T’ha quedat rodó, Viladoms. Saps? T’he imaginat escrivint la primera part del relat, quan la noia forma la bossa. Pot ser que hagis agafat un fulard i hagis repetit els moviments fins a trobar les paraules. Tot un repte, la descripció, i resolt amb èxit.

Seria un relat amb sorpresa final si no fos. Si no fos que es presenta dins del mes dedicat a l’escultura i llavors ja s’intueix, el final. En aquest cas potser la sorpresa seria que no es tractés d’una estàtua, però llavors ja no s’ajustaria a les condicions de la convocatòria del mes... quin lio. En qualsevol cas, la qualitat literària del teu Plany és evident.

El final. És el final —les dues últimes frases— el que dona sentit de conte al relat. Un relat ben dissenyat, desenvolupat i hàbilment culminat. Enhorabona!
(I qui li havia de dir a l'emperadriu que acabaria treballant a la cadena de muntatge d'una fàbrica de cotxes, oi?)

Dóna gust veure amb quina intensitat escrius! Endavant!

Que li agradi construir no implica que arribi a ser un bon constructor. Però pot arribar a ser arquitecte, que una cosa no té a veure amb l'altra.
Salutacions, Joan!

Bona entrada de curs, Materile. Amb un llenguatge que traspua melancolia i nostàlgia, ens has fet aguaitar a l'univers de les mítiques colònies a través d'una anècdota del teixit de complicitats que hi havia. I estic d'acord que estaven construïdes amb una arquitectura característica, inconfusible.

Bonic retrobar-te per aquí, Enriqueta, i compartit i mirar de competir aquesta convocatòria.
I bonic llegir-te aquest apunt d'història de la vida rural fet conte. Sempre que miro els marges penso en persones com el teu Pitu, que no tenien mòbil, ni llum a casa, ni... i el concepte "temps" era tan diferent! És important deixar-ne constància perquè els boscos i les garrigues ja estan recuperant les feixes dels vessants.

El principal aspecte simbòlic que he sabut veure en aquest fragment és el sentiment de superioritat que, segons els antecedents que ens ha aportat el Lluís, es deriva d’un bon pedigrí. Enmig de la magnífica descripció fotogràfica de l’escena hi ha una frase reveladora: “Però ell es va inclinar endavant, i la cara li lluïa amb una diversió petrificada”: malgrat les dificultats, l’hereu dominava la situació i ho gaudia.

La intervenció de les noies, llegint només aquest fragment, tan sols em serveix per ressaltar una mica el paper de centre d’univers del genet. Ben mirat, en el fragment no hi ha una perspectiva més àmplia de l’escena; no se sap si aquest pas a nivell està dins o a tocar d’una ciutat o enmig d’un prat, ni en quin lloc estan situades les germanes en relació a l’home del cavall, ni perquè són allí.

La Mai Ling, el papa, l’Ernesto, l’Elisabeth, la mare, el terapeuta...aquest garbull de personatges de cop i volta i en poc espai podria dissuadir de prosseguir la lectura. Podria, però has aconseguit crear tensió i curiositat. El lector voldrà saber qui és qui i què passa amb la Mai Ling.

Amb el fragment que ens mostres, jo no sóc capaç de veure-hi caracteritzat ni el personatge principal —que interpreto que és l’adolescent Elizabeth— ni cap altre. Només intueixo que tots són peculiars, per no dir rars. Si bé la descripció indirecta d’un personatge era un del dos objectius de l’exercici, jo no crec que això s’hagi de fer necessariament a l’inici. Es pot anar fent a mesura que creix el text. El que sí considero molt important és que el començament creï expectatives i el fragment que ens mostres ho fa.

Com a proposta, a l’última frase jo hi inseriria un “però”: « En arribar al lloc de l'hamaca, però, veu que el cos ja no hi és»

Rutinari, ordenat, net i pulcre, meticulós, una mica distant, discret, previsor... són adjectius que et venen al cap mentre vas llegint com el senyor Vicenç ens explica l’inici d’aquell dia. En principi, un personatge d’aquestes característiques no despertaria cap mena d’interès, però amb quatre tocs basats en el contrast, ben inserits, l’autor s’encarrega de crear expectatives. El primer toc és a l’inici de l’inici: “Aquell funest dia...” i més endavant “La camisa va quedar estripada i plena de sang” i ja no hi ha cap més referència fins al final: “Fins aquell dia”. I distribuïdes entre la detallada descripció dels hàbits del personatge, un parell d’insinuacions —els mals pensaments i els impulsos pecaminosos. La fórmula, interpreto, consisteix en transmetre la idea que el senyor Vicenç n’ha fet una que farà exclamar: Qui ho havia de dir! (després ja es veurà si objectivament n’hi ha per tant)
Un cop plantejada la intencionalitat de l’autor, penso si cal valorar el nivell de detall, la minuciositat de les descripcions. En aquest aspecte jo seria partidari d’una recerca més estricta de l’essencialitat, d’alló que és imprescindible per aconseguir l’efecte desitjat.
Quan he començat a llegir, en el primer paràgraf he vist una manera d’expressar que m’ha sobtat: “I de seguida la vàter, puntualitat... “ Després he comprovat que aquesta expressivitat és manté, discretament, en el decurs del relat i per tant en resulta un llenguatge coherent; especialment perquè es tracta d’una narració en primera persona.
No he trobat ni una falta d’ortografia que recriminar, mecaxis! Ha estat un plaer llegir-te, Lluís, espero poder saber quina l’ha feta aquest home tan com cal... Ah, i enhorabona pública per aquesta iniciativa!

El teu text sí que fa pensar, Joan Albert. A mi m’ha fet pensar en com es pot arribar a transformar el comportament humà en determinades circumstàncies. I això que he mirat de llegir el teu exercici amb l’esperit crític requerit, centrat en els aspectes proposats: la descripció indirecta del caràcter del protagonista i la força com a inici.
Mirar, no; observar. Aquesta màxima i l’avi es converteixen en una mena de remor de fons, de fil conductor del relat. D’aquest inici d’història que compleix amb escreix la doble funció de situar el lector en un determinat context històric i humà i de crear expectatives, desig de seguir llegint, de saber si finalment el noi fugirà.
El protagonista es va caracteritzant al mateix temps que avança la acció, i es veu com també va evolucionant, s’endureix. La tria de narració en primera persona limita la possibilitat de descripció física, però això s’assumeix, no és cap demèrit.
Trobo molt justificada la cruesa en la descripció de l’escena de la mort de l’Emilia i el seu pare. Com per recordar-nos que els fets en que es basa la narració van passar realment i van ser així de monstruosos. També ens adverteix que el protagonista trobarà força entrebancs abans no pugui assolir el seu propòsit de fugir i tornar amb l’avi.
Alguns aspectes argumentals a comentar: no he acabat d’entendre per què era important evitar anar al centre del vagó; sí que entenc que al protagonista li sembli simpàtica la Emília, és una percepció primària, però ¿en que es basa per afirmar que és intel•ligent? I ¿com va saber que el pare de l’Emilia era de Milà i enginyer?
Per comentar aspectes gramaticals seré agosarat perquè si parléssim en termes musicals diria que toco d’oïda, sense coneixements de solfeig. No he percebut aspectes dissonants en la sintaxi i opino que en general la puntuació és molt encertada i confereix al text un ritme natura, agradable de llegirl. Hi ha paràgrafs amb una sola frase curta (I això faria / Jo tornaria) situats estratègicament per transmetre la determinació encara intacta del protagonista). Crec que on has escrit “Jo trobava a faltar als pares i a l'avi” hi hauria de dir “Jo trobava a faltar els pares i l’avi” / “M'agradava, en feia sentir bé” - “...em feia ..” / “el tren es va aturar a un poble” – “... en un poble” Per mi no són aspectes importants i m’hi fixo més que res per aprendre i sóc conscient que fins i tot puc no tenir raó.
Molt bon text, Joan Albert, en tots els sentits.

Assumida la bona escriptura de Mercè Rodoreda (a mi m’agrada molt si no n’abuso) he mirat de parar atenció en els aspectes que, com diu el Lluís, poden influir en la meva manera d’escriure.
El primer capítol d’una novel•la, a l’igual que el primer paràgraf d’un conte, han de despertat interès, crear expectatives. Provocar el desig de seguir llegint. Crec que l’autora ho aconsegueix fent que la Colometa sedueixi el lector i insinuant el conflicte. Només l’insinua, però ja se sap que la Colomatea es farà un fart de patir.
Quant als personatges, el capítol està consagrat a la Colometa. L’amiga i el nou pretenent s’esbocen. El personatge protagonista creix a mesura que avança el capítol. Inserint un detall aquí, una descripció més extensa allà, una manera d’expressar-se... i al final el lector ja en coneix un munt de coses: com vesteix aquella tarda, de què treballa, que té un promès empleat a les cuines del Colón, que no sap dir no, que és jove i plena d’energia, innocent... El ritme viu que transmet l’aconsegueix utilitzant la primera persona, els connectors, frases curtes fins i tot d’una sola paraula i també algunes reiteracions i elements que acompanyen tota la narració com la mare morta i la goma dels enagos.
Un detall tipogràfic que no recordava de l’autora és aquesta manera d’introduir les altres veus després d’una coma: “... i mentre badava una veu a l’orella va dir-me, ballem?” I d’aquesta manera quan vol destacar una frase la posa després dels dos punts i a part:

“I si el meu promès ho sap?”

I així, deixant la sentència surant en el blanc del paper, ens fa la primera insinuació del conflicte. En general, les veus després de les comes li funcionen correctament excepte, opino, en el penúltim paràgraf, on pot crear confusió (a mi me n’ha creat fins que l’he rellegit un parell o tres de cops)

Només hi ha una frase que no m’encaixa en el lloc on l’has situada, Sílvia: “La gravidesa cau com un sac estripat contra el terra i aixeca pols i dolor que no poden abastar-me.” Pel demés, és un text en dos temps que experimenta amb el contrast entre el blanc i el negre, el bé i el mal, ja joia i el dolor, el que va ser i el que és.
Però més enllà de pretendre assolir el fons del significat —mai no em sento prou a l’alçada— són el lèxic, el to, el ritme, la senzillesa retòrica, el registre homogeni i un algun que altre ingredient secret que fan que la teva literatura sigui tan especial. Una vegada me’n vaig enamorar i encara n’estic.

Enhorabona per la selecció, Montse. Per a mi també ha estat molt gratificant compartir amb tu el camí pels relats d'aquest cicle.

Com no podia ser d’altra manera, aquest nou i últim relat de cicle no només segueix la pauta suggerida pel concurs sinó que també té un to i un fons que l’uneix al fil conductor que has creat amb els altres relats de la sèrie. En aquest cas, la gran quantitat d’informació en tan poc espai el fa una mica difícil de seguir pels desconeixedors de la mitologia com ara jo, però vist amb el conjunt té l’encant d’aquest estil tan personal que has adquirit. A continuar, Edgar!