Hola, Anjo. Abans que res, gràcies pel teu comentari a un relat meu. En segon lloc, et poso aquí la meva resposta, ja que no conec una altra manera de fer-te arribar aquestes ratlles.

El cas és que no sé si el fet que tu hagis escrit allà aquella paraula canviarà la meva vida o no, però el que sí et puc dir ja és que m'ha deixat de pedra. Veuràs. Sóc afeccionat a la literatura fantàstica, i un dels meus autors preferits en aquest àmbit és precisament H. P. Lovecraft. I no tan sols això, sinó que el primer que vaig publicar, fa ja molts anys, va ser una novel·leta de terror que precisament es titulava així mateix: "El Necronomicón". Va ser en una de les anomenades col·leccions de literatura popular, de l'editorial Edhasa, amb un format semblant a les de Bruguera, però amb coberta plastificada, no sé si les coneixes.

El fet que hagis escrit aquesta paraula en el teu comentari ha estat per a mi una d'aquelles casualitats que et fan posar els pèls de punta. Sóc absolutament racionalista, i no crec en res que no es pugui demostrar científicament. Tanmateix, aquestes casualitats, quan penses en les probabilitats que hi havia que escrivissis aquesta paraula o qualsevol altra... doncs això, et posen els pèls de punta. Perquè hauries pogut escriure-hi qualsevol altra paraula que per a mi no hagués tingut una tan alta significació. Oi?

Fa poc em va passar un cas semblant. Circulava amb el cotxe per l'autopista. Anava a una ciutat propera a Barcelona a recollir un premi literari que m'havien donat per un conte en què narrava un episodi inventat sobre la vida amorosa de Franz Kafka. Anava pel carril central i em vaig trobar amb un camió immens al davant. Duia matrícula txeca. Em vaig col·locar al carril de l'esquerra per avançar-lo i llavors vaig veure el nom que hi havia imprès, amb unes lletres també immenses al lateral del camió: KAFKA. Probablement mai més, per molts anys que visqui, no adelantaré cap camió amb aquest nom imprès al seu lateral.

Ja et dic, sóc racionalista i no estic disposat a creure en coses irracionals... però de vegades passen coses que fan trontollar la raó.

Gràcies pel teu comentari, doncs, i una abraçada ben cordial.

El desenllaç em recorda aquells misteriosos encreuaments dels infinits camins de l'atzar que tan agraden al Paul Auster i a nosaltres, els seus lectors.

La lletjor i la bellesa no són categories objectives, sinó que depenen de la sensibilitat de cadascú, del moment, del maquillatge, de l'època... A algú exciten aquelles fotos en blanc i negre de les noies de principis del segle XX, tan entrades en carns, amb aquells cabells que sembla que faci sis mesos que no se'ls renten...? Doncs pel que sembla, en aquella època despertaven passions. Qui sap si els homes del futur es miraran les fotos de la Pamela Anderson amb els mateixos ulls.

Bon relat -o poema- sí. Poques paraules i moltes idees.

Considero que Deu pometes té el pomer és un llibre de referència per a qualsevol escriptor català que vulgui escriure relats eròtics. Entre moltes altres coses, és una inesgotable cantera de sinònims i expressions relatives als atributs i a les relacions sexuals, cantera molt útil per no caure en el parany d'estar repetint una i una altra vegada els mateixos mots.

Considero que Els pantalons és, de lluny, el millor relat de tot el recull. Esmenta el penis més de vint vegades, i no repeteix ni un sol cop cap dels sinònims. Tota una lliçó de creativitat eròtica, a banda de la història en sí, que trobo hilarant i aconseguidíssima.

un bon exemple de minimalisme

Certament, Bernat, una bona versió d'una llegenda urbana clàssica.