que el teu problema no és falta d'inspiració. sinó que la falta d'inspiració també és un bon tema per deixar-lo volar dins el teu vent i treure'n una bonica poesia.

una abraçada i salut!

puc fer-ne un tast! una metàfora molt interessant.
ets el forner dels pensaments!
moltes gràcies pel teu últim comentari, m'ha fet molta il.lusió-
gràcies!

i haig de reconèixer que ha estat un plaer.

jajaaj, relament está molt bé, ric, i no sé pq , suposo pq tots ens identifiquem d'una manera o d'una altra amb aquestes coses. riure nerviós potser.

molt bo el relat...
felicitats.

recordo fará un any vaig llegir-te per primer cop
i no tenies comentaris ni vots, i ara, per fi s'ha fet justicia!

m'encanta!

JIMMY, ET DONO EL MEU MAIL, m'agradaria saber mes de tú...
si t'animes algún dia ja saps

amadeomodi@hotmail.com

hola marta, soc una altra marta, tot i que això de bartolo m'havia despistat una mica, esperava trobar-me una foto d'un senyor amb bigoti, i no pas una noia de 13 anys.
relament escrius molt bé, i més tenint en comte la teva curta edat. diriem que ets una gran potencia!

és molt bonic el teu escrit, i encara que estiguem sols(se que tu tens el teu cor q fa sentirte no tan sola) es molt bonic estar-hi. ens sentim sols hi ha de ser així, no tindria sentit si fos d'una altra manera.
tot i que la soletat radical et pot tornar boig, és el més sa que hi ha.
un petó preciosa

CARAM NOIA, es prou colpidor, assessina més que assessina! jajaj
bé. com a dona gelosa i traïda moltes vegades, et comprenc ho entenc, però bé...toques un tema, q és la violència domèstica, és delicat.
però bé, de vegades sembla que l'amor ho pugui justificar tot , igual que el dolor.
però el relat está molt bé, llegiré més a vera el canvi en l'estil que anomenaves a la introducció.

una abraçada

QUINA PRECIOSITAT, QUE MACO, ET FELICITO PER LA SENZILLESA DE LAS TEVES PARAULES,
(GRÀCIES PEL TEU COMENTARI ;)

hola jimmy!
soc la marta, bé´,´la marloy..jeje
q tal? m'encanta que segueixis tenint ganes de lluitar literariament amb els teus crits. jo també crido molt, i de cop faig llargs silencis. som impulsius suposo.. una gran abraçada, i espero mes relats on vomitis tot el q t'angoixa.
petons

ets un home i estàs sol. sol. costa. però és fantàstic.

moltes gràcies pel teu comentari. la veritat es que el teu ultim relat m'havia fet tremolar...jo un dia també vaig fer el meu ultim relat i gràcies que no va ser l'últim, quan veig sensacions iguals a les meves en un text ho trasllado a la sensació introspectiva amb la q va ser escrit, i.......he estat feliç de saber que no serà l'úlltim.

una abraçada(si, soc una paranoias!...jaja)

sr. policia, i es que jo l'estimava i es que ella m'estimava, i és un crim d''amor ...sense mala intenció...

molt original, i jo també tinc les mateixes alergies q tu, es q ho acabo de llegir amb la cua de l'ullet...

deu!

què preciós, sr. jcarlesguix. m'he emocionat, suposo que al ser mare, he fet meves les paraules i les pors.
petons.

noia, resumeixes d'una molt bona manera el q és el central park, me l'has fet recordar. felicitats pels teus relats!