Un salut, i una valoració per a un poeta novell. Segueix així, que calen nous poetes.

M'ha agradat aquest relat. Perdona que no siga més concís, simplement m'agrada.

No, no ho és. No és impossible trobar un lloc amb gent que t'estime, t'aprecie, on pots fer el que t'agrada. Podràs eixir del teu poble, ara se't fa un món, però podràs, i t'adonaràs que no tens una vida feta, sinó un camí indesxifabre al davant, encara per recórrer. Volaràs, atraparàs estels amb la mirada, caminant sense por, i ho deixaràs tot enrere per recórrer eixe camí.
No cregues que no pots. No perdes la il·lusió als tretze anys, perquè un somni pot ser més real del que pareix.
I sis anys són una eternitat. En sis anys, no seràs tu. Ja hauràs fet tot això. Però no decaigues ara i comença ja.
Hom pot canviar la seua vida. Jo estava com tu, decidí canviar-ho. I ho fiu. T'ho recomane. Ho necessites. I ho necessites ja. T'ho dic de cor.

Està fantàsic el poema, però em pareix que no et lliuraràs de l'insomni. Si trobes el remei, dis-m'ho, perquè de vegades és horrorós passar-te hores redolant al llit, neguitós. I em passa sovint sense motius aparents, quan no estic calfant-me el cap (molt usual, per altra part).
Almenys tinc la sort que necessite poques hores de son, perquè sinó no sé què faria...

Vaja, m'ha estranyat aquest poema. No som pocs els que hem sofrit (o sofert) això en les insofribles aules de l'ensenyança obligatòria... marginació, insults, agressions. I tot això només perquè traguéssem bones notes, ens agradàs llegir o per ser febles físicament i roïns per als esports.
Tanmateix no cregues que després tot canvia, que hi ha gilipolles per totes bandes. Però ja t'adonaràs que l'odi no serveix per solucionar-ho. Però ja saps que la major part de la gent és gilipolles, i ja saps elegir qui és el teu amic i qui no es mereix res.
Jo sé que et coneixeré en persona ;), vius a prop.
Vinga, amic messenjaire i relataire, una abraçada d'un altre "empollón" orgullós que et desitja una bon 2005, perquè et vaja millor que el darrer.

Done fe que existeixen xiquetes així. Quan jo era més jove (no vaig a dir simplement jove, que m'auto-parec un iaio) hi vaig conéixer vàries que jugaven amb barbis, escoltaven la música del moment (en aquell moment els agradava la de Titànic, desconec la raó) i parlaven de xuplar polles.
Per cert, ací més a prop a la capital, diem barri xino al barri de les putes de València. No caldria dir-ho, però per raons que no venen al cas em toca visitar-ho sovint (un amic hi viu, no malpenseu!) i done fe també que és una cosa intrínseca de València i de la seua història.
Però no sé exactament on està el carrer Natzaret, el barri de Natzaret (si està allí) té molta mala fama, al contrari que el xino, encara molt visitat. Us invite a venir-vos a sopar a un xinés (restaurant) i comprovar-ho. xD

Vaja, este relat m'ha deixat una mica... no sé com dir-ho... sorprés.

Tanmateix, m'encanta el teu estil.

Rubén.

M'entrendisc davant aquest poema (com em passa sovint), i em recorda la meua infantesa.
Diria unes paraules més acurades però no me'n surten. M'encanta com has pres el poema, com vas comprendre aquells moments, com has triat les paraules i els significats. :)

Rubén

Potser, els que encara en tenim no els valorem prou. Crec que mai els valoraré prou, el que han fet per mi. Sé que els enyoraré i ja els enyore. Ja sent com s'allunyen, i enyore aquelles vesprades, i aquelles festes.
D'ells, sens dubte, ve tota la meua valenciania més novella, i gran part de la meua formació com a persona.

El teu poema, com sempre, és genial. Josep, sé que algun dia llegiré un llibre teu i diré, que bé escriu este xic, i recordaré els teus versos.

Un salut.

Sí, és fosc, però és bonic, i a mi m'agrada molt. Veig que ets nova, però ja has posat un munt de poesies! ^^

Continua així!

És molt cert el que dius, la vida que vivim ara és, sense rebomboris, una merda. Però és el que ens ha tocat viure. Tot el que pense d'açò t'ho puc resumir amb uns versos del famós poeta castellà: "Y si muero, ¿qué es la vida? Por perdida ya la di, cuando el yugo del esclavo como un bravo sacudí".

El poema és boníssim, cada text teu em sorprén i m'entendreix. Seguix així!

Un salut,

Rubén

No sé, és una ximpleria, ho sé, se m'ocorregué escriure-ho, com si fos per a qui estimí, com si esperàs que ho llegís, encara que sé que no ho farà.
Moltes gràcies per les valoracions d'ambdós!!

Sí, crec que se'm dóna millor la poesia. Però tranquil, solc escriure poesia, més que açò... Era com una prova, de provar quelcom nou.

Vinga, a veure si m'anime i publique (i escric) alguns més.

Adéu!

No és que m'agraden... simplement és que les visc. Moltíssimes gràcies, noi. ;)

Hi ha res millor que la nit?

M'ha agradat el teu poema. Ànim!

La vida pot ser una guerra cada dia. Hi ha gent que viu en una guerra i hi ha gent que viu per a la guerra.
Potser aquesta és la realitat, qui sap què és veritablement la nostra naturalesa?
La qüestió és que vivim en un món de guerrers.

Josep, m'agradaria conéixer-te. Jo també sóc del País Valencià i també m'agrada escriure. Sempre està bé de conéixer altres escriptors joves que s'atreveixen a escriure en la nostra llengua. És ser dues voltes rebel.
Si vols, agrega'm al messenger: morkai5@hotmail.com.

Un salut.