Foto de perfil de Marta Figueras Carreras

Marta Figueras Carreras

Girona,

30 Relats, 90 Comentaris
28947 Lectures
Valoració de l'autor: 9.69

Biografia:
Nascuda el 21 de juliol del 1979 a Figueres (Girona), força tocada per la tramuntana que sovint hi bufa (com diu la cançó), ja de petita em va sortir la fal·lera d'escriure. Algú em va regalar el primer diari personal quan encara jugava a nines i saltava a corda al pati de l'escola, sense imaginar que aquell llibret seria el meu primer assaig en l'escriptura. Moltes pàgines, tinta, temps i pensaments són el camí fins el que escric ara, que espero que també formi part d'un trajecte encara més llarg cap a quelcom molt millor.

Bonica, de pell fosca i brillant;
nit, sigues la meva amant.

atram1979@hotmail.com

http://www.genetsenlatempesta.blogspot.com/

Últims relats de Marta Figueras Carreras

Últims comentaris de l'autor

  • Marta Figueras Carreras | 21-03-2013 | Valoració: 10

    ...preciós i exacte.

  • Gràcies pel comentari, Marc. Ara m'has deixat amb les ganes de llegir aquest poema teu...

    Una abraçada per a tu també.

  • Moltes gràcies, Joan, a vegades el que ens priva de visibilitat és precisament massa llum.

  • Moltes gràcies, Joan, a vegades el que no ens priva de visibilitat és precisament massa llum.

  • ... no és gens fàcil, has de concentrar en molt poquetes paraules imatges que diuen moltes coses, i tu ho has fet de meravella. M'agraden tots, però especialment l'últim.

  • Que res talli aquesta valentia! Un poema en què et reafirmes a tu mateixa, tothom hauria de tenir prou força per vèncer la por que tants cops és un mur que bloqueja les llibertats...

  • Marta Figueras Carreras | 23-09-2010 | Valoració: 10

    ...i un instant no dura ni el temps de pronunciar-ne el nom.

  • ...i un instant no dura ni el temps de pronunciar-ne el nom.

  • Marta Figueras Carreras | 19-07-2009 | Valoració: 10

    M'agrada com les imatges del poema van pujant d'intensitat a mida que avança. La força dels versos:"Vull un sostre de napalm o una estrofa de cristall..." és sorprenent, fràgil i explosiva, i molt musical. I la densitat dels següents versos: "però fins i tot l'aire que respiro sembla espès com la pintura" no podria ser més expressiva. Tot per acabar de manera contundent amb la "bellesa" dels últims versos (evidentment robada als astres).

  • Marta Figueras Carreras | 16-05-2009 | Valoració: 10

    Preciós. Un material tan àrid, dur, consistent i trist mesclat amb allò més fràgil, bell, alegre i efímer. I un títol molt evocador, paraula ideal per definir una llàgrima seca.

  • Un viatge interessant. Ara que estic a punt de fer-ne un, me n'han vingut més ganes. A veure si penges més coses a la web.
    Molta sort en el llarg trajecte de l'existència.

  • Marta Figueras Carreras | 17-11-2006 | Valoració: 10

    Molt evocadors, pulits, precisos. En general, per tot el que t'he llegit, tens una manera d'escriure poesia en què no hi sobra ni hi falta cap paraula, àgil i plena d'imatges ben definides.
    Dels haikús, m'han agradat especialment aquests dos:

    La dama negra,
    amant golafre i vella
    que no descansa.

    Una llum blanca,
    camí sense tornada:
    Una altra vida...?

    La mort com a dama eterna i insaciable, i el fet de morir com a misteri que planteja sempre les mateixes preguntes sense resposta. Hi hem de pensar...

  • Marta Figueras Carreras | 09-11-2006 | Valoració: 9

    Les primeres imatges del poema són fantàstiques, el procés fins desaparèixer del tot, que trist i que bonic alhora, sobretot per als que ens hi sentim identificats.
    Vull recomanar-te que llegeixis el que escriu en aquesta web Cirerot, crec que t'agradarà, no sé per què, hi veig alguna cosa en comú.

    Marta.

  • Marta Figueras Carreras | 19-10-2006 | Valoració: 10

    Transmets, amb el teu poema, una sèrie de sensacions que em resulten molt familiars, sensacions que enllacen amb les d'alguns poemes meus, (sobretot els últims que he publicat )que m'encantaria que llegissis (hi trobo tanta connexió!).
    Hi ha una solitud que no té remei, la de ser cadascú un mateix, sense la possibilitat que algú pugui sortir d'ell per se un altre i entendre'l a la perfecció. Existir és sempre individual, ningú viu ni mor en lloc d'un altre, i quina solitud hi ha que sigui més profunda que aquesta?

  • però no puc evitar estimar. Un sentiment molt profund i universal que tots podem entendre. Adrià, endavant amb els teus poemes, estan molt bé!

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: