Perdó volia dir "moltes gràcies". L'autocorrector m'ha jugat una mala passada.

Moltes gràcies per la valoració i pel fet de donar el teu punt de vista. La idea era aquesta, amb poques frases condensar el món interior del personatge i les seves vivències. El que comentes del vocabulari, jo ho veig com una qüestió d'estil, amb el temps he anat depurant el meu estil i prefereixo utilitzar un català més proper al parlat, sobretot quan es tracta d'un relat que vol ser senzill en la forma i de lectura àgil. Però, com s'acostuma a dir, sobre gustos no hi ha res escrit!

M'alegro que l'hagis fruït. I molt és gràcies per comentar-lo.

Moltes gràcies pel comentari Imma! I tant, els llibres fan "més suportables" els nostres problemes i escriure també contribueix a difuminar els sentiments de tristesa i solitud.

Tota la raó Sergi, de moments dolents en passem tots i dins de totes les tragèdies, podem visualitzar molts puntets de llum. Però una de les característiques dels trastorns depressius és que la persona que la pateix està incapacitada per veure'ls. En aquests casos, és imprescindible (a més a més del recolzament familiar i l'esforç del pacient) un bon tractament mèdic i, malauradament, el servei sanitari no ofereix un tractament integrador.

El dimecres vaig escoltar el punt de vista de Jorge L. Tizón sobre aquest aspecte de la depressió al programa "Retrats" i, segons la meva experiència, coincideix amb la realitat. Espero que, mica en mica, prenguem consciència que és un problema que ens afecta a tots i que no és cura només amb fàrmacs.









http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/retrats/jorge-l-tizon-a-retrats-un-dels-exits-comercials-mes-importants-del-nostre-temps-es-el-mercat-de-la-depressio/video/5474019/

Moltes mercès Montserrat per dedicar uns minuts a llegir el meu escrit i dedicar-me aquestes paraules. Vaig fruir molt creant-lo, però també vaig vessar alguna llàgrima. El tema de la depressió i el suïcidi, malauradament, encara són tabú a la nostra societat. I en un moment en que les tasses de mortaldat relacionades amb aquesta malaltia han augmentat degut a l'actual situació de crisi, trencar el silenci, és una obligació.

Moltes gràcies per donar-me la benvinguda i llegir i comentar el meu relat. Intento evocar de forma sincera i directa tots els meus sentiments sobre el paper. Parteixo de les meves vivències, però també incloc totes les experiències que vaig absorvint de les persones que em rodegen. Aquests últims mesos he escrit força, a veure si m'animo a publicar algun text més!

Ens llegim!

Moltes gràcies pel teu comentari Aleix! M'alegro que sigui un relat que atrapi i que desemboqui en diferents sensacions i interpretacions. Com tu has comentat i també m'han dit altres lectors, han llegit un desig de llençar el dolor a les vies del tren. De fet, la meva idea era plasmar les sensacions i el resultat d'estar immers en una profunda depressió i voler acabar amb l'enfermetat anorreant el seu envoltori, és a dir, el propi cos. Però aquesta interpretació també és suggerent i també coincideix amb el missatge final del text. Ja que s'entreveu que la protagonista lluita per recuperar-se de les seqüeles físiques i emocionals d'aquesta fatal malaltia.

Moltíssimes gràcies per llegir-me!