Quimera

0 Relats, 0 Comentaris
0 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de Quimera

  • No s'han trobat relats.

Últims comentaris de l'autor

  • Quimera | 04-02-2006

    He llegit aquest text d'una tirada ( on aturar-se?) i després l'he tornat a llegit ( on no aturar-se?) gaudint del ritme dels mots, de cada paraula i del seu conjunt, paladejant alguna frase que m'ha atret com la llum a la papallona...
    "em fa recança saber qui sóc i també tinc por d'allò que he de ser en realitat"
    Rosa, xapó!
    M'agrada el teu relat; si m'ho permets, et deixo fins una altra vegada per tornar-m'ho a llegir...
    Una quimera

  • Quimera | 04-02-2006

    NO! A tu no te'n sobra cap, de paraula!
    Utilitzes només les justes... En saps, de fer-les anar... i arriben!!

    Endavant, no t'ofeguis entre pensaments.
    Jo em quedo una mica més, tornant-te a llegir.
    T'envio una abraçada; espero que et faci companyia, no pas nosa.

    Una quimera

  • Quimera | 04-02-2006

    Benaurada la mirada que busca o troba la felicititat!

    Si el teu esguard és net i ple de curiositat...
    llavors, et desitjo força per poder mantenir els ulls ben oberts, colors suaus que componguin un paisatge clar, les ombres justes per permetre el contrast, una llum bonica que ilumini el teu camí, bona companyia per fer-ho pas a pas, poca pressa (per no perdre els petits detalls importants), esperança per continuar mirant endavant, temps per viure feliç ben acordat amb qui vagis destriant...
    Puc desitjar-t'hi quelcom més?

    Bona sort, cercatresors!!

    Una quimera









  • Quimera | 03-02-2006

    Quin títol!
    Un títol així obliga a llegir el text: m'has deixat sense elecció en el mateix moment que he trobat aquestes quatre paraules.
    I no m'ha decepcionat. Si de cas, m'has sorprés. Un altre punt al teu favor, Avril.
    M'agradaria veure per un instant la teva mirada d'ara...
    Jo també intento traduir mirades.
    A mí també se m'ha emportat el mar camins pintats de blau i taronja. Ara toca caminar a ple hivern amb peus nus sobre una superfície de mirall gebrat, entre gris i plata, entre acer dur i espill fràgil, entre pena i ràbia.
    Per tant, em permeto sentir-me, per un moment, propera a tu en mig d'un conte infinit.
    Una abraçada des d'una illa perduda,
    Una quimera

  • Quimera | 02-02-2006

    SÍ, crec que sí, que cal veure's vençuda per deixar de lluitar. Llavors, potser llavors, quan ja no dediques totes les teves forces a la lluita, pots començar a somiar.
    Quan dones per perduda la batalla d'avui, diuen, pots començar a mesurar el sentit de la guerra de la teva vida.
    NO, crec que no cal somiar per veure'm vençuda. Em puc sentir derrotada quan no soc capaç de regalar-me un somni.
    Gràcies, Kispar fidu, un plaer començar el dia llegint-te. Estic segura que, al llarg de les hores que vindran, et pensaré més d'una vegada.
    Una quimera

  • Quimera | 01-02-2006

    M'agrada el teu text ... i m'agradaria poder riure-me'n!!!
    Mercés pel teu poema, per treure'l del calaix, per compartir-ho.
    Una quimera

  • Quimera | 27-01-2006 | Valoració: 10

    Fa temps que tinc les paraules gebrades. Per això no t'he escrit abans aquestes línees; ja fa temps que intentaven sortir de mí cap a tu, però travessar el glaç no és senzill.

    Avui neva a la meva ciutat.
    Neva fora de mí, pels carrers; al pati de l'escola on els nens mengen neu amb la boca oberta com si volguessin engolir un xic de cel; a la plaçeta en la que m'aturo un moment per veure com es desfan els flocs blancs i diminuts quan toquen el verd fosc de les fulles; al parc mentre el travesso i recordo com un assumpte pendent el teu poema i la meva resposta congelada en espera...
    Neva dins meu. I tot és dur. I gris. I fred. Fa temps que intento enviar-me una dosis de groc, quan surt el sol; una mica de taronja, si rebo una abraçada bona; un xorro d'escalfor, si em dediquen un somriure ample; glopades de futur d'estiu quan sento i em senten en un diàleg de cor a cor...
    I tinc una excusa que no val res però que em repeteixo quan noto el gebre sobre les meves paraules: som a ple hivern! Ara toca que nevi. Després arribarà la primavera...

    Entre tant, mentre espero, puc llegir textes com el teu. I agrair-te el plaer que m'ha proporcionat: en mig del fred que desprén, he trobat escalf. I enviar-te un tant de caliu, si m'ho permets, amb afecte
    Una quimera

  • Quimera | 13-01-2006 | Valoració: 8

    Doncs, res! He pensat, en acabar de llegir-te. Habitualment, no porto gaires coses a les butxaques de les xaquetes o de l'abric, perquè tard o d'hora em caurien... I ahir vaig caure en què, ultimament, els pantalons que porto no en tenen, de butxaques autèntiques... Però, engrescada per la teva pregunta, he rebuscat més a fons, i a força d'insistir he trobat algunes engrunes d'amor, una pedra molt bonica que feia dies que buscava, i algun bon record ("Guarda los buenos recuerdos para los malos momentos") d'aquells que et fan somriure encara que només sigui amb els ulls...
    De claus no em porto, per por de perdre-les i tenir un ensurt, però m'agradaria molt trobar la de l'esperança, així que continuaré rebuscant , potser per alguna peça que fa temps que és penjada a l'armari... Ja veus, ja veieu, que no les porto gaire plenes, així que si algú vol guardar-hi alguna cosa bona, endavant: hi cap!
    Una quimera

  • Quimera | 11-01-2006 | Valoració: 10

    Gràcies, moltes gràcies per les teves pessigolles, Queca.
    Ha estat un plaer llegir-te i un plaer deixar-me anar i sentir-les a prop meu. Avui em feien tanta falta...! Entre les teves pessigolles i el solet que ha decidit, per fi!! sortir i oferir-nos un pessic d'escalfor, el dia ja no resulta tan fosc ni tan dur.
    Un petó... i una pessigolla, si me la permets, amb molt d'afecte,
    Una

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: