Hola Nil, gràcies pel temps i ganes invertits en comentar el meu relat, és d’agrair. Contestant:
Suposo que després de tant bombardeig sobre Catalunya-Espanya, a molts ens ha quedat la pell fineta sobre el tema i, sense voler, ens és fàcil de posar-nos a la defensiva.
D’altra banda, continuo dient que el relat no va de res del què estem comentant i faig notar que és bibliogràfic, que els lectors podeu comentar tot allò que us vingui de gust, que tot està bé, que m’agrada molt aprendre coses noves i com diu un altre amic: “ho tindré tot en compte”, gràcies altra vegada..
Iups, ara ja estic patint per si he tornat a escriure alguna frase “incorrecte”...però bé,.estaré contenta de llegir-ne la correcció.

Bé Nil, trobo que és una mica trist que la”problemàtica Catalunya-Espanya” (per dir-ho d’alguna manera) arribi fins i tot a "emmerdar" un relat que no va d'això...però bé, gràcies pel comentari. I si, l'has ben encertat, en Rafael no és català és valencià i d’aquells valencians que se senten ben espanyols. Tot és respectable.....
Per sort, no soc persona d'enviar gaire a ningú a la merda i més, sent conscient que són unes paraules que en general aconsegueixen l'efecte contrari del què es busca. Trobo que un ves-te’n a la merda és una forma massa “forta” de formes i quadra més amb el meu caràcter un "ves a pastar fang!" o un "ves-te’n a dida” com has suggerit. Així ho hagués hagut de fer amb els lectors. A la pròxima.....ha ha ha!

sempre tan bons. Tot un plaer tornar-te a llegir, gràcies pel regal.

no t'havia llegit mai.
M'ha agradat molt el teu poema de "Perdó" i els quants més que he llegit després. Un plaer invertir el meu temps llegint les teves paraules.

m’ha tocat l’ànima i m'han recordat que actualment la tinc mig ferida.
No puc viure allunyada de la natura, sento que la vida no té sentit si no la puc olorar, tocar, contemplar, observar, valorar...GAUDIR!!!!. D'uns anys ençà que visc allunyada de les fantàstiques terres gironines que em tenen enamorada i em fan sentir molt viva i sovint penso i sento que visc: “en un barri ofegat, res de blanc de flors de taronger, .......”
Per sort, amb ganes, se que tot es pot anar canviant.

Gràcies pel teu regal de poema,

Marina

com ja t'han dit, un poema PRECIÓS! Felicitats.

Molt ben filat

i molt bo.

Escrius i descrius molt bé. M'ha agradat i m'ha agradat molt el punt de llum final a la situació grisa que viu l'Albert perquè crec que sempre tenim la capacitat d'anar canviant les coses fins a sentir aquella alegria en el cor que diu que si, que estem aprofitant la vida. Només s'ha de creure que és possible i posar-hi ganes.

Salutacions

Hola Josep Maria, m'ha agradat molt el teu poema, has tingut creativitat i gràcia.

Sempre veig els polítics com uns grans pallassos preparats per fer grans espectacles a la carpa del circ. I nosaltres? Doncs, en més o menys mesura, obligats a comprar l'entrada per a veure la seva actuació, o si més no, obligats amb tot el què paguem d'impostos a comprar-los-hi els vestits, capricis i les deu mil tonteries més que donen joc a allò que es pensen que representen.

Bufffff, com m'agradaria poder-ho veure i sentir diferent.
Com m’agradaria, com dius, trobar encara que sigui només un, un vip actiu, que demostri amb fets i no només amb paraules que podem confiar-hi.

Salutacions,

Marina

M'ha fet gràcia, no me l'esperava aquest final, divertit.

Ups, perdó,...Hola Joan

Hola Josep,
Hi ha tantes parelles que al cap dels anys no saben massa què dir-se i posen les notícies de la televisió com a pretext als seu silencis, que mentre anava llegint , he cregut que aquesta era exactament la situació que descrivies fins que he llegit la paraula Alzheimer.
Que trist deu ésser sentir que la persona amb qui has compartit i continues compartint el camí de la vida, ja no el pugui entendre, ja no el pugui gaudir plenament....
La situació del relat em desperta una gran compassió i em surt d’expressar en veu alta tot el meu suport a aquelles persones que han passat o passen vivències semblants. Ànims de tot cor.

Marina

....obrir el cor, deixar-se anar, confiar plenament en un mateix i plenament en l'altre,....quedar com "despullat" davant de l'altre....estimar i deixar-se estimar.
Quin regal de poema. Quin regal si la vida ens dona l'oportunitat de sentir el què descrius. Tothom hauria de tenir l’ocasió de sentir quelcom així.

Salutacions

Marina

M'ha agradat molt el teu poema. M'ha arribat. L’he trobat un poema amb de molt bon gust, sensibilitat i escrit d'una manera exquisida. Una recepta molt bona que dona ganes de tornar-lo a llegir.
A més a més, trobo gratificant veure que encara hi ha gent que té temps i ganes d’escoltar com “RESPIRA” el dia a dia: un piular d’ocell, sempre tan genial, unes veus de canalla, sempre tan ingènues i magnètiques, un gemec de gos, sempre tan colpidor, un repic de campanes, sempre tan de poble, un vent que xiula, sempre tan “emprenyador”, un brunzit d’abella, sempre un xic inquietant.....i finalment, els batecs del nostre cor, que passa tan desapercebut per tanta i tanta gent i en canvi és la màquina de reg que ens dona cada instant de la nostra preuada vida.
Jo no me’n canso mai d’escoltar-ho tot això, una i altra vegada, com si cada dia fos el primer.
Felicitats per la teva creativitat