Estimat Lluís,

amb això de volar, jo crec que el sistema límbic pren el control i es dispara la por irracional molt ben dibuixada en aquest relat.
Per altra banda, malgrat que el relat està basat en un cas real com molt agosarat i extremista, jo crec que tots hem sentit o sentim aquesta por al pujar a un avió. O al menys, crec que tota persona temorosa de Deu hauria se sentir aquesta por. Jo personalment, quan pujo a un avió, sovint tinc la sensació de acomiadar-me, de fer revisió vital i de enfrontar-me al meu destí amb la cara el més alta possible. O sigui, que no faig testament però en falta poc.
Per altra banda, el que no acabo d’entendre es perquè no tinc la mateixa sensació amb les mans al volant del meu cotxe quan tots sabem que la carretera es molt més perillosa que els avions. Serà perquè tinc la sensació “irreal” de que jo porto el control de les circumstancies?
Et desitjo molt bons futurs vols, sobre tot, si produeixen relats com aquest.
Joan

Estimat Lluís, certament els cecs estan privats d’una resposta ràpida davant d’una agressió per manca d’un sentit principal com ara ho es el de la vista.
Per altra banda, tinc entès que construeixen un mon interior molt ric, que no es distreu fàcilment amb el vici de les imatges que tant enlluernen al cervell.
Per això, es fàcil entendre que’n Xesco hagi de recórrer a la venjança com a plat que sempre es serveix fred però en aquest cas escalfat per la ràbia de l’afronta. Xesco sembla una d’aquelles persones que tenen molt clar que el que la fa, la paga, i més si els actes punibles van ser comesos amb malicia i xuleria.
Felicitats per l’atmosfera creada al relat!

Joan

Lluís, has descobert la verdadera raó del èxit de la Coca-Cola. No son les fulles de coca (que ja no em porta), ni es seu caràcter digestiu; son les bombolles.
Com se li va acudir al agosarat d’en Bautista Aparici de donar-li al malfactor espia Pemberton aquella bosseta amb la barreja màgica de cítric i soda?
Va ser aquest fet el que va canviar el destí d’Aielo-Atlanta. I tot per un tema de banyes, que el llit es el pitjor camp de batalla per un empresari.
Ara que acabo de veure perdre al Barça davant del Chelsie, el teu relat en porta aquell tuf amarg que gairebé sempre envolta les grans proeses dels valencians, dels catalans i dels espanyols en general. Ho fem molt bé, som uns genis, a base d’esforç ho tenim gairebé a punt... però s’ho acaba emportant un altre que sempre resulta que es una mica mes llest, el llest de torn.
No hi ha manera de deixar de ser un país de segona, tanmateix el teu compte si que es de primera.
Per acabar em sento orgullós d’haver pogut engrescar el teu geni creatiu amb aquesta xafarderia valenciana i em sento molt ben pagat, una dedicatòria!
Gràcies sinceres,
Joan