...arribar allà al Principat la noticia pels anys 70 i 80 de les "reventaplenaris" eren un grup no només de dones, sinó d'homes i de dones que van ser batejades així perquè en l'època pre-autonòmica ací a València s'encarregaven de rebentar els plenaris de consellers que es feien al Palau de la Generalitat, i la seua suposada ordre era la de valencianitzar el Regne i descatalanitzar-lo.
És una anècdota que il·lustra bastant bé la indiscrecció d'aquesta dona del conte, que té de tot menys de discreta, i com t'he pogut demostrar i tu ho has escrit, existeixen aquestes persones no són només producte de la nostra imaginació. El fet és que la resposta de la xiqueta ha estat d'allò més adient, a tu no! la millor resposta que se li podia donar a una rebentaplenaris com aquesta.
Per aquesta vegada et convide a anar a aquella època a veure una manifestació de les rebentaplenaris, mira, jo tinc una altra anècdota amb açò, i és que en el diari "Las provincias" vaig eixir en primera plana en una d'aquestes manifestacions a les portes del Palau de la Generalitat, t'haig de dir que jo només passava per allà i ja pots imaginar-te la vergonya que vaig passar en veure'm en primera plana del diari, he, he, he... ara a bou passat puc parlar senser enrogir, i és que si mires google una miqueta sabràs de quin peu coixejava aquesta gent.

Una forta abraçada des del Palau de la Generalitat valenciana, en veritat és des del barri de Russafa de València, però entre tu i jo gairebé tot s'hi val. ;-)

Vicent

...posar-li moltes dosis d'entusiasme per a portar endavant el que ens queda de món, però entre tots jo crec que ho farem, potser patirem, potser alguns se'n duran alguna cosa per davant però arribarem a un món en pau.
I per a que açò passe hem de tenir condescendència cap als altres, comprensió i humilitat, com tu bé descrius, els animals que haurien de manar se'ls mata, no hem de creure'ns immensos i llançar-lo tot per la borda, sinó que hem de tenir la sang freda per a dur la nau d'aquest món dins del possible a llocs segurs.
Un escrit ple d'optimisme tot i que també té esqueixos de fatalitat, la que hem d'intentar que no ens aplaste, en les nostres xicotetes possiblitats, tu i jo ho intentarem Sergi, endavant!

Una abraçada des de valencia d'un amic

Vicent

...amb una breu ressenya el poema, del que no puc dir més que és perfecte, la matemàtica només és per als descervellats, és broma, però la vida no és matemàtica, ni molt menys, té molt d'infinit que ix d'un cervell finit, és a dir, com dius tu i Descartes ha d'haver-hi quelcom.
He llegit com veus la teua biografia i l'has brodada, tu i jo som molt semblants i ens ha picat allò d'escriure, som uns lletraferits que caminem fugint de la rodonesa d'allò finit, tot i que descansem en ell.
M'ha agradat de veres la poesia i havia de comentar-te-la connotativament també, és molt difícil fer un poema rimat i tu ho has aconseguit, jo en la meua vida n'he fet dos només, i m'a que m'ha costat! que diem al meu barri, Russafa. Però de totes les maneres és un poema redó, perfecte. Jo sé que tu ets un gran escriptor que a poc que t'ho proposes pots donar-li a la llengua catalano-valenciana-mallorquina-algueresa noves ales, noves idees, nous camins, ja ho fas des d'aquesta plataforma literària, tot i que també sé que no és el comès que al que tu aspires, tu ets humil, i jo estic molt orgullós de tenir-te com amic.

Una abraçada d'amic

Vicent

...ja entenc una mica millor les teues vivències, hi ha molt d'amor entre eixa dona, àvia o tia i tu, i potser ha caigut malalta, de ben segur que vos trobareu.
Jo he tingut vivències que són intransferibles però sé o he sentit, millor, que la vida és eterna.

Una abraçada a totes tres

Vicent

...encomanar-te a professionals de les idees també cal tenir present que les teràpies en la que els fàrmacs hi entren com la psiquiatria no deuen ser oblidades mai. Has de tenir present que a aquestes persones quan dius blanc tendeixen a fer negre i a l'inrevés, no com norma exacta, però hi tendeixen, així que cal que vages amb compte. I sobretot has de fer-li trobar la conjunció entre l'amor, el desig, el gaudi i la lluita en moments en els que ens envaeixen els altres. Al centre d'aquest triangle, en el que una de les parts hi entra la lluita pels nostres interessos: faena, treball, estudis, etc. sorgeix l'objecte "a" (mira-ho si vols a la xarxa), que és aquella figura eix nova, que de tant en tant es perd com la paterna o materna, però es torna a trobar sempre.

Ànim i endavant.

Vicent

Hi ha persones que han perdut la "Figura eix", el que alguns anomenen la figura paterna, però com que potser en moltes persones una mare o un pare li direm la figura eix, eixes persones estan en l'avantguarda de tot, són lliures i soles, no ténen cap persona a qui encomanar-se per estar de grat.
Cal trobar, una volta desenvolupada una malaltia com la bipolaritat, en la que es perd la figura eix, cal trobar noves figures eix, ja no és una de sola sinó moltes, com per exemple aficions, amor, amistats, lectures, treball, etc.
És l'única manera de tornar-se a trobar a sí mateixos i poder equilibrar-se. I hi ha professionals que ens ajuden, a tornar a posar la fe en algú o en alguna cosa.
L'escrit m'ha agradat un munt, potser una persona propera a tu està passant un mal moment, però no t'hi fiques gaire, només dona-li una eixida, com un consell, com l'eixida que he escrit a la teua pàgina ara mateix, si t'entestes en posar-la joiosa, enjogassada, etc. Hi cauràs tu també, cal ajudar amb la canya, és a dir, no donar-li peixos sinó ensenyar-li a fer canyes per a pescar peixos.
En el cas de que fóra un fill ja seria molt més complicat, sobretot si aquest no vol l'ajut dels pares.

Una forta abraçada d'amic

Vicent

...deixat més idees al tinter, també potser una amistat amb la qual has arribat al limit, mira, sempre estem enparellats, ja siga amb homes o amb dones, el que passa és que normalment i dic normalment perquè és així gairebé sempre ens marca el nostre primer amor, jo he sigut "parella" o amistat de molts homes i dones amb els que de tant en tant ha hagut invasions del gaudi cap a ells, si eren homes hi havia un trencament o una dolenta relació, però les dues dones de la meua vida m'han donat grans i llargs moments de felicitat.
En els homes no et penses que és millor amb les amistats o amb l'amor cap a les mares que en vosaltres les dones, una mare molt estimant del seu fill pot arribar a "castrar" el fill i deixar-lo enganxat al seu amor.
Així que la vida és complicada però tu has fet el que havies de fer, les coses quan no ens entren per tots quatre eixos de la realitat, gaudi, amor, desig i lluita cal trencar.

Una abraçada carinyosa d'un amic valencià.

Vicent

Ja sé Marta que no són llàgrimes per la Humanitat sinó per una persona o una mare o un pare amb el que tens amb raó o sense, normalment sempre en tenim de raons, l'altre som nosaltres mateixos, però són llàgrimes, molt acurada la teua escriptura i angoixosa alhora que feliç perquè saps que l'home o la dona amb la que acabes de trencar és lluny de tu, hi ha vegades en que és una mare, és una llàstima perquè és el sinó de la dona dur-se malament amb la seua mare, o una xicota o un xicot, també hi ha moments de dolor en tota relació d'amor, on entren l'amor, el desig, el gaudi i la lluita pels nostres interessos personals que com t'he dit, per a mi són també els de l'altre, però hi ha vegades, massa i tot, en les que cal tallar. I potser tu ens expliques això, ja et dic m'ha agradat força.
I dir-te com a contestació al comentari teu al meu darrer conte que sí, que tens raó, el català, valencià, mallorquí o alguerès és la llengua de mon pare i no sabria que fer-hi sense ella a la meua ciutat, València, el cert és que si comence ací a parlar en ella t'hi trobes amb molts que la fan servir. Mira, jo he fet el nus del que et parlava abans de l'amor... amb ella, amb la llengua de mon pare, és la part que correspon al gaudi, i si no fóra per ella no hi seria jo, no estaria feliç, seria un zoombi, alienat en un món que no seria el meu, forma el nus de la meua estabilitat, realitat i persona.

Una forta abraçada xiqueta, com veus en el valencià del meu poble, València, és la mateixa llengua vulguen anomenar-la com la vulguen anomenar, tant se val, hi ha un llibre no sé ara si és de Joan Fuster que es diu "qüestió de noms", doncs això, és una qüestió de noms. A mi tant se'm dóna però a la meua terra i menys a la teua tenim un cert amor a dir-li valencià, doncs català-valencià. ;-)

Un petó d'amic des del barri de Russafa de València

Vicent

He quedat emocionat perquè jo també he tingut sensacions o certituds personalíssimes d'eternitat, però de totes les maneres estime tant la vida i el moment en que estic que crec que ploraré una mica per les persones que perdré, tot i que sé que en un instant, menys d'un segon les hi tindré amb mi.
Sobretot i espere morir abans que la meua dona, patiré en eixos moments per la solitud en que la deixaré, però sé que ens trobarem eternament amb mon pare, ma mare, el meu germà i la meua dona en infinites vides i amb totes les possiblilitats triades per mi, amb llibertat.
Ara dir-te també que te n'has oblidat d'una pel·lícula meravellosa, tot i coincidir amb tu en totes les referències musicals, cinèfiles etc. I aquesta pel·lícula és "L'apartament" de Willy Wilder.
Tot i que ja sé que no podies posar-ne totes perquè la literatura, la música, la cultura és tan vasta com eterna.

Un petó d'amic

Vicent

Simplement, és un conte meravellós, deia Lacan que l'amor és donar allò que no es té a qui no ho necessita i no és... Amb aquest final tan sorpressiu inclòs.
La veritat és que ací al primer encara món la vida d'un nadó ens pot ser tan fastiguejant com la mort d'una persona vella, ja no hi ha amor, perquè l'hem malmenat amb tants béns de producció.
L'Aixa de ben segur que se'n recordarà tota la vida de la seua filla tot i que no ha arribat a nàixer malgrat que després hi vingueren vint més.
Nogensmenys la dona europea i diva cantant d'òpera no sabrà mai què és això de estimar un fill o si vols simplement dir que no sabrà ni sap el que és estimar.
Jo admire les dones perquè estimeu homes i dones i és perquè sabeu que qualsevol home o dona podria haver estat el vostre fill.
La vida ens dóna eixos contrastos Carme, i tu saps del que parle, de l'estultícia de qui ho té tot i no aprecia res.

Una abraçada valenciana des del barri de Russafa

Vicent ;-)

Deia Lacan que era impossible psicoanalitzar un veritable ric, i era perquè aquest no ix del discurs de l'amo o la seua perversió el del capitalista, i és que després de tot el que li han donat no sap més que pensar que ho fan pels turistes, per a guanyar més diners, no sap estimar allò que la vida li dóna, podríen donar-li els més grans regals a algú que ho tinga tot que no sabrà mai agrair-lo.
El conte m'ha portat en un viatge per la xarxa i per la teua literatura cap a Barcelona i he recordat alguns carrers de la darrera vegada que hi vaig anar allà pels anys noranta.
Molt bo el conte i la conclusió, que no està feta la carn per al ruc.

Salutacions valencianes

Vicent

Després de fer el metro a la meua ciutat, València, hi van fer el tamvia que era l'antic trenet de l'estació de fusta que ha conservat el mateix nom, i va cap a les platges de la Malva-rosa, El Cabanyal i el Canyamelar, els poblats marítims que daten ja de segles passats.
Veig que has fet un poema molt entre descriptiu i nostàlgic d'un dia qualsevol al tram, m'ha agradat, mira que es poden fer i pensar coses assegut al tramvia o a qualsevol dels autobusos de la ciutat.

Una abraçada

Vicent

De tant en tant hem d'anestesiar-nos d'alguna manera per a poder anar-hi cap endavant, està bé patir l'angoixa i l'ansietat que ens fa com la falta de tot sistema i aprofitant-nos-en escriure bons relats i escrits, però de tant en tant gaudir, i estimar a banda de desitjar i lluitar.
Els millors relats els he fet en moments on la vida no em somreia, ara que estic preocupat, certament per la faena però amb molta felicitat en altres aspectes de la meua vida no en faig de bons, és una llàstima, però imaginat que només els feres quan estàs bé, què et quedaria en estar malament?

Vicent

Ací vindria bé la dita de qui naix pobre mor pobre, o sol morir pobre, però per sort per a tots no ha mort el protagonista del conte, tot i que li haurà costat la salut de ben segur aquell home despietat que ha anul·lat el dècim.
I és que el que a uns afavoreix a uns altres pot fer-los uns desgraciats.
Un conte ple d'ironia, i, què és un escriptor, i a més valencià, sense ironia?
Tu la tens i saps que no hi ha miracles, si més no en el que pertoca als diners, i et diria una altra dita: La millor loteria el treball de cada dia.

Vicent

La veritat és que l'home s'ha trobat amb la cruel necessitat de la vida, li és imprescindible treballar d'alguna cosa tot i que siga malbaratant la seua dignitat, i com és una faena tan dura la de policia ha d'odiar els manifestants estiga o no d'acord amb el que pensen.
De totes les maneres pense que per a ser policia cal ser una persona molt freda, normalment aquest tipus de persones són aquelles que entren als cossos de seguretat i als exèrcits com també a la política, són persones, les fredes, molt intel·ligents però tenen un manament clar, molt clar, defendre's de l'exterior.
Això és el que jo he pogut arribar a conéixer d'aquestes persones a les que per altra banda em mou un sentiment entre l'admiració i la por.
El conte és magnífic, molt humà i rescates, o el rescates de l'ignominia de la seua actuació contra la seua filla, tot i que també el poses en el drama i el trauma.

M'ha agradat força

Vicent