Anna, mil gàcies! L´he llegit devorant-lo aques relat.

Quina solitud! Com arriba a aïllar-nos la pèrdua d´allò que identifiquem com la nostra imatge, i com de sol pots trobar-te en determinades circumstàcies envoltat dels "teus".

I la Isabel, a més, amb una part de l´ànima convertida en el fum dels seus llibres cremats.

I aquest saber que és allà on ha d´estar....però quina manera més trista de ser-hi!

M´ha arribat al fons de l´ànima la dessolació de la Isabel instal.lada sobre les cendres fredes de la seva alegria juvenil.

Què bonic aquest instant de complaença en el voleiar del propi vestic blanc. Un sentiment de plaer estètic i reivindicació d´ella mateixa. Fantàstic!!

Un personatge femeni amb la força dramàtica i la rebel.lia d´una heroïna de la Rodoreda.

Felicitats, Anna Mº!!