Detall intervenció

155è RPV "El llindar de l'Horta"

Intervenció de: F. Arnau | 29-12-2010

Benvolguts i benvolgudes relataires:
Per a aquest darrer Repte Poètic de l'any 2010 he triat una foto que va fer el meu amic Francesc-Andreu Garcia "pakiu" i que he titulat "El llindar de l'Horta". És una imatge plena de simbolisme entre dos mons que no haurien de ser incompatibles, al contrari, haurien de complementar-se i poder sobreviure junts: La tradició i la modernitat, el camp i la ciutat, l'Horta i els nous edificis...
Aquesta foto em va inspirar el poema que vaig presentar al Premi de Poesia de "Lo Càntich". Espere que a vosaltres també us inspire...

El llindar de l'Horta

- Un poema per participant
- S'admetrà la prosa poètica
- Sense limitacions en el nombre de versos (dins del que és normal)
- Termini: Fins el proper dimecres, 5 de gener del 2011 a les 21 hores.

Salut i Poesia!!!

FRANCESC


Respostes

  • "Cadenes, barrots, tanques i murs"
    free sound | 03/01/2011 a les 01:55
    Cadenes, barrots, tanques i murs,
    separen paisatges i pobles ocults.
    Potser oblidem, que tot té un passat,
    i que cada metre ha estat treballat.
    Carxofes, pebrots, patates i cols,
    no sempre les coses surten com tu vols.
    Conviuen avui autopistes i ports,
    camins de sirga, castells, també ponts.
    Conviure el més ric del nostre camí,
    fora metralla i bombes d’aquí.
    Potser tothom vol, un món de colors,
    però hi ha qui li agrada sempre allò més fosc.
    Persones del món, i amb dignitat,
    cullen i cultiven amb rostre cansat.
    Pageses dansant, tractors gemegant,
    cistells i barrets que van confeccionant.
    Fàbriques, camps, despatxos i bancs,
    construiren cases, armes i tancs.
    Doncs no tot s’hi val, no és pas igual,
    potser el que sobra és tot el que fa mal.
    Cal més que mai, llibertat d’expressió,
    però no confondre maltracte amb passió.

  • Gespa batuda
    gypsy | 03/01/2011 a les 02:54

    Gespa batuda que brota altre cop,
    després de regar aquesta terra
    amb la sang dels qui han mort
    en totes les guerres del temps;
    però la vida s'aferma implacable,
    s'arrela amb la força de la revolta
    quan pensàvem que era el final,
    que tot s'extingia en un no res buit,
    - indestriable d'un destí marcat -
    Però la gespa s'escampa dúctil
    i fa un paisatge i una ombra
    d'un passat que ja no existeix.
  • Avenç
    Xantalam | 03/01/2011 a les 19:51

    Resten les illes, els badalls del verd,
    entre el llot que ens devora, pas a pas,
    i ens sobrepassa cobrint-nos el front.
    Envoltats per marees negres, creixen
    murades d’un gris sòlid; l’homogeni
    ciment oblitera retxes de sol.
    Un pes infinit abat l’horitzó,
    engoleix l’espai, ens escanya l’aire,
    irromp amb la força d’un gegantí
    monstre, eternament insaciable.
  • Les portes de l'Horta (fora de concurs)
    F. Arnau | 03/01/2011 a les 21:00
    Enmig de l’Horta s’albira el Hilton,
    tot un miratge de vidre i pòrtland,
    com una illa en la mar verda
    de bajoquetes, pebrots i ràvens,
    melons d’Alger i carabasses,
    de les carxofes i de les cebes,
    de tomaqueres, dacsars i bledes,
    fruites variades... ai les taronges!

    Vora la tanca forjada en ferro
    i el cadenat daurat, solemne,
    s’aturen hòmens que van a córrer,
    i els jubilats amb les borsetes
    de Mercadona a les butxaques...
    Jo tanmateix, sempre imagine
    a Al-Russafí plorant per perdre
    aquell verger que s’estimava.

    Que no ens passe també a nosaltres!

    ***

    FRANCESC
  • Nous temps que corren...
    Fidel | 03/01/2011 a les 21:53
    Sempre la solitud en primer pla;
    hi pengen cadena i pany deixats i en desús.
    Ja ningú no s’encadena avui ?
    Estampats al pacte solemne,
    guerra de classes en fase de control.
    Se’ns obre la profunditat del camp:
    l’horta verda, el darrer reducte desbotonat
    del meu món de violoncels i flors i pau.
    Se’ns obre encara més un gris horitzó encès
    com finestra distant; formigó a la llunyania.
    I més i més ciment, ombres a prop,
    capturem un objectiu que tot ho capta, recapta, espanta...

    Fotografia dels nous temps
    que corren a ritme de conductor suïcida :
    rapinyaires de la terra, sense gran angular,
    de tan rics són massa pobres...
    • Nous temps que corren..., RETOCAT, AQUEST ÉS EL BO !...
      Fidel | 05/01/2011 a les 13:20
      Sempre la solitud en primer pla;
      hi pengen cadena i pany deixats i en desús.
      Ja ningú no s’encadena avui ?
      Estampats al pacte solemne,
      guerra de classes en fase de control.
      Se’ns obre la profunditat del camp:
      l’horta verda, el darrer reducte desbotonat
      del meu món de violoncels i flors i pau.
      Se’ns obre del tot un gris horitzó encès
      com finestra distant; formigó a la llunyania.
      I més i més ciment, ombres que assetgen,
      capturem un objectiu que tot ho capta, recapta, espanta...,
      ai rapinyaires de la terra sense gran angular !,
      de tan rics massa pobres...

      Fotografia dels nous temps
      que corren a ritme de conductor suïcida.
  • Enllà el cadenat
    Galzeran (homefosc) | 05/01/2011 a les 00:05

    Enllà el cadenat

    Enllà el cadenat
    el verd es fa ufanós i joliu
    malgrat l’ombra llunyana,
    l’amenaça del formigó.

    En el treball dels solcs
    lluita l’home per un futur
    i perd, dia a dia,
    contra el gris cimentat.

    Calen noves cadenes?
    Calen més camps verds?
    On són els arbres
    i els rius folls...?

    Enllà el cadenat
    que tot ho tanca en silenci,
    el gris no ens deixa viure,
    mal que la vida és eixordadora.
  • Obscurantisme
    Carme Cabús | 05/01/2011 a les 12:22

    Es trenca de per vida
    la fulla riallera,
    la flor enamoradissa,
    l’arrel, tan confiada,
    l’esplet de la collita,
    i el sol que acaronava
    les fruites i hortalisses
    s’amaga, ara, marfós,
    darrere la ruïna.
    Desconsol de la pluja
    corpresa, adolorida,
    l’horitzó que s’esqueixa,
    la mort que s’edifica.
    Ja s’ha afusellat l’horta,
    on cantava la griva,
    on reia l’aire impòl•lut,
    on el temps es delia.
    I muntanyes de grues
    del cel trenquen cornises,
    i s’escanya la terra,
    i la foscúria eclipsa.
    Que no són de la terra
    els que el terror prodiguen?
  • AQUÍ, Francesc! Obscurantisme
    Carme Cabús | 05/01/2011 a les 15:24
    Bé, he canviat un temps verbal per obrir una mica el poema (i la realitat) a l'esperança. El teu poema em sembla brutal.


    Es trenca de per vida
    la fulla riallera,
    la flor enamoradissa,
    l’arrel, tan confiada,
    l’esplet de la collita,
    i el sol que acaronava
    les fruites i hortalisses
    s’amaga, ara, marfós,
    darrere la ruïna.
    Desconsol de la pluja
    corpresa, adolorida,
    l’horitzó que s’esqueixa,
    la mort que s’edifica.
    Estan devorant l’horta,
    on cantava la griva,
    on reia l’aire impòl•lut,
    on el temps es delia.
    I muntanyes de grues
    del cel trenquen cornises,
    i s’escanya la terra,
    i la foscúria eclipsa.
    Que no són de la terra
    els que el terror prodiguen?
  • Badívola amplària
    deòmises | 05/01/2011 a les 18:03
    Escorxa la conxorxa del sutge
    Amb la ufana de la maragda
    Que creix en la darrera resquícia
    De llum que pots albirar,

    Enxarxa la xamor de la fal·làcia
    D'un miratge fet d'asfalt, de formigó,
    I peix l'arrel que, en la frondositat
    Del silenci, enverdirà les fulles.

    I cull el triomf del bancal isolat:
    Corre pels rierols, en cada gota
    D'aigua que inunda la terra.

    Demà despertarem de la letargia
    Que ens atrapa per amanyagar de nou
    El fèrtil ventre de la nostra mare?



    d.
  • Rereguarda
    Filalici | 05/01/2011 a les 18:34
    Vaig entrar a l'Horta per la porta del darrere
    somniant nedar en una catifa verda
    abans no en trenquin del tot les cadenes.

    Anhelava un silenci trencat només pel vent,
    una mar de vida, fruit del miracle del reg
    i de la suor del llaurador treballant fins a ponent.

    Silenci de verd. Cançons d'Horta
    i la silueta gris d'horitzó
    com una amenaça incerta, latent.

    Voldria ser el llindar de l'Horta
    i en sóc només rereguarda.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.