és tan... bonic, sembla tan sincer!!
m'enanta! enhorabonaa!! :)

em pareix incrïble com relaciones música i pensaments! he llegit més d'un relat teu... :)
m'agrada molt com ho fas, com plasmes totes les sensacions. Creu-me! si no m'agradara no comentaria (i no ho faig perque comentares el meu, que moltes gràcies x cert! :D)
un dels meus preferits, sense dupte! :)
enhorabona per aquestes obres d'art que fas! de cor!
un salut! :)

He obert el relat perque m'ha cridat l'atenció el número de l'habitació... i m'he trobat en això!! :0!!
És genial! saps descriure molt bé els espais, inclús he aconseguit ficar-me un moment en la pell de l'home i sentir la seua desesperació!
M'ha encantatm llegir-te! de veres!
un petò! :D

Saps? A mi també m'agradaria moure les agulles del rellotge cap enrere i tornar a reviure moments, a ser feliç o a ser petita i a estar segura que el meu Peter Pan no m deixarà mai... ho donaria tot!
llàstima que no puguem, no?
un petò! m'encanta com escrius! ;D

Molt bò!! No cerc que faça tanta gràcia quan ets tu a qui li passa això!! xD
M'ha agradat molt com has descrit la situació!
M'encanta!
Enhorabona i un petó! :D

"Seràs la llum de la lluna
que il·lumina les mirades
fent brillar una pell bruna
on hi encens foc a vegades"

Curt, però bonic! =D

"M'aixecaré,
M'aixecaré i caminaré.
Encara que sigui sol"
=)

Preciós, sense dupte un dels meus preferits! :D
quin amor més tendre i profund!
Enhorabonaa!! ^^

Estic completament segura de que, d'ací 20 anys, seria capaç de reconéixer a algú només pel somriure!
Tens tota la raò! Mai deixes de somriure, que jo no ho faré! :D
un muaka! ^^