Mira quins records tan emotius que provoques! Un relat molt característic d’E. Viladoms, en el qual et mous amb l’encert, la desimboltura i l’eficàcia que ens tens habituats. A veure què faràs per tancar el curs ¿pel•lícula o fotografia?

se't troba a faltar, ovella esgarriada.

Ostres, que bé que has traslladat la idiosincràsia d’una residència per a gent gran! Amb uns pocs matisos ben triats i ben escrits has dotat el relat d’un realisme contundent!
Fins al mes que ve, Viladoms, el de la poesia... o la literatura... o el còmic... a veure si el meu personatge és més curós amb les sensibilitats.

A veure, a veure si el mes que ve ballaràs i faràs teatre... de moment ens has delectat amb una escena infantil escrita des de l’enyorança; tendra, visual. I amb un rerefons molt ben insinuat.

Deliciós. Un primer paràgraf que estableix el context i després el relat llisca intimista i sensorial —aquesta primera persona— en paral•lel al Boig Per Tu. I hi havies d’incloure el petó desmaiat.

En aquest conte et separes una mica de la teva línia temàtica més habitual i fins i tot et permets aquest desenllaç fantàstic. Sembla que coneixes bé la tècnica de la pintura o si més no això demostres, sense embafar. A veure què faràs amb la música.
Per cert... sabem si els presos polítics que s’apunten a pintura tenen accés al taller fora d’hores? Haurien de llegir aquest relat.

És ben cert que pocs humans són capaços de dibuixar, a mà alçada, un cercle perfecte i, a més a més, situar-hi un punt al centre exacte. Les obres d’art quasi sempre són el resultat del maridatge entre el talent i el treball... el teu, és un molt bon relat, Ferran. Per la idea, la manera de transmetre-la i per la capacitat de provocar diversos nivells d’interpretació.

Jo hi he vist una prosa poètica molt adient al concepte aquarel·la, ben definida, per altra banda, per unes imatges encertades, i el ritme. D'aquesta manera, el gir final -amb l'última paraula- resulta molt potent.

T’ha quedat rodó, Viladoms. Saps? T’he imaginat escrivint la primera part del relat, quan la noia forma la bossa. Pot ser que hagis agafat un fulard i hagis repetit els moviments fins a trobar les paraules. Tot un repte, la descripció, i resolt amb èxit.

Seria un relat amb sorpresa final si no fos. Si no fos que es presenta dins del mes dedicat a l’escultura i llavors ja s’intueix, el final. En aquest cas potser la sorpresa seria que no es tractés d’una estàtua, però llavors ja no s’ajustaria a les condicions de la convocatòria del mes... quin lio. En qualsevol cas, la qualitat literària del teu Plany és evident.

El final. És el final —les dues últimes frases— el que dona sentit de conte al relat. Un relat ben dissenyat, desenvolupat i hàbilment culminat. Enhorabona!
(I qui li havia de dir a l'emperadriu que acabaria treballant a la cadena de muntatge d'una fàbrica de cotxes, oi?)

Dóna gust veure amb quina intensitat escrius! Endavant!

Que li agradi construir no implica que arribi a ser un bon constructor. Però pot arribar a ser arquitecte, que una cosa no té a veure amb l'altra.
Salutacions, Joan!

Bona entrada de curs, Materile. Amb un llenguatge que traspua melancolia i nostàlgia, ens has fet aguaitar a l'univers de les mítiques colònies a través d'una anècdota del teixit de complicitats que hi havia. I estic d'acord que estaven construïdes amb una arquitectura característica, inconfusible.

Bonic retrobar-te per aquí, Enriqueta, i compartit i mirar de competir aquesta convocatòria.
I bonic llegir-te aquest apunt d'història de la vida rural fet conte. Sempre que miro els marges penso en persones com el teu Pitu, que no tenien mòbil, ni llum a casa, ni... i el concepte "temps" era tan diferent! És important deixar-ne constància perquè els boscos i les garrigues ja estan recuperant les feixes dels vessants.