... per aquest relat que no entenc com he tardat tant a descobrir. Jo som de Maó, i m'ha emocionat la manera en que descrius la festa.

Moltes felicitats!

... més polida i entranyable. Una mica llarga per estar tota de tira... però que sap mantenir la tensió narrativa fins al final.

Enhorabona

Bones, Meri!!! Et sorprèn que aparegui per aquí?? He trobat algunes coses que tenia escrites en paper i que no sabia segur si havia publicat, i he guaitat per mirar-ho :-)

La millor frase del relat??

"Eren coses que voltaven per allà dalt juntament amb les serradures que m'omplen el cap i no sé pas perquè aquell dia em vaig decidir a escriure sobre elles"

Sense dubtar-ho... sempre he sabut que dins el teu cap hi havia serradures... mmm vull dir, alguna cosa més que serradures jejeje ;-)

Una abraçada

... i dir-te que m'ha agradat molt, sobretot sa manera de descriure ses dues situacions diferents en es temps, i com representes ses expressions típiques de's nostro dialecte :-)

"Recordes els seus reflexes blancs? Com brillava aquella mar! Feia petites ones i escuma i era molt salada, en Jordi et besarà. Sents les gavines? No? Dorms? Mor com ho fa el mar." És una imatge molt ben aconseguida.

Bé, res més. Que m'ha agradat molt en general. Esper trobar un nou relat teu ben prest.

(sobre això dels <>, potser el programa no ho admet; si de cas, prova amb "" el pròxim dia)

Menorca

…"el sol fet de dir que he canviat fa que els altres em tractin com a una nova persona" és possble. Perquè, a vegades, només de repetir les coses ens les acabem creient.

"Poder m'estic fent gran. Poder estem passant més hores junts i m'estan començant a conèixer." Això és una gran veritat. Tots junts creixem com a persones i ens comuniquem. Realment si vivisim aïllats de la resta de la gent només creixeriem físicament. És el contacte amb els postres iguals el que ens fa madurar.

Fins aviat.

per relat número 100...

i molta sort amb el concurs...

Fins ben aviat!!

I potser interpreto el que m'agradaria interpretar a mi: si més no, que les coses que veig jo les veu algú més… però el comentari és del teu relat, no de les meves fantasies.

M'agrada la manera de simplificar la qüestió, i la força de la mirada i dels ulls. Les obsessions i les passions, quina combinació... m'encanta la imatge final: "prenen les cadenes del meu destí"

Ciao!

... veure com una cosa tant simple com un tall en un dit pot convertir un dia d'allò més normal en un dia detestable. clar que comparant un dia amb l'altre, crec que he decidit ràpidament amb quin em quedo!

Fins una altra

Menorca

el ritme del poema i la manera en que es trenca al final. realment, tot aquell busca, algun dia ho trobarà.

i molt veritat. tant simple com la vida mateixa.

L'enhorabona!

i ara ja és gran. Massa gran al meu cor. En un cor principiant de petons"

el temps passa per a tots, i tant per a les coses bones com per les que no ho son tant

somriure del Cranc... mira que en vam sentir parlar dies, i que he trigat a descobrir-te aquí... encara no saps que el món es mou a base de casualitats?

Has trobat una manera molt curiosa de recordar el que hagués pogut ser... i ningú te la pot prendre, encara que volgués...

perquè recordis el Cranc durant molt temps amb un somriure als llavis, i mai amb una llàgrima als ulls

=)

... que el teu cas havia estat diferent.

Tot va ser màgic, sobtat, inesperat i no buscat. I d'aquí li ve tota la gràcia.

Per això, i per moltes més coses, i encara que volguesis amb tota la teva ànima "els records no se'ls emportarà el vent".

-Recorda que tot allò que ha de passar, passarà-

...al sentir-me presa d'aquesta obsessió."
Jo hi afegiria 'de la que no hi ha mortal que se'n pugui escapar'
Estant lluny d'aquesta persona durant un temps relativament llarg, que ara sentis el mateix que abans de marxar només pot significar que els sentiments són purs, sincers, autèntics...

"I sóc incapaç de desfer-me del teu encant
quedant paralitzada sempre al teu voltant"

(escriuria alguna cosa més, però altre cop faig tard a classe!)

al tren sempre dona que pensar. I crec que la majoria aprofitem aquest temps per alliberar la ment i pensar en les coses més variades que sen's pugin acudir.

m'agrada molt la imatge de les llumetes a fora del tren. jo l'he viscuda alguns cops, canviant el tren per l'avió i es una sensació diferent, pero també agradable.

pero segur que si al seient del costat hi hagués algu especial amb qui compartir aquests moments, el viatge i el paisatge no es farien tan llargs i tan negres...

petons