M'agrada molt el final. De vegades les relacions s'acaben i cal posar el punt i final.

Benet, ànims que estàs a les portes del cel i no de l'infern: l'important no són les obres, sinó l'amor amb què les fas...

L'editorial ja podria destacar relats fets amb els ovaris com els teus, enlloc de les parides minimalistes i buides habituals...

Merci pels vostres comentaris. Penso que el normal quan fas quelcom intens i sentit es generar opinions diverses. No obstant quan la fantasia passa pel filtre de quelcom tan simbòlic com les paraules podem ser tan tremendistes o naïf com volguem i per molts anys!

No sé si funcionarà per la majoria de la gent com a poema de denúncia social, però la meva intenció era reflexionar sobre la incomunicació en l'era digital i les dificultats perquè les relacions funcionin sense violència. Qualsevol opinió és benvinguda.

Voldria aprofitar la ocasió per dir que aquest poema tindrà una versió finlandesa que s'inclourà en un llibre sobre Barcelona. Espero donar una imatge estimulant de la nostra capital.

Gràcies pel comentari. La meva intenció era fer quelcom divertit, per passar una estoneta agradable llegint. Però és absolutament autobiogràfic i puc dir que l'he fet amb el cor.

L'únic que no és autobiogràfic és el tema de les vacances pagade a l'Hospital del Mar, això és un desig perquè si la malaltia és lleu ha de ser agradable.

De totes formes agraeixo tots el comentaris, el tema de la puntuació sempre és opinable.

Com a ex timid puc afirmar que la timides es pot vèncer trencant la bobolla; desfent la paret de gel que et separa de la gent que sent les emocions de forma estandaritzada. De totes formes mai serem "normals", sempre queda aquesta lleu sensació d'alienació. Però qui vol ser com tothom?

M'encanta això de "uns nous llavis per tornar a començar" quan descobrim uns llavis nou plens de tendresa és fàcil recuperar l'esperança i l'espurna de la vida.

Segur que ets una bellíssima persona molt sensible i bona, no rebràs cap atac dels trolls, jo et protegiré!

Llegir aquest poema és com menjar-se un pastisset de maduixa tornant de festa!

Teodora, després de l'última punxada has escrit un gran poema sobre l'artista torturat ;)

Rodgo t'has passat! Ok que aquests discursos estan oxidats, però pobre noia es nota que hi ha treballat i em sembla fins i tot refrescant... Tot i que segurament és el teu pitjor treball, ho sento.

Tota una demostració de força, trobava a faltar la teva contundència. Jo també et dic gràcies per la teva singular energia i per aquesta critica ferotge a la coca i a la gent que va de "cool".

Voldria aclarir que aquest relat és una ironia sobre les conductes autòritaries que a mi em provoquen bàsicament repulsió...