Sinó t'arriben masses comentaris, no en paris esment.
Aqui només es comenten entre comentats, i sinó ets un gran adulador, ningú diu res.
Només romandràn un grapat de noms, al teu record.
T'he comentat a Lo càntich.
M'ha fascinat el poema i el dibuix,
L'enhorabona de tot cor.

Una remor de melangia que emergeix de la matèria del somni i del teixit de la insconciència.
enhorabona un bell fragment, mussitat.

Moltes gràcies per enviar-me el relat!, celebro que algunes coses siguin com sempre, i aplaudedixo la teva constància-
Una abraçada.

Hi ha records que val més negar-los, a ningú reporta res l'angoioxa.
Però coincideixo amb tu, negar-los al final ens sotmet a la desmemòria i la desmemòria no pot ser altra cosa que un sinònim del buit,
he reconegut la veu d'una obstinada imatge", i el teu to al llegir-lo
Moltes felicitats, i una abraçada!
que ens veiem el 4!

El Necessari i precís, i tota la inducció en la lletra per imaginar pretèrits i futurs.
Una bellesa muda, Miquel.
Sandra D.Roig

Més que un relat sembla una crònica de succesos, el trobo mancat de sentiments.
Si l'has corregit li has tret la passió de les seves paraules, i si és teu denota la fredor que transpúes cap al mon eclesiàstic, d'altrabanda esta exempt del teu estil sarcàstic amb aquest tipus de temes.
La meva tia monja va tenir tres fills d'un senyor casat.
No és gens extraordinari.

Desconeixes,
roquissar d'aigües profundes
que l'ona que erosiona
es l'enfuriment d'esvair-se
la mar, no et vol d'arena
que la sorra esdevé paraula.
És en l'esvoranc
que frueïx l'escuma
del pensament.

A Torrelles de Foix, i molts anys he anat a l'aplec de Santa Maria que es realitza en aquest santuari.
M'ha fet il.lusió, Moltes gràcies.
Una salutació.

Enric té raò!
podries escriure l'últim paràgraf, a mi no em fa res i e pots milorar i molt!
Gràcies pel que has dit de mi...
Una abraçada

Que vaig veure morir el colom que em duia el missatge, i vaig arribar a la conclusió que no havia estat escolida per rebre el missatge de l'ampolla que sura a mar obert.
Però en algun moment, aliens al temps que ens espera potser si mires tens una petjada que et segueix silent les passes.
He passejat de la teva mà per les ciutats ocasionals i vist pels teus ulls, potser es el falcó e que anuncia una profecia.
:) una abraçada

Aquesta flarança a fonoll
a terra humida,
a peus xops,
argila,
em duu en un eli.ipsi
de temps
a la jovenesa,
De quan corriem
aliens a l'oratge,
quan ens alçàvem
per sobre de tempestes.
Amb l''infanti il.usió
d'esperar saLtar per torns,
els bassals.


(Això ho he tret del teu poema, es increiblement bell),
Moltes gràcies pel comentari!
un beset!

No pots tancar portes fins que no has passat per elles, mentrestant l'invitació a passar-hi es una temptació dificil de superar.
M'agraden les paraules de la teva amiga.
:)