Foto de perfil de Josep Casals Arbós

Josep Casals Arbós

5 Relats, 43 Comentaris
2169 Lectures
Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:

Últims relats de Josep Casals Arbós

Últims comentaris de l'autor

  • Josep Casals Arbós | 16-02-2019

    A veure, a veure si el mes que ve ballaràs i faràs teatre... de moment ens has delectat amb una escena infantil escrita des de l’enyorança; tendra, visual. I amb un rerefons molt ben insinuat.

  • Josep Casals Arbós | 08-02-2019

    Deliciós. Un primer paràgraf que estableix el context i després el relat llisca intimista i sensorial —aquesta primera persona— en paral•lel al Boig Per Tu. I hi havies d’incloure el petó desmaiat.

  • Josep Casals Arbós | 21-01-2019

    En aquest conte et separes una mica de la teva línia temàtica més habitual i fins i tot et permets aquest desenllaç fantàstic. Sembla que coneixes bé la tècnica de la pintura o si més no això demostres, sense embafar. A veure què faràs amb la música.
    Per cert... sabem si els presos polítics que s’apunten a pintura tenen accés al taller fora d’hores? Haurien de llegir aquest relat.

  • Josep Casals Arbós | 10-01-2019

    És ben cert que pocs humans són capaços de dibuixar, a mà alçada, un cercle perfecte i, a més a més, situar-hi un punt al centre exacte. Les obres d’art quasi sempre són el resultat del maridatge entre el talent i el treball... el teu, és un molt bon relat, Ferran. Per la idea, la manera de transmetre-la i per la capacitat de provocar diversos nivells d’interpretació.

  • Josep Casals Arbós | 03-01-2019

    Jo hi he vist una prosa poètica molt adient al concepte aquarel·la, ben definida, per altra banda, per unes imatges encertades, i el ritme. D'aquesta manera, el gir final -amb l'última paraula- resulta molt potent.

  • Josep Casals Arbós | 11-12-2018

    T’ha quedat rodó, Viladoms. Saps? T’he imaginat escrivint la primera part del relat, quan la noia forma la bossa. Pot ser que hagis agafat un fulard i hagis repetit els moviments fins a trobar les paraules. Tot un repte, la descripció, i resolt amb èxit.

  • Josep Casals Arbós | 06-12-2018

    Seria un relat amb sorpresa final si no fos. Si no fos que es presenta dins del mes dedicat a l’escultura i llavors ja s’intueix, el final. En aquest cas potser la sorpresa seria que no es tractés d’una estàtua, però llavors ja no s’ajustaria a les condicions de la convocatòria del mes... quin lio. En qualsevol cas, la qualitat literària del teu Plany és evident.

  • Josep Casals Arbós | 30-11-2018

    El final. És el final —les dues últimes frases— el que dona sentit de conte al relat. Un relat ben dissenyat, desenvolupat i hàbilment culminat. Enhorabona!
    (I qui li havia de dir a l'emperadriu que acabaria treballant a la cadena de muntatge d'una fàbrica de cotxes, oi?)

  • Josep Casals Arbós | 21-11-2018

    Dóna gust veure amb quina intensitat escrius! Endavant!

  • Josep Casals Arbós | 21-11-2018

    Que li agradi construir no implica que arribi a ser un bon constructor. Però pot arribar a ser arquitecte, que una cosa no té a veure amb l'altra.
    Salutacions, Joan!

  • Josep Casals Arbós | 20-11-2018

    Bona entrada de curs, Materile. Amb un llenguatge que traspua melancolia i nostàlgia, ens has fet aguaitar a l'univers de les mítiques colònies a través d'una anècdota del teixit de complicitats que hi havia. I estic d'acord que estaven construïdes amb una arquitectura característica, inconfusible.

  • Josep Casals Arbós | 20-11-2018

    Bonic retrobar-te per aquí, Enriqueta, i compartit i mirar de competir aquesta convocatòria.
    I bonic llegir-te aquest apunt d'història de la vida rural fet conte. Sempre que miro els marges penso en persones com el teu Pitu, que no tenien mòbil, ni llum a casa, ni... i el concepte "temps" era tan diferent! És important deixar-ne constància perquè els boscos i les garrigues ja estan recuperant les feixes dels vessants.

  • Josep Casals Arbós | 27-05-2017

    El principal aspecte simbòlic que he sabut veure en aquest fragment és el sentiment de superioritat que, segons els antecedents que ens ha aportat el Lluís, es deriva d’un bon pedigrí. Enmig de la magnífica descripció fotogràfica de l’escena hi ha una frase reveladora: “Però ell es va inclinar endavant, i la cara li lluïa amb una diversió petrificada”: malgrat les dificultats, l’hereu dominava la situació i ho gaudia.

    La intervenció de les noies, llegint només aquest fragment, tan sols em serveix per ressaltar una mica el paper de centre d’univers del genet. Ben mirat, en el fragment no hi ha una perspectiva més àmplia de l’escena; no se sap si aquest pas a nivell està dins o a tocar d’una ciutat o enmig d’un prat, ni en quin lloc estan situades les germanes en relació a l’home del cavall, ni perquè són allí.

  • Josep Casals Arbós | 21-05-2017

    La Mai Ling, el papa, l’Ernesto, l’Elisabeth, la mare, el terapeuta...aquest garbull de personatges de cop i volta i en poc espai podria dissuadir de prosseguir la lectura. Podria, però has aconseguit crear tensió i curiositat. El lector voldrà saber qui és qui i què passa amb la Mai Ling.

    Amb el fragment que ens mostres, jo no sóc capaç de veure-hi caracteritzat ni el personatge principal —que interpreto que és l’adolescent Elizabeth— ni cap altre. Només intueixo que tots són peculiars, per no dir rars. Si bé la descripció indirecta d’un personatge era un del dos objectius de l’exercici, jo no crec que això s’hagi de fer necessariament a l’inici. Es pot anar fent a mesura que creix el text. El que sí considero molt important és que el començament creï expectatives i el fragment que ens mostres ho fa.

    Com a proposta, a l’última frase jo hi inseriria un “però”: « En arribar al lloc de l'hamaca, però, veu que el cos ja no hi és»

  • Josep Casals Arbós | 20-05-2017

    Rutinari, ordenat, net i pulcre, meticulós, una mica distant, discret, previsor... són adjectius que et venen al cap mentre vas llegint com el senyor Vicenç ens explica l’inici d’aquell dia. En principi, un personatge d’aquestes característiques no despertaria cap mena d’interès, però amb quatre tocs basats en el contrast, ben inserits, l’autor s’encarrega de crear expectatives. El primer toc és a l’inici de l’inici: “Aquell funest dia...” i més endavant “La camisa va quedar estripada i plena de sang” i ja no hi ha cap més referència fins al final: “Fins aquell dia”. I distribuïdes entre la detallada descripció dels hàbits del personatge, un parell d’insinuacions —els mals pensaments i els impulsos pecaminosos. La fórmula, interpreto, consisteix en transmetre la idea que el senyor Vicenç n’ha fet una que farà exclamar: Qui ho havia de dir! (després ja es veurà si objectivament n’hi ha per tant)
    Un cop plantejada la intencionalitat de l’autor, penso si cal valorar el nivell de detall, la minuciositat de les descripcions. En aquest aspecte jo seria partidari d’una recerca més estricta de l’essencialitat, d’alló que és imprescindible per aconseguir l’efecte desitjat.
    Quan he començat a llegir, en el primer paràgraf he vist una manera d’expressar que m’ha sobtat: “I de seguida la vàter, puntualitat... “ Després he comprovat que aquesta expressivitat és manté, discretament, en el decurs del relat i per tant en resulta un llenguatge coherent; especialment perquè es tracta d’una narració en primera persona.
    No he trobat ni una falta d’ortografia que recriminar, mecaxis! Ha estat un plaer llegir-te, Lluís, espero poder saber quina l’ha feta aquest home tan com cal... Ah, i enhorabona pública per aquesta iniciativa!

Últimes intervencions al Fòrum de l'autor

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: