Tia, escrius de conya, està clar que ets una crac, M'encantaria fer un cafè amb tu per coneixèr-te millor xDDD ;)

Fins dilluns!

vaig tornar a veure la pel·li que vaig descobrir gràcies a aquest relat magnífic. Potser perquè encara estic aprenent a nedar (sense Tim Robbins) cada vegada que el rellegeixo se'm posen tots els pèls de punta.

Enyorava llegir-te després de tant de temps sense passar per aquí.

És una pena que fem l'idiota i no escrivim més sovint, sobretot després de llegir coses com aquesta, Saps que em sorprèn que algú tan poc convencional com tu la clavi tant amb els sonets (enveja pura ^^)... però, vaja, que tots plegats tenim cops amagats, Aquest me'l quedo amb el teu permís

Bon viatge, aventurer. Un petó :)

"Irene, el teu nom encaixa
a cada racó del pis
que vam deixar.
Tanmateix, avui et sents l’esquerda
que deixa entrar la pluja
i mulla el parquet
mentre fem l’amor
- aquest cop, però, en silenci,
dins el teu cap.-
La casa és buida."


El final em sembla brutal, Gerni! Ens fem grans, te n'adones? Aquestes coses només les escríviem quan teníem el cap ple de pardals...

Saps que tinc aquest poema (podríem dir-ne, poema impermeable després del ruixat que va haver de suportar :P) penjat al suro del pis, l que t'agraeixo enormement aquests versos i aquells primers mesos en què em vas ajudar a ubicar alguns racons del Vallès, a fer-lo meu.. així de desfassada he acabat, hihihi.

Una afirmació dels Actes de Valentia tan i tan necessaris que pregono i conjugo amb personetes tan úniques com tu. SEMPRE ENDAVANT.

Gràcies, gràcies, gràcies...
(i el curs que ve no perdem el ritme de cafès :) )

"Et sento.
La teva carn lliurant-se
a la meva,
la lluna masturbant-se,
la nit erecta."


Els versos que sempre posem d'exemple de la nostra bogeria (metafòrica), hahahaha.

Ens veiem a l'Auditori :)

tot reprenent vells costums i gairebé havent deixat el web, et felicito les festes per Relats que, fet i fet, és el principal culpable ho pugui fer :)

"Si arriben a canviar, les coses, en un any", em dic sense ni tan sols haver llegit el poema. M'ho perdones, oi? Per molt que la vida sigui un puzzle on les peces es renoven constantment, venia aquí a dir-te això, crec que és necessari no oblidar les que hi van ser, les que van ajudar a col·locar-ne de noves.

Gràcies per formar part del principi d'aquest 2009 que deixem -ja saps que, personalment, amb un somriure més gran que mai- i per la literatura que espero que poguem compartir molt de temps més.

Una abraçada molt molt forta, POEta :)

recordaré sempre aquell "demà a les 9 roda de premsa" amb què tant em feies passar els nervis durant la sessió de fotos del Víctor Mora.

I ho vull fer així, amb un somriure.


Fins sempre.

que jo et vaig dir que escrivissis un poemari sobre d'adolescència no que et convertessis en un relato-assassí en sèrie!!!

M'ho he passat de primera llegint-te. Serà perquè sempre em fas somriure?

Petons,

Laura PPP (Petit Projecte de Periodista)

Personalment, penso que la vàlua d'en Pep ha tingut molt a veure en la ressurrecció d'aquest equip. Si d'una virtut pot presumir el seu entrenador és de l'afany de tocar de peus a terra.

No crec que el cicle del de Santpedor s'allargui gaire més. Et diré més: coineixent-lo, penso que, acabada aquesta temporada, plegarà. Ell és el primer que sap que les plantilles també tenen data de caducitat i, quan intueixi el mínim símptoma, dirà prou. Encara que en aquell moment dolgui o no ho acabem d'entendre. I t'ho dic pensant en el tip de plorar que amb vaig fer, éssent una nena, quan va marxar a Itàlia.

Precisament per això estic tranquil·la. Perquè tinc la certesa que mentre ell segui a la banqueta el Barça seguirà sent capaç d'oferir el compromís d'aquest any.

El Barça del triplet, això ja ho podem dir ara, perdurarà sempre. No sabem com anirà aquest any. Cal fer els deures bé, sí.

Però mentrestant, ningú ens treu el plaer de somiar en una 4a Champions guanyada al Bernabéu! Només d'imaginar-m'ho ja tremolo tota.... hehehe

Felicitats per l'article!

Salut i visca el Barça, company empordanès!

una amant que, de ben segur, mai no et farà el salt! Més aviat els faràs tu a sobre d'ella, hahaha!

Vas enumerant verbs amb connotacions semblants per fer-nos arribar a una claríssima conclusió: la bicicleta et transmet una sensació de complicitat i llibertat única.

M'agrada que pensis així. Nous camins, nous inicis...

un somriure :)

Laura PPP (Petit Projecte de Periodista)

"Vull ser el teu poeta
per ridiculitzar l'art
descrivint el teu somriure."

Només dic: UAU!!

PS. Per cert, Gerni, no t'hauré d'utilitzar més. Ella ha tornat :)

Quines penques!! Parles de mi com si fos una absoluta desconeguda XDDD
Bromes a part, recordo aquell matí de fa dos anys en què vam compartir pàgina i no és per menys perquè aquest poema, encara que breu, porta l'etiqueta de les millors èpoques ;) M'encanta... és com estar mirant una foto.

I vés per on, tu, aquest any vaig tornar a sortir a La Vanguardia... Però sense companyia no fa tanta il·lusió.

Entre el poema "Tiberi" i allò del vòmit que em vas dir ahir pateixo pels teus problemes de digestió, Gerard XD

Vagi bé, mestre!!!

... m'ha transmès una sensació intensíssima d'optimisme.

Darrerament, entre preinscripcions universitàries, cloendes acadèmiques i trasllats tinc la sensació que m'obliguen a fer-me adulta massa ràpid. Tanta paperassa no fa per mi.

Però gràcies al teu poema, Joan, he descobert que tinc a les meves mans el desig de fer volar la imaginació, de sentir-me lleugera com un glop d'aire. Ben mirat, potser és que no sé viure d'altra manera.

Gràcies per venir a l'Ateneu. I no et preocupis per haver-me "portat la contrària" D'entrada, ni nosaltres mateixes sabíem que el moderador ens faria preguntes!

Tota una experiència.

Mil petons,

Laura

"Dibuixa la bruixa
que per sogra tindré
apuja i afluixa
flor de taronger."


Un toc d'humor que torna el poema àgil i dinàmic. Talment com el desig que hi transcrius, hehe! M'agrada.


PS. Et vaig trucar per dir-te que no podré venir al teu cumple. Tinc sele :( em sap greu... però hi més dies que llonganisses! Muà!