M'ha vingut al cap simplement la imatge d'un claustre, potser aquesta imatge s'ha relacionat amb una història de pors i necessita de recer, però aquest recer era un claustre.

El claustre és un lloc fresc, amb llum, de colors càlids i sovint amb vegetació a la part central i sembla estar creat per un ésser superior que el protegeix. En resum: un espai que protegeix "del mal" però alhora ens allibera i ens omple l'esperit, en un espai que sembla atemporal.

I en relació al teu poema veig algú que necessita la seguretat d'aques claustre i tot el seguit de sinònims que l'envolta "claustre i recer, pedra segura".

La teva poesia deixa misteris per resoldre degut al seu caire tant íntim i al teu llenguatge tan personal. S'agraeix llegir poesies amb personalitat.

Salut!

Buscar l'equilibri sempre costa, però com amb la barreja de colors sempre es pot trobar, tot i que sempre tenidrà més a un extrem que cap a l'altre.
Potser no hagués triat la forma en versos per aquest relat, però suposo que aquí hi entra en joc el gust personal.

Un gris perla com el de la jove de la perla que tens com a imatge. Suposo que t'has llegit el llibre de la Tracy Chevalier de La jove de la perla i que has vist la pel·licula. Si no és així tels recomano perquè ambdós formats transmeten una lluminositat i plasticitat increïbles.

Salut!

al primer any d'història de l'art, i al veure el teu relat fa temps tenia ganes de rellegirme'l i dir-te'n alguna cosa.
Bé, sobre les motivacions per fer història de l'art: no entraré en elles, però pel que he vist aquest primer any no acostumen a explicar gaires curiositats sobre els artistes, ni els motius que els duen a fer el que fan, això t'ho explica l'obra mateixa, crec, sovint sense necessitat de saber ni qui l'ha creat.
Però com sempre es diu, siguis un metge, un informàtic o un histaiador, sense curiositat no vas enlloc.

El teu relat plasma una visió de la societat actual, poc avessada a l'art, o interessada pels mateixos temes de sempre.

L'art en el seu moment donava de menjar a molta gent, actualment els qui fem aquest tipus de carreres o ens interessen aquest temes no se pas com acabarem. Em veig treballant de qualsevol cosa menys del que vull, jeje.
Pero amb aquest tipus de relat, ja es fa un petit pas perquè la gent es motivi i ens entengui.
Crec que som molts els que esperem que el món doni un giravolt i miri més cap a l'art en general. El que no podem fer és quedar-nos quiets mirant.

/Potser el problema de l'art és que sembla que s'enfoqui només a un grup social més aviat culte o diga-li com vulguis, quen l'art és comprensible per tothom, per més complexa que sigui una obra tothom pot interpretar-la/

Bé, espero tenir avat un relat/assaig del tema artistic.

Salut i gràcies pel relat!

No crec que aquest sigui el lloc ideal per donar la meva opinió, m'extendria massa. El que sí que et dirés és que m'has tornat a fer pensar en el tema. Després de mirar "ciudadanos de segunda" em vaig trobar, suposo, amb aquest sabor amarg que dius tu, i ara, de nou.

Bé, deixant de banda la temàtica, dir que el teu estil és agradable al llegir, ja que pel que he vist en més d'un relat escrius com si expliquessis anècdotes als lectors. Això és agraït, perquè el text es fa més amè i ademés sacia les curiositats de safareig dels humans XD

Salut!

És el primer cop que et llegeixo, però m'arrisco a dir que el teu estil al escriure segueix aquest camí que ens demostres al relat. Avere si m'explico, per exemple quan l'home respón a al senyora de la laca... aquests tipus de respostes. Sense saber si m'he explicat, dir que el relat m'ha agradat er imaginatiu, agradable al llegir, i he trobat bo el parèntesi que deixes que ompli el lector.
Sobre la frase "qual Narcís en hores baixes", no sé si és correcte en català emprar "qual" en aquest aspecte, i si es correcte m'ha sonat a castellanada, però ja et dic, ni ideia.

Ara només em falta veure si la meva hipòtesi sobre el teu estil és o no correcta.

Salut!

Amb el títol no sé si et refereixes a que el poema fou escrit de nit, o que l'acció del poema transcorre durant una nit (suposo que ñes interpretable de les dues maneres, juntes o separades, jo em quedo amb les dues alhora).

La solitud... aquí ens ofereixes una visió de la soledat acompanyada. Aquest acompanyament comença primer amb elements com el vent, però un vent angoixant, encomanat del mateix mal que el personatge.
Llavors apareix la solitud com a companya, com a inspiradora dels poemes més angoixants.

M'agrada que agafis aquesta figura de la soledat que acompanya, em fa pensar en una cançó que diu "La soledad, no esta tan sola, no ves que a mi no me abandona?"

Bé, res més. Salut!

Un bon títol, amb inconfusible aroma.
La teva poesia està carregada de belles paraules, de missatges ocults reservats només per a qui et coneix, o simplement per a tu.
Tot i així l'essència és captable, deixant un racó a la imaginació.
És una pluja agradable, càlida, una pluja que recorda...

Salut!

No sé si avui tinc el dia, però el teu poema m'ha agradat i em ve de gsut comentar-lo, no sé què acabarà sortint.


Al penja-robes del passat penjo l'ahir,, ahir ja està passat, per tant el deixes a l'armari i que s'ompli de pols, esperant a que (si ha estat una bona peça de roba - temps- o un bon dia) un dia te la puguis tornar a posar per recordar-la.
i prop de mi m'assec fent veure
que m'entenc. Seus en el neguit de no saber qui ets, de no acabar de sentir-te tota de cop, però intentes passar-ho per alt per no donar-te més la tabarra (avui és el temps qui t'inquieta, no si ets o deixes de ser).
Del dret em poso
el meu avui, i em ve un poc curt; L'avui no et va bé, o et va curt perquè és com està essent el teu dia, curt, desaprofitat, sense poder fer tot el que realment voldries, fent encàrregs absurds quan podries estar veient món.
i el temps segueix descabdellant-se,
cenyit al cos, fons, escanyant
la cintura, clavant-se'm carn endins. Facis el que facis mai podràs separar el temps de tu, i serà com aquest cilici que se't clava i et fereix l'ànima i l'existència, les hores passen més ràpid apropòsit, ofegan-te en el final del dia, fen que t'adonis que aquest ja ha acabat i que demà en vindrà un altre que també acabarà, etc.

-quan sagno sang d'instants- i aquí el final que engloba el poema dins el titol i referint-se al que he dit més amunt, del temps que fereix, i sagna.

Bé, espero que no et molesti que sempre vulgui buscar el significat, però em fas pensar. Segurament no l'he captat tot, potser no he enganxat ni una, però aquestes poesies teves fan pensar i al ser críptiques faciliten el fet de poder-les interpretar fàcilment.

Salut!

el fet de veure un article d'opinió al teu espai de relats, oi?
Bé, sobre el tema hem tingut més d'una xerrada i a saps el que en penso al respecte.
Trobo que has redactat aquest article d'una manera molt neta, senzilla i que es fa fàcil de llegir i compendre. Uses correctament els conectors textuals i també l'ús de la puntuació (fet que no sempre és tan fàcil com sempre).
Et mulles, sí, però (i nsistint amb el de sempre) et falta mala llet. Ja sé que en aquesta redacció no t'ho podies permetre, però t'animo a que ho provis de nou, amb les noves experiències que has pogut provar (escriptorilment parlant).

Què hi ha més bell que lluitar pel que vols? XD

Juny. /Si, i això vol dir exàmens, buscar curro d'estiu i tota la pesca, però també altres coses més emocionans, revitalitzans agradables i meravelloses.

(Goin pis)
T'estimo.

I tot i que el teu poema es tingui com a nom "Octubre", aquest càlid temps m'hi ha fet pensar. Els ocells, passaven per la meva ment intentant dur-me els teus versos.
De nou la mètrica és correcta, de 10 síl·labes cada vers, i amb rima correcta també (crec).
Tot el poema sembla seguir el naixement de "com prendre el vol", mostrant una inspiració representada per una figura humana.
Torno a trobar un poema complex, força abstracte però de figures reconeixibles.
El poema segueix una estructura formal, en el primer vers de cada estrofa, fet que el fa àgil, reconeixible i musical.

Hi veig, sobretot a la primera estrofa, la inspiració, allò que fa que els versos prenguin forma. La resta el que fa és recrear-se bellament en aquest fet, mentre ressegueixes el cos d'aquesta inspiració.
Té però un aire romàntic que despista i fa veure la seva ambivalència, que pot anar dirigit a la inspiració o a l'amada, o fins i tot que la inspiració es dóna gràcies a l'amada.

Zèfir, quina paraula més bella!

Un punt que em resulta confós o estrany és això de l'estendard fins a la lluna, però bé, degut al doble significat que trobo al poema és aplicable.
Quan estigui més inspirada te'n faig un anàlisi profund.

Et repetiria que tot i estar intentant arribar a fer sonets que deixin "patidifuso", no deixis de banda la poesia lliure i la narració, tinc ganes de llegir quelcom nou (sé que hi ha idees en procés).

Petons \\//

He estat analitzant l'estructura i m'han quadrat les síl·labes (felicitats! Crec que ha de ser molt complicat aconseguir-ho).
És un poema ric en metàfores, algunes d'elles de difícil comprensió però de gran bellesa, per exemple:
Forgem els anhelats núvols de foc,
conquerint l'alletat desig d'argent,
[...]

La primera estrofa sembla situar-nos en un encontre amorós, i desprèn un cert erotisme (afluent, sinuoses corbes...). La part complexa és la de "que et recita amb fines gotes de mímica. Sembla referir-se al silenci, però que tot i aquest les carícies parlen per les paraules, passant per cada racó dels seus cossos.

En aquesta segona estrofa veiem la unió de dos elements diferents (l'aigua i la sorra), i com bé dius "per primer cop", les papallones tan característiques a la panxa envers el desconeixement excitant. Trobo molt maco aquest fragment i la idea de barrejar aquesta sensació amb la timidesa de mirades quasi esquives, mogudes.

Aquí ve la part més delicada, la tercera estrofa
Forgem els anhelats núvols de foc entenc que és l'inici de l'acte sexual, el següent vers tinc la paraula (i el significat del vers) però no la diré XD, i finalment l'orgasme (llamps, trons).

I l'última estrofa el repòs, la contemplació de la felicitat, la màgia final i alhora la del principi. Potser trobo aquesta estrofa diferent a la resta del poema, una mica desencaixada, igual que l'últim vers de l'estrofa, però el significat queda molt clar.

Ale, ja m'he currat el comentari! Espero que t'hagi agradat.

"Going in peace \\//

He vist l'home, volent formar part d'aquest món sense voler dominar-lo, desitjant passar desapercebut essent només la part que ajuda a ser el tot. Mostres l'anhel de la comunió amb la mare natura.
La teva poesia a primera vista pot semblar sensilla, però té parts complexes
"I l'univers no finit
s'esclafa en el brancam".

L'univers està en totes les coses, per petites que siguin, tot es un, i l'un és el tot.

Escrius dibuiant imatges elegants, omples de metàfores les teves paraules, deixant llegir i imaginar. Potser res del que he dit és el que pretenies fer-nos arribar amb la teva poesia, però m'has fet imaginar.

Salut!

No crec que et pugui dir res que no t'hagin dit abans d'aquest poema. Miraré de fer un anàlisi que et pugui servir però t'aviso des d'ara que només sé analitzar la poesia segons el que vaig intuint, fent segones interpretacions.

Forma : Les 4 primeres estrofes presenten similituds entre elles (ultima paraula del primer vers acabada en "-au"; segon vers acabat amb "...-a'm"; tercer vers lliure; quart vers acabat amb "-s" i amb signes d'admiració exceptuant la 3a estrofa. Aquest aspectes que són semblants ajuden a la poesia dotant-la d'una certa estructura, agradable a la vista i al llegir-la (ja que veiem l'estructura i la reconeixem). Suposo que el canvi de la forma a les últimes estrofes es deu també per un canvi de contingut que passaré a analitzar tot seguit.

Contingut : /Parlaré del personatge com si es tractés de tu, encara que no sigui autobiogràfic, així ja ens entendrem, no?

- 1a estrofa: Demanes fervorosament que la memòria et deixi tranquil·la, que puguis fer qualsevol cosa que et vingui de gust sense necessitat d'estar recordant escenes passades que potser et fan negar el que de veritat vols. Sovint aquests records apareixen subtilment, però tot i així molesten.

- 2a estrofa: Implores que deixi de turmentar-te als vespres, que sol ser quan els records afloren amb més facilitat, perquè puguis gaudir d'una nit on el son sigui agradable i no truncat per mals de cap.

- 3a estrofa: "La remor de l'allau" podria simbolitzar realment una mena d'allau caient sobre el record, per esborrar-lo o si més no, soterrar-lo, com si avisessis la memòria que si no fa el que li demanes ho acabaràs aconseguint amb les teves pròpies armes. No acabo d'entendre els següents versos
"i perdona'm
els records que porta el dia,
sense malsons..."
Potser el que vols és una memòria selectiva, però que recordi només el que tu desitges? Potser t'excuses perquè vols fer-la desaparèixer i encara t'aferres a algun record per poder continuar endavant?


- 4a estrofa: Els primers versos em feien creure que no volies recordar absolutament res, però ara sembla que et fa por deixar tot el que has estat i has viscut enrere. Vols que la memòria sigui com un gos fidel (remarcat pel "Jau" inicial, que sempre l'he sentit referint-se a animals, sobretot gossos) que faci el que li manes.
- 5a estrofa: L'estrofa més significativa de la poesia pel meu gust. És on et mostres feble, demanant pietat a la memòria, li mostres que estàs destrossada anhelant que et faci cas.

- 6a estrofa: la memòria és la única que et pot ajudar, i realment "ara" quan més ho necessites, més tard potser seria massa tard.

- 7a estrofa: El final sembla tenir doble significat, o simplement ser la teva resignació. Si la memòria et fa cas, genial, sinó ja arribarà el dia en què puguis no fer-li cas. Però la memòria morirà amb tu, no ho sé, jo hagués donat un altre caire al final. Potser el que fas es dir-li que quan realment et fa falta és ara. Trobo que és un final amb múltiples interpretacions i això s'agraeix.


Conclusió: Em sembla una poesia molt profunda, íntima, i quan es veu això és impossible proposar cap millora. És un sentiment que molts hem sentit, i tu l'has sentit així. Jo no sé com senten els demés pel que no puc refutar aquest sentiment teu. Trobo que has emprat molt bones paraules, no has caigut en la repetició i has emprat bons sinònims. No sé si t'haurà servit el comentari, però no tinc res més a dir. SI et manca qualsevol cosa, quelcom que no entens, m'ho dius. Salut!

El teu relat és extens, n'he fet una primera lectura i ara aniré a l'anàlisi. T'aniré marcant els paràgrafs enumerant-los per fer més fàcil el seguiment del que et vagi comentant. (Acostumo a remarcar els errors, així que si trobes que vaig "a sac" és perquè no ho se fer de cap altra manera).
En general, crec que el text es podria comprimir moltíssim i guanyaria en força i en concreció.

1r paràgraf: Aquest paràgraf l'eliminaria. Dóna massa informació al lector de què passarà. Crec que si alguns d'aquests elements els introduïssis al que és l'acció en si, ajudaria més a "l'efecte sorpresa".
Si el fragment es deixés, faria alguns canvis: "tot i que la memòria de la Duna ho tenia molt present; com si es tractés d'un record de fa pocs minuts...". Tampoc remarcaria el fet que als 12 anys comença a viure l'inici de l'adolescència (resulta obvi). Sobre "el lloc més profund del seu jo", em sembla una expressió entranya al ser un relat on parla un narrador omniscient trobaria més correcte i entenedor "el lloc més profund del seu ésser".

2n paràgraf: Començaria el relat aquí, introduint una mica d'ambient, per exemple ella està en un parc i veu nens jugant i es recorda de la seva infància truncada. Suposo que les cometes volen marcar el flaixback. Eliminaria els punts suspensius aquí "estava aficionada mirant algun article del diari fins que... va començar a notar una mà que l'acariciava". La continuació del sentiment sorprès i espantat de la protagonista el trobo molt ben reflectit.

3r paràgraf: En aquest paràgraf toques temes ja explicats al primer paràgraf (per això crec que guanyaria sense la introducció). Dius que "tenia un secret obscur que mai no seria revelat". Si avancem en la lectura veiem que realment el secret és revelat (potser no "qui" abusa d'ella, però el secret en si sí que és dit).

5è paràgraf: Aquí ens mostres la Duna impacient per alliberar-se del seu esclavatge, i dius desitjava amb totes les seves forces que s'obrís la porta i aparegués algú, li era igual qui fos aquest algú, només volia sentir unes passes i el pom de la porta obrint-se, per tal de poder-se tornar a sentir lliure crec, però, que en el fons no li seria igual qui obrís la porta, perquè podria ser que veiessin com abusaven d'ella i tot i que la Duna no en fos la culpable, s'hi sentiria. Quan algú pateix un abús no veu el seu "acosador" com a culpable, també se'n deuria veure un xic amb ella tot i que fos erroni (ja sé que el que amb el que volies dir pretenies reflectir les ganes de treure's aquest pes del damunt, però m'ha vingut al cap això).

6è paràgraf: Trobo que et recrees massa al parlar sempre "d'aquelles mans" no només hi hauria mans, potser també mirades o paraules que la incomodaven. El fet que no ens vulguis parlar de qui abusava no treu que t'encallis amb una sola descripció. La situació de no voler tenir un primer petó d'algú a qui no estima l'he trobat molt encertada. A la frase Va poder esquivar els seus petons, però el què no va poder evitar va ser que uses la seva llengua per altres fins, que val més no detallar. Crec que el "val més no detallar" l'eliminaria. Si no diguessis això ja es donaria per suposat que no ho vols explicar.

7è paràgraf: "tot i que per culpa de tot això ja havia deixat de ser una nena interiorment, va començar a transformar-se en una noieta exteriorment" eliminaria l'exteriorment, ja s'entén. També hi ha la repetició d'exterior a final de paràgraf que miraria de canviar per un sinònim.

8è i 9è paràgrafs: Trobo que et recrees massa en l'explicació de com se sent. Això fa que el text sigui carregós.

11è paràgraf: Per fi apareix un canvi en el relat, o si més no això sembla.
"[...] l'Edu , i es sentia molt bé al seu costat, fins que un dia van passar uns fets amb ell que li van fer recordar el seu passat obscur" Van passar uns fets amb ell? No ho sé, no sona gaire bé. Una de dos, si dius que van passar un fet trobaria convenient explicar el què, i sinó ho has d'explicar podries dir que "estan amb ell va recordar el seu passat". "va decidir explicar tot això en un bon amic" crec que hauria de ser: va decidir explicar tot això A un bon amic. També em sobta que no aparegui cap figura femenina al relat tret d'ella mateixa. Si li feia por relacionar-se amb l'entorn i encara més amb els homes com bé has dit en altres paràgrafs, perquè no té amigues? Perquè aquesta facilitat alhora d'estar en contacte amb homes? Tampoc veig gaire normal que hagi de ser un amic que expliqui al noviet el que li passa a ella, se'm fa estrany.

12è paràgraf: L'Àlex, un altre amic. Els trams de la sinceració, crec que t'hi podries recrear més, ho expliques com si o li costés dir-ho. Quan dius frases com li va dir que li faria costat en tot el què fes falta, perquè ell era allà." trobo que seria convenient posar el que diuen cm si fos un diàleg, perquè sinó el sentit de la frase sembla prendre un caire diferent, què tal així? "li va dir: Et faré costat en tot el que faci falta, sóc aquí".

12è paràgraf: Si t'haguessis estalviat les anècdotes anteriors i haguessis decidit que li explicaria de cop a l‘Edu i amb la força que ho fas hauria quedat millor. Tot el tema dels amics que expliquen als altres amics... ho fa pesat. Aquest és un paràgraf ben redactat.
15è paràgraf: L'expressió "la gota que va fer tombar el got" no l'havia sentida en ma vida, potser a alguna zona es diu, però sempre he sentit "vessar el got".

15è paràgraf: Està a l'antic institut, perquè allí? Si et vols suïcidar no vagis a un lloc on poder recordar l'etapa que t'ho ha fet passar malament (si va a l'institut recorda l'adolescència). També crec que enviar un missatge al mòbil abans de suïcidar-te és molt fred, si el truqués seria més emocionant. És molt causal que quelcom faci que s'ho repensi, i que la salvació arribi just en aquell precís moment (deies també que l'escola ja era tancada, perquè hauria d'anar allà a buscar-la? No crec que al missatge la Duna digués: estic apunt de tirar-me dalt a baix de la finestra de l'institut...). Això de que l'amor mai seria correspost sorprèn al lector, sembla que ell n'estigui enamorat.

Fins aquí l'anàlisi del text segons les intuïcions i el que m'ha fet arribar.

Ara, però, algun consell genèric i opinió general... És un text d'un tema dur, ens dones la visió de la protagonista, la víctima. Et recrees massa en les sensacions d'aquesta noia, arribant a ser repetitiva. Tens bones descripcions però no destaquen perquè sembla que ja les haguem llegit abans. Un consell seria concreció, mirar d'acotar una mica alguns paràgrafs, no donar-ho tot gaire mastegat. És un text llarg, l'evolució del personatge és força tardana, és a dir, que triga en passar una mica d'acció. Com t'he dit abans, inclouria algun tall de diàleg per fer el text més amè.
El dolor de la protagonista no m'acaba d'arribar (potser tinc un dia insensible).
De moment no se m'acut res més, només que crec que podries donar molt més en els teus relats, mullar-te més, ser més directa sense perdre el que ja tens, una bona capacitat de redacció i descripció.

Salut!