M'agrada la teva poesia. Aquests contrastos tant forts. M'horroritza molta de la poesia que s'apuntala amb recursos que fa més mil anys que s'han inventat i només produeixen badalls. Endavant i et segueixo llegint!

Aleix, la veritat es que el solitari no té perque dir res, trasmuta a dins seu el dolor, i l'expandeix. Tot es torna d'una altre color quant has trencat, quant has deixat neguit i plor i tens tristessa i desesperança. Merci per comentar.

gracies Joan. Per desgracia m'inspira més un estat trist que una alegria desbordada, en aixó m'assemblo al Sabina.

Gracies per el teu comentari i per saber encaixar el meu comentari. Jo seguire revisant la teva obra i encara que t'extranyi, també m'enriqueix el que escrius. Una forta abraçada!

bon mestre, però com una figura ja molt desdibuixada. Malauradament la majoria de mestres que he conegut, o eren dolents o pèssims. M'he trobat a mestres sàdics que disfrutaven pegant als alumnes, mestres joves que semblaven vells amb els seus mètodes d'aprenentatge, professors que gaudien descol·locant als alumnes amb les seves idees creatives transformant en un caos, la matèria a aprendre, mestres que es dedicaven a passar dels alumnes i explicar xafardaries, mestres que lo darrer que volien és que aprenguessin els seus alumnes, no fos que el dia de demà els hi traguessin la feina, he vist mestres dient que hi ha alumnes que no serveixen per apendre ni per viure. Realment queden bons mestres?

Hola Joan. La veritat, a aquestes alçades de la pel·lícula crec que em de donar un raig més clar d'esperança. Disculpa si sóc dur, però és el que penso. Masses brindis al sol, masses imatges prefabricades que han degenerat en un llenguatge afectat i sensibler. Clar que en Tagore i la Gloria Fuertes tenen dret a existir, però com una fase superada. Poèticament ens hi juguem molt i no ens podem permetre que la poesia es vegi com una cosa tova, inofensiva i afectada. La poesia i el llenguatge poètic son molt més que això.

Gracies per les teves paraules, Ferran. Òbviament aquest poema té unes claus que et desllorigarien aquest poema. Crec que és bo mantenir la incògnita, perquè moltes vegades les parts irresolutes tenen un encant, un misteri que cal que es conservin. Salutacions

De vegades les coses són tan reals que ni tens que fer-les florides. Un abraçada.