de la utilitat que els maniquins tinguin mugrons (sobretot en el cas dels que representen homes).
el maniquí com a element eròtic festiu ha estat força utilitzat, car aquest relat em fa recordar-ne d'altres (en especial una peli (bastant idiota, perquè negar-ho) americana dels 80).

sempre existeix aquesta opció.
i potser sigui amoral.
i potser il.legal.
però, també, potser, excitant.
des del jurat "Personatge de ficció posa't les piles, per favor!", el nostre veredicte es que, la professora de ficció hauria d'optar per l'opció estudiantil, per veure que passa.
fotre's a la cova del llop sempre es molt més divertit, que llogar un DVD i veure'n la pel.licula que algú altre pogui rodar.
;)

m'agrada la mitologia (sobretot la grega i la nórdica). la mitologia cristiana mai m'acabat de convencer (que dimonis fa el Dimoni governant l'infern i "càstigant als culpables"?¿ vull dir, si jo fos el dimoni, en teoria la maldat absoluta, faria un exercercit amb tots els homes dolents que anessin arribant a l'infern).
tanmateix haig d'admetre que existeix una vessant que m'interesa força. la que lliga els nazis amb els objectes sagrats (com el sant calzé o la llança de "longinos"). deu ser per culpa d'en Hellboy..........

A "L'última nit de Borís Grushenko" de Woody Allen (últimament massa sobrevalorat) hi ha una escena gènial (tota la pelicula es molt bona, prefereixo aquest Allen a "altres Allens", encara que això a ell no sembla agradar-li massa, com va deixar força clar a "Stardust Memories").
Grushenko (Allen) s'enrola a l'exercit rus per lluitar contra els Francesos. Finalment la batalla acaba. El terreny es plé de moribunts o morts (francesos i rusos, sobretot rusos). Llavors un sacerdot ortodox es passeja pel camp dient: -"Déu està en nosaltres! Per això hem guanyat, Déu és amb nosaltres!". I Grushenko, que és a prop contesta:-"Sí, ha estat una sort que Déu estigués amb nosaltres, per que si no hauría estat una masacre"............

diuen que l'infern es plé de bones intencións.
creure que no pre-jutjem a la gent es utòpic. ùtòpic, en gran part per què el cervell humà funciona pre-jutjant (quant el nostre cervell veu una cosa per primer cop, busca dins les "imatges" que ja coneix per fer-s'en una primera idea.....)
pre-jutjem a la gent.
quant anem a lligar.
quant comprem el pà.
quant el totxo de l'antitat bancaria triga dos minuts per atendre'ns per què està parlant per teléfon.
pre-jutjem quant algú truca a la porta de casa nostre.
pre-jutjem quant anem pel carrer. aquella és una meuca, segur, una faldilla tan curta es ho que indica; aquell altre és un especulador, segur, el vestit Massimo dutti el delata.....
el problema es creure que som més del que som. mola creure's alguna cosa important, pero potser no ho som. no som bones persones, per que la bondat no existeix (es tracta només d'una idea humana i per tal totalment subjectiva; cadascú té la seva noció de bondat o maldat).

algú acaba de veure "Destino Final"...........

em sembla que és a Asfixia (o potser és a Fatasmas) on en chuck escriu una versió similar del tema. totalment recomenable.....

ostres Tiamat t'has passat 3 pobles....¿com que la página 33 del kamasutra no? ¿que dimonis vol dir aixó? precisament la 33 havia de ser? sincerament, soc tal y com descrius al text. tinc totes aquestes virtuts i algunes més. tanmateix la meva posició preferira del kamasutra es exactament la que surt vellament narrada a la pàgina 33. ja sé, ja sé. al principi pot incomodar. tanmateix amb una miqueta de pràctica i basalina (o mantega, com aquella mítica pelicula) tot es diversió.......
una auténtica llástima.....

Evidentment Ulises mai va voler tornar a acasa. Realment algú es pot creure que preferia tornar amb Penelope i en Telemaco, quant, constantment estava inmers en orgies varies (bruixes per aquí, bruixes per allí, i el cap i a la fí una bònica orgía). El fat dels Déus era una escussa. El tio li agradava la farra, i per això no l'hi van veure el pèl per casa durant tant de temps (començant per anar a una guerra força idiota). Evidentment al final va tornar (que dimonis, una dona que fregui els plats i netegi la casa sempre és benvinguda). Irònicament, la metàfora catalana del camí d'Ítaca és força encertada; ens agrada més el camí, el pensar que algun cop hi serem, que no pas ser-hi (la imaginació fa miracles, entre els quals creure que alló que més desitjem és perfecte)......

per cert, ho més irònic de tot (potser) és que el nom original del personatge es Odiseu (Ulises es la versió romana); ja veig, ara comenceu a entendre per què l'obra es titula "La Odisea"?¿...molt camí a Ítaca, molta personalitat històrica, però als 5 segons, canviem els noms dels personatges.....je,je,je

"Blacksad", en serio, no he llegit el teu poema (últimament trobo que tot ho que s'escriu aquí és més aviat massa "suat"). Tanmateix m'ha fet gràcia veure el teu avatar. Jejejej, "Blacksad" ?¿¿ Realment t'agrada? no trobés que normalment li falla el color?¿ (de la manera que dibuixa, no seria més efectiu un color més "sòlid"?¿).....

em sembla de bastant XXXXX (per no dir una cosa pitjor) confondre l'autor d'un relat amb els personatges d'una obra seva. Personalment no estava d'acord en que l'Elvira llegís el pregó (entre altres motius no crec que sigui un exemple literari, per molts llibres de Manolitas gafotas que vengui). Pero argumentar que una conversa de dos personatges representa ho que la senyora pensa em sembla que indica que vosté no a entes res. La ficció es ficció. I els escriptors (siguin l'Elvira Linda o en Bret Easton Ellis) tenen dret a crear personatges tan repugnants com vulguin, per que al cap i a la fí son ficció.