I per mi depèn bàsicament d'una actitud i del què s’espera d’un mateix i dels altres. D’allò que un desitja donar i donar-se a si mateix a l’hora que desitja i/o és capaç de rebre. L'actitud depèn del què esperem d'un compartir, i una parella duracèlic autèntica, com tu dius, penso que és possible i neix, quan els dos tenen o es treballen per aconseguir l’actitud de construir; (del tot d’acord amb tu).
.
I aquí m’agradaria dir (des del meu parer) quin mal han fet alguns llibres d’autoajuda.... ”no esperis res de ningú ni de la vida.....simplement agraeix i valora el què t’arribi”....quina excusa més bona per algunes persones per no emocionar-se ni deixar que els altres s’emocionin; per no prendre compromisos i preservar els daltabaixos que pateixen els cors a l’escoltar un NO no esperat.
Amb valentia tot pren un sentit.......això ho he viscut i preguntar i esperar i emocionar-se amb valentia implica tenia valentia per escoltar les respostes. Ens hem d’entrenar a escoltar NOS, acceptar-los i respectar-los i no prendre’n-s’ho com una cosa personal....i també hem de poder acceptar que escoltar molts NOS, no suma, i si no suma, quasi segur que resta......i si sentim que resta, segur que esgota, i si esgota hem de saber dir adéu, bon vent i barca nova.

I bé, tornant al "poema" el vaig escriure ja fa uns anys i ja tinc forces vivències i una certa edat ( l’edat d’anar amb el cul pelat). Les relacions humanes, ja siguin a nivell de parella, a nivell de família, a nivell de feina o a nivell d'amistat, etc,. no són fàcils, però tampoc haurien de ser tan complicades com les fem. Però és clar, som tan únics cadascun de nosaltres, i passem per tantes fases, i passen tantes coses al nostre voltant i a tots nivells, i mai ens acabem de conèixer i........

Tot i els desencisos, jo no ho puc evitar, a mi em neix de voler compartir d'aquesta manera, sobretot quan estic en parella.....he intentat de canviar-ho, no escoltar el què vertaderament se que desitjo de tot cor... però és massa cansat i destructiu anar contra el què un sent o li neix per naturalesa i tarannà . Encara que em senti una” rari avis” a vegades o hagi tingut unes bones patacades, m’he d'acceptar,ho repeteixo, no ho puc evitar, a mi em surt de voler compartir d’aquesta manera.

Algunes persones em titllen d'il•lusa...o d'emocionada...fins i tot , tinc algú que em diu "la happy flowers sense remei....Doncs que per molts anys sigui així.....que per molts anys em neixi de projectar un compartir que ens motivi a esforçar-nos a construir i enriquir . Si no, no hi trobo cap mena de sentit. No trobo sentit que hi hagi un temps un espai i un esforç compartit que regui les llavors internes del destruir.

Abans tenia penjat un text: "L'altra part de mi / Que d’una plenitud individual en neixi una plenitud de parella". També l’hagués pogut titular: “l’èxit” d’una relació o una parella no és res més que un saber gaudir i compartir els “èxits” individuals.
I per cert, IUPS: “Mar, terra i aire, que el foc de l'escalfor de l'alegria t'abraci i que l'èter, el poder dels pensaments, sigui lluminós.”........sona a encanteri...GLUPS!

El teu comentari, m'ha fet escriure un segon article relacionat amb l'accident. Hi ha coses que marquen empremta i no te les pots treure del cap.

....et llegirem!
Segur que de la manera que has percebut les vides de les persones i com t'expresses a nosaltres ens farà molt bé de llegir-te.

Hola Nil, gràcies pel temps i ganes invertits en comentar el meu relat, és d’agrair. Contestant:
Suposo que després de tant bombardeig sobre Catalunya-Espanya, a molts ens ha quedat la pell fineta sobre el tema i, sense voler, ens és fàcil de posar-nos a la defensiva.
D’altra banda, continuo dient que el relat no va de res del què estem comentant i faig notar que és bibliogràfic, que els lectors podeu comentar tot allò que us vingui de gust, que tot està bé, que m’agrada molt aprendre coses noves i com diu un altre amic: “ho tindré tot en compte”, gràcies altra vegada..
Iups, ara ja estic patint per si he tornat a escriure alguna frase “incorrecte”...però bé,.estaré contenta de llegir-ne la correcció.

Bé Nil, trobo que és una mica trist que la”problemàtica Catalunya-Espanya” (per dir-ho d’alguna manera) arribi fins i tot a "emmerdar" un relat que no va d'això...però bé, gràcies pel comentari. I si, l'has ben encertat, en Rafael no és català és valencià i d’aquells valencians que se senten ben espanyols. Tot és respectable.....
Per sort, no soc persona d'enviar gaire a ningú a la merda i més, sent conscient que són unes paraules que en general aconsegueixen l'efecte contrari del què es busca. Trobo que un ves-te’n a la merda és una forma massa “forta” de formes i quadra més amb el meu caràcter un "ves a pastar fang!" o un "ves-te’n a dida” com has suggerit. Així ho hagués hagut de fer amb els lectors. A la pròxima.....ha ha ha!

sempre tan bons. Tot un plaer tornar-te a llegir, gràcies pel regal.

no t'havia llegit mai.
M'ha agradat molt el teu poema de "Perdó" i els quants més que he llegit després. Un plaer invertir el meu temps llegint les teves paraules.

m’ha tocat l’ànima i m'han recordat que actualment la tinc mig ferida.
No puc viure allunyada de la natura, sento que la vida no té sentit si no la puc olorar, tocar, contemplar, observar, valorar...GAUDIR!!!!. D'uns anys ençà que visc allunyada de les fantàstiques terres gironines que em tenen enamorada i em fan sentir molt viva i sovint penso i sento que visc: “en un barri ofegat, res de blanc de flors de taronger, .......”
Per sort, amb ganes, se que tot es pot anar canviant.

Gràcies pel teu regal de poema,

Marina

com ja t'han dit, un poema PRECIÓS! Felicitats.

Molt ben filat

i molt bo.

Escrius i descrius molt bé. M'ha agradat i m'ha agradat molt el punt de llum final a la situació grisa que viu l'Albert perquè crec que sempre tenim la capacitat d'anar canviant les coses fins a sentir aquella alegria en el cor que diu que si, que estem aprofitant la vida. Només s'ha de creure que és possible i posar-hi ganes.

Salutacions

Hola Josep Maria, m'ha agradat molt el teu poema, has tingut creativitat i gràcia.

Sempre veig els polítics com uns grans pallassos preparats per fer grans espectacles a la carpa del circ. I nosaltres? Doncs, en més o menys mesura, obligats a comprar l'entrada per a veure la seva actuació, o si més no, obligats amb tot el què paguem d'impostos a comprar-los-hi els vestits, capricis i les deu mil tonteries més que donen joc a allò que es pensen que representen.

Bufffff, com m'agradaria poder-ho veure i sentir diferent.
Com m’agradaria, com dius, trobar encara que sigui només un, un vip actiu, que demostri amb fets i no només amb paraules que podem confiar-hi.

Salutacions,

Marina

M'ha fet gràcia, no me l'esperava aquest final, divertit.

Ups, perdó,...Hola Joan