Foto de perfil de Vicent Llémena i Jambet

Vicent Llémena i Jambet

València,

28 Relats, 131 Comentaris
17775 Lectures
Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
El meu bloc és: La reconciliació, històries trellat-i-folles. Bloc de Vicent Llémena i Jambet. Vaig nàixer al 1964 a València, al barri de Russafa i moriré, bé ja ho sabreu, sóc un treballador xic per a tot que li ha picat allò d'escriure i escric de tant en tant, tinc alguns contes i assaigs i m'agradaria publicar-ne alguns en aquesta plataforma literària. Comenteu els meus relats encara que siga críticament, vos necessite i vull aprendre a escriure. Citant Pep Roig "...camino a anys llum de la teva pròpia llum..." i "...el teu silenci tan poc breu no em permet ni respirar...", el meu pseudònim és Vicent Llémena i Jambet, el darrer i definitiu, mon pare em deia amorosament "llémena" per la meua curta edat i també en referir-se al meu germà i a mi ens deia els seus "jambets", d'ací el meu nom a relats. M'agraden els escacs, el meu jugador preferit es Aaron Nimzowitch, en literatura m'agraden autors com Jean-Paul Sartre, Albert Camus i tot l'existencialisme francès fins i tot el primer existencialista com era Kierkegaard, tota la novela del segle XIX francès i el romanticisme alemany, castellans m'agraden García Lorca, és clar el segle d'or del castellà, i Antonio Machado, César Vallejo, Juan Ramón Jiménez, dels "actuals" Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Juan Goytisolo, Fernando Sánchez Dragó, Antonio Gala, etcètera, dels hispano-americans Borges, Cortázar, Neruda, Gabriel García Márquez, sobretot el realisme màgic, també Isabel Allende, Miguel Ángel Asturias, etcètera, i dels de la terra els del segle d'or del català-valencià, i Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Ferran Torrent, Pere Calders, Salvador Espriu, Quim Monzó que és la meua inspiració, Enric Valor, Carme Riera, etcètera , en filosofia m'agraden els filòsofs de la sospita Marx, Freud i Nietzsche, també Darwin, tot i què sóc més partidari de Lamarck per la meua influència psicoanalítica, el meu filòsof preferit és Sòcrates, entre molts d'altres, m'agrada l'assaig en general, el futbol, el meu equip és el València i també m'agrada la psicoanàlisi. En música clàssica, autors com Schubert i Mahler i també Chopin, i de temàtica nacionalista el valencià Joaquim Rodrigo o Smetana, de Wagner m'agrada Tristà i Isolda i en música de cantautors Georges Brassens, Lluís Llach, Serrat, Raimon, Mª del Mar Bonet, Sabina i Luis Eduardo Aute. En informàtica sóc dels mig romàntics als que li agrada conjuminar allò pràctic amb allò ideal i tinc l'xp amb el service pack 3, espere que molts anys si el mercat ens deixa, com també la versió Suse 12 del Linux a una partició del disc dur, pero el que més m'agrada per sobre de tot és una bona conversa amb un cafè i una cigarreta, però semrpe viscuda des del discurs de l'analista, així doncs deixe fora l'histèric, el de l'amo, el capitalista i l'universitari per a fer-los servir de tant en tant, ah! i els meus polítics preferits Winston Churchill i Léon Blum.


"A vosaltres ebris d'enigmes que gaudiu amb la llum del crepuscle" Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche.
"Vaig créixer al mar i la pobresa em va ser fastuosa; després vaig perdre el mar i aleshores tots els luxes em van semblar grisos, la misèria intolerable". Albert Camus, del llibre El verano/Bodas.
"Hay mujeres en Génova cuya sonrisa he amado durante toda una mañana, no volveré a verlas evidentemente, nada hay más simple, pero ninguna palabra podrá apagar la llama de mi pena" Albert Camus, del llibre El revés y el derecho.
"Jo maleeixo ço que atreu i ensiborna l'esperit i, fent-se'l seu, el té bandit en una vall de plors; i maleeixo l'opinió enlairada que hom té de si mateix, els mirallets i somnis de fama i de conquesta, i la possessió que ens afalaga: muller, fills, servidors; i el treball i la paga esperonant-nos vers l'ardida gesta o estovant el coixí d'un llit platxeriós; i maleeixo el suc del raïm xardorós, la il·lusió divina, i la fe i l'esperança, i encara més a la paciència mansa!
El transitori és sols paràbola. Ací es performa el que ens mancava; l'indescriptible esdevé un acte aquí; atrets som tots els homes de l'Etern Femení".
Faust- Goethe.
Ara vull fer un xicotet homenatge al cinema, i en especial a aquella gran pel·lícula, Blade Runner de la qual una de les seves frases ens valdria a tots nosaltres, doncs cada individu és únic, aïllat i desconegut, i tots som esclaus, tots fracassem, tard o d'hora, com diu Margueritte Yourcenar en Memories d'Adrià, ... davant d'un fill massa estimat, .. la malaltia... la vellesa...finalment davant la mort, després les nostres gestes, els nostres amors, les nostres guerres, la nostra mateixa mort, moriran amb nosaltres després d'una xicoteta pròrroga. Hui no pense ben bé així, he trobat l'amor i amb ell l'eternitat, que no la seua il·lusió.
Son les darreres paraules de Batty, un replicant abans de morir:
Es toda una experiencia vivir con miedo... ¿verdad?
Eso es lo que significa ser esclavo
Yo... he visto cosas
que vosotros no creeríais...
atacar naves en llamas
más allá de Orión,
he visto rayos C
brillar en la oscuridad
cerca de la puerta de Tannhäuser
Todos esos momentos
se perderán en el tiempo
como lágrimas en la lluvia
Es hora de morir.
És molt semblant a aquells versos de Federico García Lorca en Poeta en Nueva York i la seua Oda a Walt Whitman:
Mañana los amores serán rocas y el Tiempo
una brisa que viene dormida por las ramas.
Por eso no levanto mi voz, viejo Walt Whitman contra el niño que escribe nombre de niña en su almohada.
Petites joies que m'aborronen la pell. Magnífiques.



Últims relats de Vicent Llémena i Jambet

Últims comentaris de l'autor

  • Vicent Llémena i Jambet | 27-08-2016 | Valoració: 10

    Jo pense que hem de pensar que podem pensar en fer la nostra realitat, i que en siga veritable, jo sé que aquesta idea no pot agradar-te, però quan et llegisc em venen ganes de fruir de la nostàlgia, de la fatalitat, i pense, he de dir-ho, fem la nostra realitat, tot i que l'inconscient és un babau, si li dius no, però sí, entén només no o sí, però no ambdues alhora.

    En fi, que m'he embolicat, una abraçada i gràcies per la teua obra aleshores.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 26-08-2016 | Valoració: 10

    Més que l'esgarrifança de la mort jo veig la nostàlgia dels éssers xicotets, que vol dir estimats, volguts, la vida és un camí que el podem dirigir, i el podem dirigir cap a allò trist o cap a allò feliç, tot és qüestió de plantejar-s'ho.

    Una abraçada Sergi, feia temps que no et llegia i m'he retrobat amb tu amb dolor, doncs el teu relat és com la bona poesia, dels que fan sentir. Sentir és la paraula, la més important.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 26-08-2016 | Valoració: 10

    Hi ha coses caríssimes, que no es paguen amb diners, i una d'elles és que una clienta et faça aquesta prova d'amor, pel record que et té de joventut, meravellós, passar tota una vida per a rebre aquest gest d'amor, ben val la pena! Només els vells poden arribar a saber quant en val.

    Una abraçada Nonna, feia molt de temps que no et llegia ni et comentava i ha estat un gran plaer i un bon desig.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 26-08-2016 | Valoració: 10

    La fugissera mar, com potser la vida de fugissera, la vida se'ns en va, però sempre podrem trobar en els resquicis d'allò ignot les respostes a allò fonamental, a allò que no es pot comprar amb diners, com, tu bé ho saps, la llum, o el menjar o el dormir una bona nit plaents, etcètera.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 26-08-2016 | Valoració: 10

    Els contrastos, la vida n'és plena, aquella família que només tenia ulls per al seu gaudi i la que fruïa dels seus fills abans que menjar.
    Tots hem de fer-nos responsables de tant en tant de les nostres faltes Alex, tu ho saps, en escriure açò, i hem de fer coses tendents, si més no amb la ploma, a que el món funcione millor.
    Si la dona rica no haguera mirat tant la "lluita" entre hòmens i dones i s'haguera dedicat als seus fills o el pare que se'n va al futbol, tot hagura acabat bé? Doncs no, la família d'en Mamadou no haguera menjat, el mal complementa al bé i viceversa, somniar en un món matemàtic és una follia, tot i que ho hem de tenir a les nostres ments, el futur ens dirà.

    Una abraçada Aleix, vaig a llegir-te una miqueta més, perquè sempre em fas pensar i em dones un regust amable a la boca i als ulls.

    Vicent

  • Veure un segment finit és lícit, el podem traspassar amb un sol pas, però veure'l infinit també ho és, si el dividim infinitament per la meitat, hi haurà llestos que ens posen límit, però en el fons sabrem que ..., en fi; veure l'Univers infinit és lícit i veure una paret d'antimatèria o d'alguna cosa que faça retornar també ho és.
    Jo el que propose amb la meua visió, que he pensat que a un amant de Sartre li podria interessar, és amb la llibertat i el quart paradigma de la realitat, el de la cinta de Möbius, triar la meua realitat, però no des de fora ni des de dins ni des d'ambdós llocs, sinó com en una màtrix exactament, jo cree la teua realitat i tu crees la meua i la de tots, com els fils que ens uneixen i que parlen els físics quàntics.
    Ara, formalment estic absolutament amb tu, lingüísticament, formalment, simbòlicament, i si només aquest registre de la realitat existira, obviant el real o l'imaginari m'és o em seria la vida un veritable absurd. Per a què beure si hem de pixar després? Per a què nàixer si hem de morir? Per a què menjar o fer l'amor si hem de tenir una xicoteta mort després o una mort d'un ésser viu abans? Et comprenc, jo he passat per ací, que no és un lloc ni pitjor ni millor que el que estic ara, sinó un lloc diferent, som diferents i ací radica la gran llibertat de l'home, com diu Sartre, l'infern són els altres, el mal és el que està fora de nosaltres i cal que existisca el mal per a què el bé tinga algun sentit.
    Agraït d'haver-te conegut, el cert és que ambdues vides ens han portat per camins igual de lícits però diferents.

    Una abraçada i fins sempre

  • Vicent Llémena i Jambet | 16-08-2016 | Valoració: 10

    Et veig molt capficat en les preguntes bàsiques, i que només aquells que miren més enllà d'allò material, que pensen que no hi ha una piràmide tròfica sinó un rombe tròfic es donen resposta, alguna resposta, i com a tal et posaré un antic article meu, jo sé que em diràs beat, benintencionat, "gazmoño", i tants i tants epítets que se m'acudeixen, però creu-me, i és la segona vegada que faig servir el verb amb tu, que no és la meua intenció la de guarir-te de res, la vida, amb les nostres angoixes, si sabem pair-les, és la millor de les nostres curacions, però et diré que em mou una bona intenció, i la veritat no és l'important del discurs sinó la seua intenció, no tenien la mateixa intenció un Mao o un Stalin que un Sartre, tot i ser comunistes tots tres, ara hem de pensar, com deia Lacan, que hem de morir algun dia, l'Eternitat, això ja és cosa d'iniciats, i no voldria ser jo qui em prenguera la supèrbia d'intentar dir d'iniciar-te:

    El món serà com voldrem

    El principi d'incertitud o d'indeterminació de Heisenberg ens diu que és impossible determinar la velocitat i la situació d'un electró alhora, en certa manera, i en termes filosòfics que l'observador influeix en la cosa o en l'experiment, crea la cosa, allò observat.
    Fa alguns mesos es va fer un experiment que va constatar la versemblança del principi. Es va posar una placa de metall quadrada i es va revestir de tres plaques també metàl·liques rectangulars que s'acoblaren perfectament deixant dos escletxes, òbviament; després d'exposar-les a una radiació d'electrons es va veure que s'havia fet un dibuix a les escletxes degut a l'exposició dels electrons, el fet no tindria res d'anormal sinó fóra perquè després de posar al costat i sense cap interacció un observador mecànic el resultat va ser totalment diferent, la placa base estava revestida per tota la seua superfície dels impactes dels electrons.
    Davant d'aquest experiment em plantege: És l'observador qui crea la cosa? Llegint els versos de Borges a Ajedrez: “Qué dios detrás de dios la trama empieza, de polvo y tiempo y sueño y agonías?...”, ens adonem de la segona pregunta: Som el resultat d'una consciència observadora universal?
    La carrera humana cap a la consciència va començar amb la substancialització clàssica de la realitat, és a dir, la realitat existeix tan si jo hi existisc com si no, més tard Descartes va explicar-nos el paradigma oposat, la realitat és segons jo la veig, van ser després els filòsofs de la contemporaneïtat que van dir que hi havia quelcom dins i quelcom fora de nosaltres que conformava la realitat.
    Hui Lacan ens diu que la realitat és com una cinta de Möbius, un miracle, on tot és possible malgrat no ser-ho de possible, una contradicció paradoxal.
    El principi de mort junt al de vida i l'amor mouen el món i en l'equilibri entre aquests tres àmbits és on raurà el món que volem, el món que voldrem. Sense deixar la possibilitat d'una consciència universal, còsmica que ho mou i crea tot.

  • Vicent Llémena i Jambet | 24-06-2016 | Valoració: 10

    L'Home és pansexual, el mal és posar-li un nom, quan li posem un nom ja no ho és de pansexual sinó de homo, hètero, bi, tri, quatri, animalista, etc.
    El que vull dir és que com diu la teoria Queer la identitat és un gran parany, l'homosexualitat no existeix des de l'òptica de la psicoanàlisi, és l'enamorament de la paraula "homo" o "lesbia" el gaudi cap al seu significant, i és també caure en el parany que ha nodrit tota la cultura i tota la Història, però caure de ple en la pregunta: Què vol la mare?
    Els malanomenats hètero cauen també, però saben passar pels diferents estadis i arribar al fal·lus, els homo, que són els únics que haurien de portar el nom, doncs l'hètero engloba l'homo, quan cauen es queden allà indefinidament. No vull dir amb açò que no es puga canviar de gustos sexuals, no, no és això, sinó que l'homo cau en el parany de la identitat, quan l'hètero no la té, la identitat. Tot i amb els noms.

  • Vicent Llémena i Jambet | 24-06-2016 | Valoració: 10

    L'Home és pansexual, el mal és posar-li un nom, quan li posem un nom ja no ho és de pansexual sinó de homo, hètero, bi, tri, quatri, animalista, etc.
    El que vull dir és que com diu la teoria Queer la identitat és un gran parany, l'homosexualitat no existeix des de l'òptica de la psicoanàlisi, és l'enamorament de la paraula "homo" o "lesbia" el gaudi cap al seu significant, i és també caure en el parany que ha nodrit tota la cultura i tota la Història, però caure de ple en la pregunta: Què vol la mare?
    Els malanomenats hètero cauen també, però saben passar pels diferents estadis i arribar al fal·lus, els homo, que són els únics que haurien de portar el nom, doncs l'hètero engloba l'homo, quan cauen es queden allà indefinidament. No vull dir amb açò que no es puga canviar de gustos sexuals, no, no és això, sinó que l'homo cau en el parany de la identitat, quan l'hètero no la té, la identitat. Tot i amb els noms.

  • Vicent Llémena i Jambet | 29-05-2016 | Valoració: 10

    Quan un arriba a l'amor prohibit, el de la primera dona no admesa que ens porta a la permesa, passem per un moment en què voldríem ser els reis Mides, tu o vosté ja ha passat per eixa fase, sabent-ho o inconscientment, ara cal que fruïsques de l'amor que tens al costat, els déus sabran posar-te-la de la manera que no patisques ni en el pitjor dels casos, i que tot arribe a passar com la "dona", el "déu" que hi ha en tu ho vulga, com tu ho vulgues, per això pregue i resse ara mateix una oració per tu.

    Que tingues un bon dia i que tingueu una bona vida tu i la teua família.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 29-05-2016 | Valoració: 10

    La veritat és que el discurs capitalista èxtim, és a dir, col·lectiu, ho pot perdre tot per no voler perdre un tant per cent del deute, que ha estat generat per la mateixa inèrcia de la Història, per la condició de suïcides-assassins de les persones del discurs capitalista i de l'amo, front a la condició de assassins-suïcides dels altres, menys perillosos en quant a allò macro, a macroesstructures com el sistema financer o del capital o dels estats, però tan perillosos són o som els segons en l'àmbit individual.
    Jo no et sabria fer una anàlisi correcta del que passa només et diré el que llegisc de l'Inconscient col·lectiu, i és que com diu Marx o Lacan el capitalisme és un sistema que funciona tan bé amb la plusvàlua que el fa caminar, funciona tan bé que s'autoconsumeix molt ràpidament i ha arribat l'hora de la seua cremà final, i per quin sistema serà substituït? Per un en què l'amo, representat en el discurs de l'amo, militars, polítics, líders serà pres o prendrà a la ciència i els altres, els del discurs histèric, les dones, el 80 % de la població caldrà que els lluitem la llibertat.
    I ho farem, no et càpia dubte, com els nous i ja vells hakers que a cada virus o a cada programa encriptat troben noves solucions per a donar-nos-les i que fem servir els productes de franc, així passarà amb la llibertat, l'amo, i el capitalista, que són semblants però diferents, ja ho sabran, sabran de la legitimitat de la llibertat a diferència d'altres èpoques, i ho sabran perquè l'Home ha donat un salt en la consciència, ja fa cuatre anys vam entrar a l'Era de Déu, Crist i Dionís, una era en què les dones agafaran el poder, un poder sota mà, per l'ombra, i amo i ciència governaran, amb les dones, el 80 % de la població "CREANT" la llibertat.
    I em diràs, què serà del discurs capitalista? Era l'anticrist dels segles XIX i XX i arribarà a ser un discurs capitalista íntim, de xicotetes empreses que no col·lectiu i això passarà quan la darrera fase del capitalisme, el capitalisme financer arribe a col·lapsar i ho farà controladament, sense víctimes, en una caiguda ja pensada per la ciència i l'amo en llibertat.

    És el que jo veig de les meues lectures de l'Inconscient col·lectiu universal, ara, tu pots tenir diferents versions, com no! tots hi podrem dir la nostra en aquesta Era en la que ja estem al IV any.

    Vicent Adsuara i Rollan

  • Vicent Llémena i Jambet | 24-05-2016 | Valoració: 10

    Potser penses que ¿sóc? un valencià a l'ús, dels que es proclamen anti-tot i no pensen en què hi ha quelcom més enllà del que veiem amb els nostres ulls, pot arribar a ser la vida molt feixuga, tant com te l'imagines, però creu-me, la fe és un dels Titans que mouen el món, els altres es produeixen amb l'àtom.
    I m'ha arribat molt profundament el teu escrit, tant que he pregat a Déu per tu i per la teua família, jo sé que si Déu vol tot se solucionaria, però potser aquesta vida és la que vos ha fet forts a tota la teua família, i no sé com demanar-te disculpes pel que acabe de dir.
    Tenim un punt en comú, mon pare era vint-i-quatre anys major que ma mare i quan jo comptava amb tres anys d'edat em va dir que em defensara per mi mateix, jo que venia del carrer amb la il·lusió de que mon pare em protegira de certes maldats de xiquets. No, no va ser culpa de mon pare, això ho ha averiguat amb el temps, tots els pares per hac o per bé cometen errades i tu de ben segur les hauràs també comeses pels teus, com tots, jo no tinc fills, estic casat però sense fills, no he volgut repetir la història familiar, però Déu m'ha ajudat en aquet afer i em segueix ajudant.
    Cal anar sempre amb la bona fe per davant però de tant en tant cal posar els collons a la taula i fer la guerra, tu em diràs, la guerra? Sí, no una de col·lectiva, que és el pitjor que l'Home ha paït, sinó una d'individual, quan la bona fe i bona voluntat no arriben o perquè el nostre interlocutor és un púber, cas d'un alumne o fill o perquè és una persona ignorant i per tan fa el mal, cal posar els collons sobre la taula i et dic açò perquè l'ajut dels déus, de Déu si vols és tan imprescindible en una vida humana com la seua transgressió puntual.

    Dit açò dir-te que m'alegra que m'hages fet un comentari tan gran, jo arran de les paraules de mon pare em vaig sentir ja Pare, pare de tots, de tot lo món, i així he seguit, intentant ajudar, en base al meu anàlisi psicoanalític i la meua consciència. L'absurd no és lícit. Creu-me.

    Vicent Adsuara i Rollan

    Gràcies.

  • Vicent Llémena i Jambet | 22-05-2016 | Valoració: 10

    La poesia, Aleix, té el poder de crear, de crear amb les seues paraules mantra, de crear amb el seu llenguatge, ben bé podria haver sigut tot la imaginació, que sobreeix de l'obra literària que dorm al calaix esperant que algú la faça realitat o bé que aquest home haguera suplantat la personalitat del mort, m'ha enganxat aquest conte, com el que és, veritable literatura, de la que fa crear amb la benzina més antiga del món l'angoixa dels personatges, ja siguen de ficció o reals.


    Una abraçada a Barcelona, Aleix.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 21-05-2016 | Valoració: 10

    Però digues, què és la veritat i la mentida?
    Clar que tot és mentida i també veritat, al món no hi ha mentides o veritats, hi ha sentiments i qui fomenta els de l'angoixa, doncs hi vju angoixat, jo he aprés que la realitat de l'amo no és la única realitat, hi ha la meua i la teua, i la del científic que pensa en paràmetres de veritat i mentida i la de l'analista que vol salvar el món posant-nos a qui així ho veiem a la primera fila, en fi hi ha molts tipus de veritat tot i que el relativisme és d'allò més absurd. Una fal·làcia.

    Vicent

  • Vicent Llémena i Jambet | 21-05-2016 | Valoració: 10

    Hui parlava jo de que el món està negre, i no serà que jo el veig així per la meua edat? Sí, el més segur, perquè sempre ha estat igual, hi ha certa edat que et fa més trempat i més savi, i perquè no, més agossarat, com per a fer l'amor amb qui veritablement vulgues, ja siga vell o jove, o una anciana, jo he tingut de jove fantasies amb dones trenta anys majors que jo. És la vida.

    M'ha agradat el conte, una abraçada des de València.

    Vicent Adsuara i Rollan

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: