ni beduïns en molts quilòmetres de perímetre.
Tanmateix, atesa la peremptorietat del cas, prescriuen iniciar tot un seguit de transfusions que el tregui de l’estat caquèctic en què està.

Un relat ràpid, accelerat. Per la seva redacció i pel tràfec que es respira en aquelles Urgències. I aquesta atmosfera es copsa en cada frase, fins al final, que ens frena de cop. Perquè la frase solemne (aquest és el to que desprèn) és “Si no fos que a Barcelona no hi ha deserts ni beduïns en molts quilòmetres de perímetre.”. La que ens deixa amb l'estranyesa i amb el sentit més mític del relat. D'on surt aquest beduí? Bona feina, en aquest treball, d'observació perquè transmet el ritme de les Urgències amb precisió.


22-L'encàrrec
Mercè Bellfort

La Gemma, l'editora li recordà per correu electrònic que se li estava esgotant la paciència, que el temps acordat per presentar-li l’esborrany de la novel•la s’havia exhaurit. Ell, desconsolat, no sabia com suplicar-li que li perllongués el temps de l’encàrrec. De fet sí que havia començat a escriure uns quants capítols – inconnexes, però- on les aventures esdevenien el plat fort de l’argument. Històries on els personatges estaven dissenyats precisament per captivar des de la primera paraula l’atenció del lector. Ell era ben capaç de donar vida a un pistoler del “far oest”, que, a cops de tret - o de pistola- despertava els instints més soterrats de l’esposa del xèrif; o se’n sortia amb subtilesa a l’hora de crear una història insòlita d’amor entre un beduí solitari i la lluna plena, a falta de femelles en ple desert; o es delectava inventant el perfil d’un metge forense que, bisturí en mà, feia més destrosses encara de les que havia trobat en el cos inert del pobre que ja descansava en la llitera d’acer inoxidable.

Ell, que anteriorment havia publicat dues novel•les amb la mateixa editora, es trobava en una època d’impàs. No sabia ben bé si estava a un pas d’aquí, o a un pas d’allà. Confusió total. Resumint: se li havia fet de nit. De sobte, ell, el novel•lista que havia arribat a ser un “best seller”, es veia ara incapaç de contestar un correu a la Gemma explicant-li la seva situació personal.

Malgrat el patiment que li estava ocasionant aquesta crisi creativa aprofità un moment de lucidesa per estirar del fil, del fil del telèfon per marcar el 112 i demanar amb urgència que algú l’assistís.


Coi! Llavors el molt bandarra telefona al 112 per obtenir documentació i trama per a la propera novel·la? Passem de l'angoixa del novel·lista, que no té idees per a una nova trama, a quedar bocabadats perquè el final ens provoca un somriure ben ampli. Ben redactat i ben pensat, aquest relat.


Teràpia
Leela

El cap li bullia. Feia temps que no engegava el televisor. Les notícies arribaven sempre distorsionades i pessimistes. Com si al món no existís res més que les lluites, els desnonaments, les querelles, les manifestacions ! Es notava vella i amb poques ganes de fer res. Segurament aquell desànim era compartit per molta part de la població però ni ho sabia ni, en cas de que ho hagués sabut, la consolaria. Allò havia de canviar. Feia temps que se'n havia adonat. Però com tot l'important en aquesta vida, no trobava mai ni el moment ni la manera. Allò que necessites, quan no tens oïdes per escoltar-ho, acaba emergint abruptament. No feia ni un parell de dies que ell li havia dit "potser t'aniria bé tornar a escriure poesia" i aquest matí de sobte el senyal va arribar.

Un missatge, arribat a la xarxa social - que li consumia la major part del seu temps dedicat a procrastinar - va fer entrada a la safata d'arribada, tímid. Va haver de recular per trobar l'origen de tota aquella conversa. Repte? quin repte? Ah, si! ara se'n recordava. Encara existeix? encara segueix en peu? Fa segles que no entro a la pàgina!

Tímidament va escriure relatsencatalà al Google i va fer un clic. Era com entrar a una casa aliena. Es sentia incòmoda, perduda, entre tanta gent desconeguda. Poc a poc se li va dibuixar un somriure a la cara. Mira en foster!, mira l'angie i en Jeremias! oh! però si també hi és en Màndalf! que bé ens ho passàvem a les nits parlant d'oasis i beduïns. 

El record de les vivències amb aquelles persones meravelloses la va tornar a captivar. Les paraules començaven a brollar, una mica tremoloses i insegures, però ben conscients d'haver tornat a casa.

No cal rínxols ni assiduïtat. La prosa no ha perdut encant ni força, ni bellesa. I tanta reminiscència als anys de l'oasi ens atrapa gustosament. I el darrer paràgraf, imperdible, preciós, i molt bon resum per allò que significa aquesta pàgina per a més d'un/a.


24-La Crida
mjesus

Un dels antics feu una crida: el repte agonitzava i urgia una solució dràstica. Un missatge el convidava a participar al fòrum de les paraules que se celebraria en setanta-dues hores. Un munt d’emocions el van envair: sorpresa, alegria, incredulitat... en Badawi recordà els bons temps d'abundància en que es convertí en un rèptil virtual, rèptil sí, o reptaire, com els agradava nomenar-se als participants del repte. 

Recordà com s'amagava rere el rocam entremig de les dunes, observant la dansa dels reptaires, una dansa que captivava i feia somiar, una dansa que seduïa amb bells mots. El ritual començava quan la lluna il·luminava el campament i les siluetes retallades sobre les dunes apareixien una a una en aquell oasi. No recordava els noms dels beduïns, però sí l'esperit que els impulsava a crear noves i fresques històries, nit rere nit. Feien un cercle i compartien sentiments, desitjos que alimentaven les seves ànimes i les dels espectadors silenciosos. Foren anys rics en paraules i competicions que feien progressar l'escriptura i alhora la complicitat dels participants. Amb el temps, els beduïns anaren marxant a poc a poc i el vent del desert escombrà les restes de l'antic campament.

Aquest breu resum parla del grinyol feble del silenci de les paraules i la gratitud a una historia que acaba aquí. Valia la pena salvar el repte agonitzant? Calia seguir la crida?

Una sola ullada al fòrum i en Badawi ho va tenir ben clar. S'emocionà, els mots retornaven, el repte per uns moments rebia la sang dels antics. No es va poder resistir, va empassar saliva, respirà a fons i començà a escriure.

“Acabo de fer una fotografia a través del vidre de l’estació, policies i ambulàncies romanen al voltant d’una figura inert..”

Un nou relat que ens duu fins als anys en què l'esplendor de la pàgina transmetia germanor i pau, somriures i una nova espècie autòctona, el reptaire. I en Badawi n'és un clar exemple. A més, la frase que clou el relat és tan enigmàtica que ens vénen ganes de lleguir el relat sencer, el que sorgirà degut a aquesta Crida.


25-Visitant l'amic
aleshores

Busquem el número en els carrers de nova creació del poble, cases amb jardí estil anglosaxó o de caseta i hortet. Truquem i ens surt a obrir la dona del nostre amic. Som quatre companys de feina, volem veure'l per si és la darrera vegada: Cony! ens hem fet grans treballant junts i ens coneixem, ja tant! tots plegats,...apreciem al nostre amic, per damunt dels seus defectes i per sota de les seves virtuts, que té per a nosaltres Els records s'acumulen; què direm? De què li parlarem? O com evitarem referir-nos a la seva salut?
El nostre amic ens sorprèn, el seu estat a primera vista és bo, ve de fer el cigarret i fa olor de fum quan l'abracem. Prou sap que el seu temps és limitat i encetem una conversa en la qual ens disfressem de nosaltres mateixos i ens expliquem el que plausiblement ens explicaríem banalment en un altre moment qualsevol i ens diem les paraules que volem dir o sentir segons el que pensem uns dels altres. Representem el nostre teatre per a ell per fer-lo sempre present; per dir-li: tinguem una conversa banal com les sobretaules de sempre. Anul•lem el temps! I funciona!. Estem una bona estona. Fins que ve la nit i enfilem cap a les nostres cases.
Ens ha captivat la seva serenor: “aguantant el que vindrà”. I en prenem nota personal per quan ens calgui deixar les nostres “Haimes”, en plena nit, i emprendre el viatge de beduí cap a un desert desconegut.

La metàfora de la haima com a existència, i el que es troba al seu voltant. Bon text que podia haver estat inclòs dins del Repte, sense cap problema, per la pensada, per la redacció, per les paraules clau.


d.

---