Quan hi hagi algun grup de power metal que et musiqui el poema, crida'm xD

Està molt bé.

El relat en sí m'ha agradat, i el recurs o la reflexió de la Història que es perd si no se'n deixa constància, també l'he tocat.

El que volia comentar es el paràgraf quan el mossèn desapareix d'escena a causa dels esdevinemtns d'aquells anys. Estem d'acord en què en aquells anys eren els guies i confessors de moltes dones. Però crec que d'aquí, a dir que una dona es troba desorientada potser no és el més adeqüat.

Gran relat! Realistes i amb finals sorprenents! Segueix així!

Però aquesta m'hi ha obligat.

No sé res de cert del que hi diu, no puc opinar sobre si la tortura als nostres dies és tan real i crua com es presenta aquí. Vull creure que no, però l'ombra del dubte planeja.

El que sí és cert és que la violència porta la violència. És molt injust que algú innocent rebi mal per allò que pensa. Tant la nòvia de l'etarra, com el concejal del PP. I una espiral de violència complica moltíssim les coses, és difícil mantenir el cap serè per no caura al joc moral de la violència.

Tot i això, per sobre de bombes i pistoles, crec que Euskadi hauria de poder parlar d'igual a igual amb Espanya. Igual que Catalunya, igual de Galícia. Junts, ibèrics i hispans, mestissos tots amb sang romana, celta, visigoda, bereber o àrab. Però diferents.

I tant els que pensen que la nació espanyola és una i no cinquanta-una, com els que pensen que el seu petit país és el millor i hauria d'estar neta d'indesitjables, contribueixen - conscients o no - a que aquesta espiral creixi i creixi sense parar. Hauríem de parar aquesta bogeria i trencar els murs de l'odi i el prejudici.

Tens raó, ho he de moderar. Tot i que se m'escapa a vegades de les mans perquè ytot l'univers està dins del meu cap de manera que se m'en va molt fàcilment.

I lo del titol amb lo de les cròniques i això ja ho vaig pensar, crec que està molt vist. Gràcies, de totes maneres.

D'haver reflexionat abans i saber que aquest relat no és de ficció, probablement per respecte no hauria comentat res. De tota manera, crec que és així, com hem de fer honor a la nostra memòria, i ja està prou bé que surti aquest tema - durant tants anys (i encara ara) tristament amagat i silenciat -, tal i com vaig fer jo al meu treball de recerca del batxillerat - d'aquí que ressaltés l'errada històrica.

Jo en tinc un relat semblant, però enfocat de diferent manera - i sobre la mateixa època. Es diu l'Espelma de la Història, i és dels que n'estic més orgullós (a més a més de que jo hi surto xDxD).

I complementaré el que m'ha donat compte que s'ha comentat també per aquí.

Efectivament, la República esperava allargar la guerra i així entroncar-la amb la 2a Guerra Mundial per poder rebre el suport del bàndol aliat i guanyar la Guerra Civil, dins del marc de la 2a GM. Però això era inviable, primer perquè Hitler esperava expressament que Franco acabés la guerra guanyant (entre una i l'altra no hi van haver més de 3 o 4 mesos, el temps per preparar-la) per tenir els pirineus coberts i així conquerir França sense grans esforços. I segona perquè les potències aliades no veien amb bons ulls la Espanya republicana, nomes cal recordar els Fets de Maig o els abusos dels incontrolats - i també dels controlats - al bàndol republicà, vam estar a punt de instaurar una Revolució obrera feta i dreta, i això al capitalisme no agradava gaire.

Per altra banda, les causes de la derrota republicana són ben sabudes. Uns tenien ingents quantitats de material i els altres no (uns tenien aliats ferms i els altres no), i això influenciava els plantejament tàctics (els militars d'escola estaven en majoria a un sol bàndol); bona part de les terres que produïen menjar estaven a un bàndol concret (uns passaven gana i altres no tanta); un intent de revolució obrera i altres coses va provocar que uns tinguessin un exèrcit cohesionat i ordenat i els altres no... Em sembla que n'hi han uns quants més, però en resum és això.

I bona idea. Però, tot i que hi ha una bona documentació, com ja han dit per aquí, tinc que destacar que, en aquest relat, hi ha una errada que, en cas de que hagués de ser part del relat per mantenir la seva coherència, hauria passat, però en ser el cas contrari, crec que l'he de destacar. La Lleva del Biberó, els nois joves de 17 i 18 anys que van ser allistat a l'Exèrcit Popular, ho van fer durant la primavera de l'any 1938, i si dius que portaven dos anys mobilitzats quan la batalla de l'Ebre (que els van allistar el 36) vol dir que no cuadra. Que no passa res, però crec que si l'error històric no afecta la coherència del relat, es digne de ser rectificat. Evidentment, no van tenir temps de curtir-se "de batalla en batalla", perquè només van tenir temps de participar al front de l'Ebre i el Segre, perquè la guerra feia ja baixada i la república agonitzava.

Per la resta, la aventura de la deserció que acaba bé no està malament - n'hi van haver molts i molt variats casos. I, el que més m'agrada, és que el protagonista sobrevisqués i que ho recordés per no deixar perdre la memòria. Tot i que cal dir que després de la Guerra encara els van tenir uns quants anys més de tenir armes a les mans (havien de fer el servei militar obligatori el 40 i el 41, de manera que el franquisme va obviar la guerra i els va tenir alguns anys més mobilitzats).

I perdoneu-me si resulto amb aquest comentari molt pedant o bé de poca gràcia, no és la meva intenció.

Original, amb un gir que no m'esperava, i que tot i no deixar un regust agradable del tot, és curiós i interessant.

Ben portat també els moments de tensió abans de consumar la marranada xD

I ben portat, amb un tema que arriba al cor.

enhorabona

No m'acaba de convèncer, a mi. Em falta ambientació, descripció, i potser una història més enrevesada. Tot i això, el tema, ben portat, podria portar una bona i trepidant història d'amor i d'aventures. El segle XVII, a Catalunya, té teca per parar un tren. Tot i això, no és un relat que desagradi.

I com diuen per aquí, una bona visió de la realitat. Però és el pa de cada dia. Personalment, tinc la utopia de que hauria d'haver algun tipus de independència de totes les nacions peninsulars però que alhora tinguessin bones relacions entre elles, ja que al cap i a la fi, dins de la peninsula la història ha sigut la mateixa i som tots pobles en mes o menys mesura de cultura ibèrica, per dir-ho així. Però clar, això és somiar truites.

Les opinions aquí posades.

A mi també m'ha agradat.

Doncs la veritat és que la història està ambientada, a diferència d'altres relats que he escrit amb la musa al cap, aquest està més condicionat pel concurs d'això de Castelldefels. I la història és inventada i quan el vaig acabar d'escriure fins i tot no em feia el pes, el trobava bastant tòpic. I tampoc vull buscar cap final al personatge del Jaume, ja que la meva intenció és fer-lo desaàréixer. Per aquelles èpoques, qui sap les persones que marxaven a la guerra i mai més en tornaven...


Salut i virtut!

Desenvolupar una agradable conversa entre el vell professor i la alumna educada, i treure allò tan bonic de quan els professors veuen que han aconseguit el seu objectiu: formar una persona. De totes maneres, el relat m'agrada, i molt.


Ànims!!