Sílvia Marty i Matas

Girona,

14 Relats, 50 Comentaris
23867 Lectures
Valoració de l'autor: 8.97

Últims relats de Sílvia Marty i Matas

Últims comentaris de l'autor

  • Ei noi, mira quem'ha agradat i se m'ha fet curt. Ja sé que en castellà diuen allò de lo bueno si breve dos veces buebo... i jo que no m'ho crec. Imagina la quantitat de situacions en les que vols repetir: una bona cervesa, una bona pel·lícula, un bon polvo, una bona conversa... doncs en vull més. Exprimeix les sensacions d'aquest protagonista, parla molt bé, el vull sentir parlar més, vull conèixer què pensa, què sent, més a fons.
    I això de comparar un relat meu amb un d'en Saramago... UFF! M'afalaga i m'aclarapa en excés. Gràcies.

  • Ara no sé si fer un comentari literari o social.
    Trobo bonica la imatge de la lluna i el fil, el regal... i la forma com ho vas repetint. Però no comparteixo el missatge que hi endevino. Sembla com si un excés d'amor pugués malnenar els fills, i d'amor mai n'hi ha massa. Entenc - em sembla entendre- el que vols dir, però no perquè ho llegeixi en el teu relat. Aquí descrius la mare sempre amanyagant el seu fill, acaronant els cabells d'en Pau, ella no fa res -que veiem- que no sigui donar-li amor. I no sé què hi pot haver d'error en això. El relat em dóna a entendre que en Pau ha rebut massa, tot, i que per això és un inconformista, rebel, inadaptat.
    No vull donar cap lliçó, jo no sabria pas escriure-ho perquè la fina línia entre estimar a cor que vols i consentir sense limits és tan transparent que ni tan sols els savis la distingueixen.
    I no vull que sembli un comentari negatiu. Gràcies per parlar del tema. M'has fet pensar i escriure't.

  • No m'extranya que amb aquest títol tinguis 478 lectures!
    Penses continuar aquesta història, suposo...

  • Ara només penses en una altra copa més... (Molt encertada aquí aquesta frase) Jo tampoc sé perquè tan sovint lliguem literatura i alcohol, o creació en general i alcohol. Deu ésser per aquest fals sentiment de seguretat i desinhibició que ens provoca. En podríem parlar molt. Certament, ens transformem, per a bé i per a mal.

  • Sílvia Marty i Matas | 22-04-2005 | Valoració: 9

    De vegades l'escriptura ens serveix per baixar al fons de les nostres més amagades tenebres, de les pors, dels secrets arraconats, i aquesta mateixa escriptura ens salva. Posar les nostres en paraules ens allibera poc a poc, ens fa més savis, ens permet conèixer i veure a venir el dolor. També és cert, però, que en la ignorància està la felicitat, i que fer-nos més coneixedors de les nostres debilitats ens pot fer sentir pitjor.
    Però si una altra cosa té de meravellós la paraula escrita és que pot ésser llegida, i compartida. En els teus mots descobreixo també coses meves, en fan endinsar en el meu jo amagat. Gràcies per fer-ho tan bell.

  • Sílvia Marty i Matas | 21-04-2005 | Valoració: 9

    Així m'he quedat. Primer, quan he vist el número de relats que tens publicats, he estat a punt de fer marxa enrera i directament tancar l'ordinador. Però he seguit, atreta pel bellíssim títol d'aquest i no m'ha decebut ben gens. Respiro, perquè encara no he trobat la paraula per descriure't el que sento. Si deixo l'ordinador engegat fins que la trobi puc pagar un rebut de telèfon impressionant, ja que encara no tinc l'adsl.
    Prometo seguir llegint-te

  • Quan els meus primers versos, o les primeres frases d'un conte, llisquen del sostre o entren volant per la finestra pot passar que no els vegi, que em trobi despistada mirant un fill meu, concentrada conduint, furgant dins la nevera i cercant la inspiració per un dinar no avorrit i nutritiu. Demanaria als primers versos que, si us plau, truquin a la porta i així segur que els convidaré a seure.
    Per si de cas en veig un, tinc fulls i llibretes escampats per tot arreu.
    I com és que si algun dia m'he pogut asseure a esperer-los, aquell dia feien vaga?
    Quan acabem de debatre sobre els primers, podem passar a parlar dels del mig i dels finals, que també deu-n'hi do.

  • Abans no es fessin grans de cop... Fer-nos grans de cop?! M'ha impactat. He imaginat el noi, que segurament ja no deu ésser tan noi (segur que si fos una noia ja li dirien "senyora") davant la porta barrada, amb un nus als budells i un pensament al cap: on recuperarem ara el passat? M'identifico amb la memòria de les olors, dels detalls visuals. Entenc, perquè descrius bé i amb senzillesa, aquesta Paula que no pot comprendre ni sentir el mateix que ells, que està exclosa de tot el que s'ha viscut i no es diu.
    Apa, que ara ja m'embalaria. Obriria la meva capseta dels records i em sortiria un conte.

  • La idea és MOLT original, fins i tot se m'ha fet un xic curt. Penso que encara podria millorar si allarguessis més el somni de grandesa, el conte de la lletera, perquè està molt concentrat i s'acaba tot d'una. Imagino que el protagonista se sent com els dels anuncis del cupó de la ONCE, oi?, doncs posa més llenya en aquest foc, que tira bé!

  • M'ha passat una cosa semblant que al comentarista anterior, voler llegir-te, és el mínim que es pot fer quan algú et comenta, voler saber com és la persona a qui ha agradat el meu relat "Estimada Carla". I em trobo uns poemes tristos que m'evoquen molts dies i sentiments dels meus setze anys, i vint, i trenta-cinc, que és on sóc ara.

    Escriure per viure, i per sobreviure, per deixar constància de la tristesa i de la solitud... segueix que és el millor que pots fer! Petons.

  • Som tants, Jordi, que entenem aquestes teves reflexions, que les compartim. Un tema habitual que cal tractar i has tractat amb imatges i paraules encertades que accepten més d'una lectura i obliguen a molta reflexió. I després d'això jo penso que aquesta veu, per a mi tenebrosa, ens indueix al consumisme desaforat tot l'any. L'esperit del nadal, l'equivocat, perdura onze mesos més.
    I moltes gràcies per comentar-me un relat meu. Com que fa poc que sóc al web, he decidit anar llegint textos dels qui em van comentant, a més de llegir-ne a l'atzar o dels recomanats pels editors. Hi ha tant material que et pots perdre... i quedar ben enganxat.
    De moment, he optat per no puntuar els relats, tot i que no sé si això fa baixar la valoració general de l'autor o no. Si és que sí, m'esforçaré a puntuar.

    Sílvia Marty

  • Sí, noi, el que fem, de tan atrafegats com vivim, és restar dies a la vida, restar temps a l'amor, restar oportunitats i besades als fills, cafès als amics, restar passejades, flaires, contemplacions i respiracions... Bé, respiracions no; de tan depressa com anem respirem petit i sovint, i restem així moltes més coses.
    Ostres, jo ha entrat aquesta setmana i havia decidit que cada dia vull llegir almenys un relat. T'ha tocat per ésser un destacat de l'editora i tenir aquest títol que m'ha atret com un llampec en nit fosca. I ara em tocarà tancar l'ordinador i posar-me a pensar una estona, i a escriure coses meves que de ben segur podríem compartir perquè jo també escric per trobar-me i per aportar un xic de llum a dins i a fora meu.
    No et puntúo perquè de moment no ho faig.
    Vaig a alentir una mica el temps d'aquest matí.