La seva senzillesa em sembla un mèrit més. No entenc les crítiques en aquest sentit.

Poques paraules i ben triades, especialment un "també" molt intencionat. Un "també" també aplicables a moltes altres coses més enllà de l'onanisme.

Llegida globalment, percebo un ritme agradable. No sé expresar-ho en termes ortodoxos, sóc un nignorant en poesia, però he percebut una cadència estudiada, com d'una cançó globalment ben construida. especialment quan, naturalment a soles, l'he llegit en veu alta.

Pel que fa el tema, que sigui obvi i conegut (i aquí hi ha molt a dir...) no vol dir que sigui acceptat amb naturalitat i fins i tot amb alegria... i no vol dir que aquests actes amorosos individuals tinguin la mateixa consideració social en el cas de les dones que en el cas dels homes... Així que la seva claredat, concissió, contundència, em semblen encara més idònies. D'altra banda, què millor que una obvietat ben sòlida per a trencar prejudicis!!!...


Si vols llançar una pedra contra un vitrall, triaràs un bon roc, és a dir, que pesi el màxim en el mínim volum. no un trocet de cotó o una esponja, o una peça de fina seda bellament estampada... o un manat de bledes... per dir alguna cosa.

...Així que les demandes de més lirisme, de recreació en un poètic erotisme, de més detalls (marrans o no marrans) serien adients per a peces amb altres finalitats com emocionar (àrea emotiva) o escalfar genitals (àrea sensual)... Però aquest poema va directe al cervell (àrea intel·lectiva),. No es pot viure (ni escriure) només de llagrimetes i esgarrifances.

Tant de bo totes les dones poguéssin viure la seva llibertat sexual amb aquesta franquesa i orgull. Seria també el millor per a als homes... intel·ligents i emocionalment madurs.

S'ha posat en qüestió si això és art (poesia) o no ho és... doncs això depèn del que cadascú esperi de l'art. Si art és almíbar, doncs no ho és. Si art és complexitat... doncs no ho es. Si sempre ha de ser subtil i ple de dobles lectures, doncs tampoc és art. Si la poesia ha d'estar plena de figures i metàfores a més glòria de la vanitat de l'autor, doncs tampoc és art.

Potser no és art. Només puc dir que m'agradaria, algun dia, escriure alguna cosa així. Tan difícil de tan senzilla, tan oculta de tan evident, tan oblidada de tan certa. (Ja veieu que la concissió no és el meu fort).

Tiamat. endavant. No t'escoltis els lladrucs dels inquisidors. Jo hi poso un 10.

La seva senzillesa em sembla un mèrit més. No entenc les crítiques en aquest sentit.

Poques paraules i ben triades, especialment un "també" molt intencionat. Un "també" també aplicables a moltes altres coses més enllà de l'onanisme.

Llegida globalment, percebo un ritme agradable. No sé expresar-ho en termes ortodoxos, sóc un nignorant en poesia, però he percebut una cadència estudiada, com d'una cançó globalment ben construida. especialment quan, naturalment a soles, l'he llegit en veu alta.

Pel que fa el tema, que sigui obvi i conegut (i aquí hi ha molt a dir...) no vol dir que sigui acceptat amb naturalitat i fins i tot amb alegria... i no vol dir que aquests actes amorosos individuals tinguin la mateixa consideració social en el cas de les dones que en el cas dels homes... Així que la seva claredat, concissió, contundència, em semblen encara més idònies. D'altra banda, què millor que una obvietat ben sòlida per a trencar prejudicis!!!...


Si vols llançar una pedra contra un vitrall, triaràs un bon roc, és a dir, que pesi el màxim en el mínim volum. no un trocet de cotó o una esponja, o una peça de fina seda bellament estampada... o un manat de bledes... per dir alguna cosa.

...Així que les demandes de més lirisme, de recreació en un poètic erotisme, de més detalls (marrans o no marrans) serien adients per a peces amb altres finalitats com emocionar (àrea emotiva) o escalfar genitals (àrea sensual)... Però aquest poema va directe al cervell (àrea intel·lectiva),. No es pot viure (ni escriure) només de llagrimetes i esgarrifances.

Tant de bo totes les dones poguéssin viure la seva llibertat sexual amb aquesta franquesa i orgull. Seria també el millor per a als homes... intel·ligents i emocionalment madurs.

S'ha posat en qüestió si això és art (poesia) o no ho és... doncs això depèn del que cadascú esperi de l'art. Si art és almíbar, doncs no ho és. Si art és complexitat... doncs no ho es. Si sempre ha de ser subtil i ple de dobles lectures, doncs tampoc és art. Si la poesia ha d'estar plena de figures i metàfores a més glòria de la vanitat de l'autor, doncs tampoc és art.

Potser no és art. Només puc dir que m'agradaria, algun dia, escriure alguna cosa així. Tan difícil de tan senzilla, tan oculta de tan evident, tan oblidada de tan certa. (Ja veieu que la concissió no és el meu fort).

Tiamat. endavant. No t'escoltis els lladrucs dels inquisidors. Jo hi poso un 10.

La seva senzillesa em sembla un mèrit més. No entenc les crítiques en aquest sentit.

Poques paraules i ben triades, especialment un "també" molt intencionat. Un "també" també aplicables a moltes altres coses més enllà de l'onanisme.

Llegida globalment, percebo un ritme agradable. No sé expresar-ho en termes ortodoxos, sóc un nignorant en poesia, però he percebut una cadència estudiada, com d'una cançó globalment ben construida. especialment quan, naturalment a soles, l'he llegit en veu alta.

Pel que fa el tema, que sigui obvi i conegut (i aquí hi ha molt a dir...) no vol dir que sigui acceptat amb naturalitat i fins i tot amb alegria... i no vol dir que aquests actes amorosos individuals tinguin la mateixa consideració social en el cas de les dones que en el cas dels homes... Així que la seva claredat, concissió, contundència, em semblen encara més idònies. D'altra banda, què millor que una obvietat ben sòlida per a trencar prejudicis!!!...


Si vols llançar una pedra contra un vitrall, triaràs un bon roc, és a dir, que pesi el màxim en el mínim volum. no un trocet de cotó o una esponja, o una peça de fina seda bellament estampada... o un manat de bledes... per dir alguna cosa.

...Així que les demandes de més lirisme, de recreació en un poètic erotisme, de més detalls (marrans o no marrans) serien adients per a peces amb altres finalitats com emocionar (àrea emotiva) o escalfar genitals (àrea sensual)... Però aquest poema va directe al cervell (àrea intel·lectiva),. No es pot viure (ni escriure) només de llagrimetes i esgarrifances.

Tant de bo totes les dones poguéssin viure la seva llibertat sexual amb aquesta franquesa i orgull. Seria també el millor per a als homes... intel·ligents i emocionalment madurs.

S'ha posat en qüestió si això és art (poesia) o no ho és... doncs això depèn del que cadascú esperi de l'art. Si art és almíbar, doncs no ho és. Si art és complexitat... doncs no ho es. Si sempre ha de ser subtil i ple de dobles lectures, doncs tampoc és art. Si la poesia ha d'estar plena de figures i metàfores a més glòria de la vanitat de l'autor, doncs tampoc és art.

Potser no és art. Només puc dir que m'agradaria, algun dia, escriure alguna cosa així. Tan difícil de tan senzilla, tan oculta de tan evident, tan oblidada de tan certa. (Ja veieu que la concissió no és el meu fort).

Tiamat. endavant. No t'escoltis els lladrucs dels inquisidors. Jo hi poso un 10.