Que bona la madalena...
Que bo tornar-te a veure per aquí.
Sempre ens quedarà Proust.

Tinc debilitat per les ànimes solitaries.

I crec en l'amor. I en com ens fa sentir vius. I en la màgia de les mirades... Per això m'enganxen els teus relats.

M'agrada molt l'estructura que dónes als relats, sempre tornant al principi després d'haver explicat alguna cosa més. Ah, i m'encanten els finals inesperats, tot i que aquest és una mica previsible (ja saps, el Bruce Willis se't va avançar amb el sexto sentido...)

M'ha agradat molt el teu relat,
ple de sensacions...
de les contradiccions que porta inclosa la vida encara que ningú ens ho digui.

Molt bé el retrocés en el temps, cada vegada una mica més enllà, per fer-nos partíceps del que passa pel caps de cada punta de la taula...

Tinc debilitat per les ànimes solitàries.

M'agrada com escrius. Fas unes descripcions molt íntimes que permeten ficar-te dins del teu cap, com si fóssis una neurona més... Els dilemes, les pors, les esperances...

Espero amb impaciència el capítol 2 per veure més clar cap on evoluciona tot plegat... per entendre una mica millor què és el que va passar amb el que creies que era l'amor de la teva vida.

Una abraçada molt forta i moltes energies per seguir escrivint!!!! Benvingut a la web!!!

com sempre les paraules justes,

que xoquen i conviden a pensar... i pensar... i pensar... que et fan sentir i estremir i entendre d'una altra manera... i veure amb lògica pensaments que sempre havies cregut irracionals... que et provoquen repulsa per la societat en pes... i t'allunyen de tu mateix...

M'has sorprès i m'has tocat,
com sempre.

Quin greu que s'acabi en Tony...!

La felicitat, un sentimenr tan volàtil... Esper que sa felicitat plena ja no sigui una petita clariana en es teu record... i que la tinguis sempre ben a la vora. Que sapiguem créixer tot cercant-la...

M'encanta sa foto, des de s'illa i fins a s'horitzó...!

(He escrit es comentari especialment en "mallorquí" per a tu!) ;)

Jo no sé on tinc els ulls.

Potser per uns segons
els teus mots han sabut
omplir-me'ls de petons.
Què faré amb els meus ulls
perduts en l'infinit,
perduts entre els esculls
d'un raig adolorit
de lluna i de passions?

Per sort, sempre ens quedarà la poesia, i l'escalfor d'una mirada.

Quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar...

Per sort, sempre ens quedarà la poesia, i l'escalfor d'una mirada.

Quan es penja el sistema, s'ha de reiniciar...

Bell i dur.

Que ben dit.

M'has deixat sense mots...

Les peces van encaixant a poc a poc... alguna cosa estranya passa i mica en mica anem veient què falla...
Compartim el gust per les històries amb un gir final!!

Felicitats!!! Et seguiré llegint ;)

Tan de bo tots els nostres mons siguin tan intensos.

M'ha agradat això de les zebres negres amb ratlles blanques...!

Petons

A mi també m'ha agradat molt. Final brutal.

Per cert, què és exactamet un fiatto?

M'ha agradat molt el teu relat. Va de la confusió (què m'està dient...?) fins a la llum. Al final tot encaixa a la perfecció.
A veure si podem fer camí... Vaig a veure què més tens penjat. Espero que tornem a coincidir en aquesta web immensa. Valdrà la pena.

M'ha agradat molt. Sobretot saber que aquestes paraules les ha pensat algú que les ha patit.
Transmet una realitat que massa vegades ens sembla que queda lluny... Tu l'has viscuda i me l'has acostat...

Et seguiré llegint!