Foto de perfil de Jam Malson

Jam Malson

204 Relats, 177 Comentaris
106036 Lectures
Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Un dia una amiga em va comentar que tenia una amiga que escrivia i penjava els seus escrits en un web. Aquella mateixa nit vaig entrar a relatsencatala. I després de llegir els relats d'aquesta autora, el cuquet literari se'm va bellugar més que mai.
Mesos més tard, després de pensar-ho molt, vaig decidir penjar en aquest web les històries i cabòries diverses que sempre m'han voltat pel cap i signar-les amb el pseudònim "Jam Malson".

FORÇA I ENDAVANT!

.....................................................................

SINUOSITAT

************************************
************** E ********************
**************** L*******************
****************** C ****************
******************** A **************
********************** M ************
*********************** Í ************
********************** D ************
******************* E ***************
***************** L *****************
************** A ********************
************ V **********************
*********** I ***********************
************* D *********************
*************** A *******************
****************** É ****************
******************** S **************
********************* S *************
******************** I ***************
****************** N ****************
**************** U ******************
************** Ó ********************
************* S *********************
************** C ********************
**************** O ******************
***************** M ****************
******************* E ***************
******************* L ***************
***************** D’ *****************
*************** U *******************
************** N ********************
*************** A *******************
***************** S ******************
****************** E *****************
**************** R ******************
**************** P *******************
*************** • • *******************
**************** ^ *******************
*************************************
....................................................................

PUNTS DE VISTA

Sóc la creu de la moneda,
la cara fosca de la lluna.
Sóc la negació de la mirada,
allò que ningú no vol ser.
Sóc un eclipsi de sol,
la paraula vestida de dol.
Sóc un punt i a part,
un zero a l'esquerra.
Sóc el que cerca i no troba,
el que en un vas d'aigua s'ofega.
Sóc l'esbós d'un projecte,
el traç d'un llapis sense mina.
Sóc la flama que no escalfa,
la llum que no il·lumina.
Sóc un paralític que camina,
un cec que vigila,
un mort que respira.
Sóc la nota dissonant,
l'ocell que no vola,
un peix fora de l'aigua,
l'os que ennuega la gola.
Sóc la carícia d'un eriçó,
la fiblada d'una vespa,
la guitza d'una mula,
el bes d'un escurçó.
Sóc la pols del camí,
la pedra dins la sabata.

Però sóc un cas meravellós
segons el meu psiquiatre.

.....................................................................

1 d'octubre de 2017
21 de desembre de 2017

DEMOCRÀCIA

De la malvolença
d’aquells que et voldrien muda,
et defensarem.
I amb la voluntat d’un poble
que anhela viure en llibertat,
usarem de manera ferma
el mitjà de favor més humà:
Posarem en forma de vot
el nostre desig dins una urna.

Serà aquest gest ple d’il·lusió
i, tant o més fort,
carregat de pau,
la millor de les defenses possibles.
Que per molts que en siguin
aquells que et voldrien sorda i cega,
els nostres sentits són teus.
De tu, en tindrem cura
dia i nit, any rere any.

------------------------------------------------

I MIRO I PARLO I CAMINO I ESTIMO

Ell creu ser el meu amo.
I amb arrogància i menyspreu
em diu que no em sé veure,
perquè més enllà dels seus ulls
la meva mirada és cega.
I em diu que ningú no m’escolta,
perquè més enllà de la seva llengua
el meu parlar no té sentit.
I em diu que no em sé trobar,
perquè més enllà del seu camí
el meu destí és enlloc.
I em diu que no sé estimar,
perquè més enllà del seu cor
el meu amor és estèril.

I jo miro i parlo i camino i estimo,
i tanmateix, em diu
que més enllà de la seva vida,
la meva existència no em pertany.

I m’ho diu mentre jo em revolto
contra els seus rancuniosos ulls
d’on mostra la fúria d’un sentir malsà.
I m’ho diu mentre em revolto
en contra del seu camí anorreador,
que sota la forçada uniformitat
d’una aspra pell de brau,
l’única raó és ocultar la por
de quedar-se sol.

Últims relats de Jam Malson

Últims comentaris de l'autor

  • Jam Malson | 01-12-2017

    Per sobre de tot, m'ha agradat la força amb què t'has deixat anar.

    En són poques les persones que, tenint un pensament escatològic com el teu,
    poden exterioritzar-lo amb una consistència tan fluïda, més aviat líquida.

    Força i endavant!

  • Jam Malson | 09-11-2017

    El dia 3 de novembre vaig llegir aquest article d’opinió “Romandre en silenci també és fer política”, el vaig trobar de plantejament interessant i vaig comentar-lo.

    Avui, dia 9 de novembre, he vist a l’apartat “Últims comentats”, que aquest article tenia, a més a més del meu, dos comentaris més.
    Interessat per aquests nous comentaris, he anat directament a llegir-los. I la meva sorpresa ha estat majúscula quan m’he adonat que hi havia tres comentaris, però el meu, el del dia 3 de novembre “Oh, Europa!”, no hi era.

    Adonar-me’n i indignar-me ha estat una sola cosa. I com és costum en mi, he començat a qüestionar-me la situació: El meu comentari era ofensiu? Tan ofensiu com per esborrar-lo? Potser l’autor (Antonio Mora Vergés) és molt de pell fina i no li ha agradat gens el to o el contingut del meu comentari! Potser sí!

    Aleshores he tingut la idea d’anar a mirar la pàgina del meu perfil i comprovar si el comentari que havia fet el dia 3 de novembre hi era o no hi era. I sí, hi era, no havia estat esborrat.

    No entenia res de res.

    Però tot i no entendre res, el que tenia clar era que tornaria a fer el comentari.

    I així ho he fet. He fet un copiar i enganxar del comentari del 3 de novembre, l’he suavitzat una mica, per si de cas, i l’he penjat. I per alleugerir el meu mal estar hi he afegit una frase de protesta: “Però qui fa callar de manera silenciosa, també està fent política”.

    Però la veritable sorpresa l’he tingut després, quan m’he adonat que l’administrador, o responsable de penjar els treballs a relatsencatala, ha penjat “Romandre en silenci també és fer política” dues vegades.

    Nooooooooo! Només em faltava això. Si ja em costa entendre què carai passa al món, ara també s’hi afegeix relatsencatala? Nooooooooo!

  • Jam Malson | 09-11-2017

    El dia 3 de novembre vaig llegir aquest article d’opinió “Romandre en silenci també és fer política”, el vaig trobar de plantejament interessant i vaig comentar-lo.

    Avui, dia 9 de novembre, he vist a l’apartat “Últims comentats”, que aquest article tenia, a més a més del meu, dos comentaris més.
    Interessat per aquests nous comentaris, he anat directament a llegir-los. I la meva sorpresa ha estat majúscula quan m’he adonat que hi havia tres comentaris, però el meu, el del dia 3 de novembre “Oh, Europa!”, no hi era.

    Adonar-me’n i indignar-me ha estat una sola cosa. I com és costum en mi, he començat a qüestionar-me la situació: El meu comentari era ofensiu? Tan ofensiu com per esborrar-lo? Potser l’autor (Antonio Mora Vergés) és molt de pell fina i no li ha agradat gens el to o el contingut del meu comentari! Potser sí!

    Aleshores he tingut l'idea d’anar a mirar la pàgina del meu perfil i comprovar si el comentari que havia fet el dia 3 de novembre hi era o no hi era. I sí, hi era, no havia estat esborrat.

    No entenia res de res.

    Però tot i no entendre res, el que tenia clar era que tornaria a fer el comentari.

    I així ho he fet. He fet un copiar i enganxar del comentari del 3 de novembre, l’he suavitzat una mica, per si de cas, i l’he penjat. I per alleugerir el meu mal estar hi he afegit una frase de protesta: “Però qui fa callar de manera silenciosa, també està fent política”.

    Però la veritable sorpresa l’he tingut després, quan m’he adonat que l’administrador, o responsable de penjar els treballs a relatsencatala, ha penjat “Romandre en silenci també és fer política” dues vegades.

    Nooooooooo! Només em faltava això. Si ja em costa entendre què carai passa al món, ara també s’hi afegeix relatsencatala? Nooooooooo!

  • Jam Malson | 09-11-2017

    Dius molt bé: Qui calla o tolera també està fent política, una manera silenciosa de fer política. Però qui fa callar de manera silenciosa, també està fent política.

    Però Europa és tota una altra cosa. Si d’alguna cosa va sobrada Europa, és de paraules i teoria (Bla, bla, bla i bla, bla, bla...). Ara bé, de pràctica, molt poca o quasi nul·la (Uf, quina feinada!).

    Europa s'ha convertit en un Club d’Estats on la qüestió més important, i raó de ser, és defensar els interessos econòmics comuns dels estats membres. No ens enganyem, la raó fundacional de la Unió Europea no és pas humanitària, és econòmica. I sota el paraigua del gran Capital, molts dels polítics europeus s’omplen la boca de grans paraules, de filosofia i d’humanitat (Bla, bla, bla i bla, bla, bla...), però després actuen amb el pragmatisme més clar i més dur.

    Per què Espanya va ingressar a la Unió Europea, per humanitat?

  • Jam Malson | 03-11-2017

    Dius molt bé: Qui calla o tolera també està fent política, una manera silenciosa de fer política.

    Però Europa és una altra cosa. Si d’alguna cosa va sobrada Europa, és de paraules i teoria (Bla, bla, bla i bla, bla, bla...). Ara bé, de pràctica, molt poca o quasi nul·la (Uf, quina feinada!).

    La Unió Europea és un Club d’Estats on la qüestió més important, i raó de ser, és defensar els interessos econòmics comuns dels estats membres. No ens enganyem, la raó fundacional de la Unió Europea no és pas humanitària, és econòmica. I sota el paraigües del gran Capital, els polítics europeus s’omplen la boca de grans paraules, de filosofia i d’humanitat (Bla, bla, bla i bla, bla, bla...), però després actuen amb el pragmatisme més clar i més dur.

    Per què Espanya va ingressar a la Unió Europea, per humanitat?

    Europa és el somni d’uns quants capitalistes que, com sempre fan, vesteixen d’ideal humanitari allò que és pura cobdícia.

  • Jam Malson | 11-10-2017

    Entre educar i domesticar, crec que l’escola té la voluntat d’educar. Ara bé, em sembla estrany que estant com estem en el període de la història humana on l’educació és més general, la societat, en canvi, no reflecteixi aquesta educació amb la qualitat que caldria esperar.

    És evident que alguna cosa no acaba d’anar prou bé. Continuem tenint classisme, racisme, xenofòbia, masclisme, feixisme, etc. I és que només amb l’educació a l’escola no n’hi ha prou. Hi ha altres factors tant o més importants que l’escola, com són la família, les amistats, etc.

    A mi, l’escola em va transmetre una sèrie de coneixements (si això vol dir educar) i també va voler domesticar-me. Fins i tot, als nou o deu anys, la professora em va lligar a la cadira amb una corda.

    Però no van aconseguir-ho (de domesticar-me, vull dir)

  • Jam Malson | 05-10-2017

    D’entrada haig de dir que segurament alguns signes de puntuació mal col·locats han provocat que no m’hagi explicat prou bé en aquest poema. És del tot cert que un signe de puntuació en mal lloc pot canviar el sentit d’una frase o d’un concepte. Per tant, en aquest sentit entono un mea culpa.

    Dit això, crec que és obligació meva explicar què volen dir tantes paraules juntes arrenglerades en una sèrie de línees:

    En aquest poema hi ha dos protagonistes: “Ell” simbolitzant Espanya (com l’expressió de la idea uniformadora i indivisible), i “Jo” simbolitzant Catalunya (com l’expressió d’un poble que vol viure en Llibertat).

    En el primer vers, quan dic “Ell creu ser el meu amo”, el que vull dir és claríssim: Espanya creu ser amo de Catalunya. I en el segon vers, quan dic “amb arrogància i menyspreu” també és claríssim: la gran majoria de vegades les paraules d’Espanya envers Catalunya van carregades d’arrogància i moltes vegades d’un insultant menyspreu.

    Del tercer vers fins al cinquè, parlo d’Història. “Em diu que no em sé veure, perquè més enllà dels seus ulls la meva mirada és cega” vol dir que totes aquelles coses que els seus ulls han vist (o creuen haver vist) acaben sent els únics fets vàlids i veritables els quals junts formen la seva història, la Història d’Espanya. I pel contrari, tot allò que és la meva mirada sobre els mateixos fets o d’altres de propis, i que configuren la meva història, la Història de Catalunya, per Ell no compta ni val per a res. Així doncs, segons Ell, l’única manera possible de veure’m és a través dels seus ulls, de la seva Història.

    Des del sisè vers fins al vuitè, parlo d’idiomes. Quantes vegades hem hagut de sentir que el català no és un idioma de ciència, que no és una llengua de cultura, que és un idioma de pagerols, etc, etc? Doncs, “I em diu que ningú no m’escolta, perquè més enllà de la seva llengua el meu parlar no té sentit”, vol dir que, segons Ell, la seva llengua (el castellà/espanyol) és l’única important i en conseqüència la meva parla (el català) ja no cal ni fer-la servir perquè no és útil, a ningú li interessa, ningú no m’escolta.

    Del vers novè fins a l’onzè, parlo de la manera de fer, de la manera de veure la vida, de veure la política, d’organitzar la societat, etc, etc. Ell marca la seva manera de veure, de fer, d’organitzar, marca el seu camí i el fa meu per força. “I em diu que no em sé trobar, perquè més enllà del seu camí el meu destí és enlloc”, vol dir que, segons Ell, el meu camí no pot ser un altre que el camí que dicti Ell. I si no és així, el meu destí (el destí de Catalunya) serà enlloc, és a dir, no sabré fer res sense Ell, com a màxim acabaria perdut flotant per l’espai infinit. Per això, segons la seva visió, sense Ell no soc ningú, sense Ell no em sé trobar.

    Des del vers dotzè fins al catorzè, parlo de l’estimació a la terra. Amb els versos “Ell em diu que no sé estimar, perquè més enllà del seu cor el meu amor és estèril”, estic parlant de Pàtria. I segons Ell, el meu amor ha de ser per a Ell i només per a Ell, i més enllà d’aquest amor incondicional no hi pot haver res de res. El seu cor (com a metàfora de Pàtria) és l’únic mereixedor d’amor. Per tant, la meva Pàtria no pot ser cap altra que Espanya. Si estimo Catalunya com la meva única Pàtria, aleshores, segons Ell, no sé estimar i el meu amor és estèril.

    I és evident que quan en el vers quinzè, dic “I jo miro i parlo i camino i estimo”, el que vull dir és que jo també existeixo (que Catalunya també existeix): i miro (per això faig la meva història) i parlo (per això em serveixo del meu idioma) i camino (per això construeixo el meu destí) i estimo (per això tinc la meva Pàtria).

    I en els versos del setzè fins al divuitè, exposo que Ell, tanmateix, creu que més enllà de la seva vida (utilitzant la seva vida com a metàfora de l’Espanya indivisible) no puc viure (que Catalunya no pot viure). És a dir, que, segons Ell, la meva existència (l’existència de Catalunya) és inseparable de la vida d’Ell (de l’Espanya indivisible). “em diu que més enllà de la seva vida, la meva existència no em pertany”, per tant, no puc decidir sobre la meva existència fora de la vida d’Ell.

    En definitiva, totes les típiques frases que usa una persona maltractadora: “Sense mi, tu no eres res, no ets res ni seràs mai res”. Però el cas més malaltís de la situació és que tot i no respectar-te mentre estàs amb Ell, tampoc s’avé a deixar-te marxar; molt típic. I és que el que vol i fa sentir-lo bé és el fet d’anul·lar-te, d’humiliar-te, de vexar-te i de mil coses més, per no parlar de la violència.

    Per tot, neixen els últims versos de revolta. Em revolto (Catalunya es revolta) contra les maneres rancunioses d’Ell. Em revolto en contra de la seva manera autoritària i uniformadora, sota una aspra pell de brau (Espanya). Em revolto perquè ja fa massa segles que dura aquest malson de manca de respecte i aquest camí d’anorreament, de vegades subtil (“De manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”) i descarada d’altres (“Hay que españolizar a los alumnos catalanes...”).

    I crec, sincerament, que per part d’Ell, en els fons de tot plegat, no hi ha res més que l’ocultació d’una por paranoica a quedar-se sol.

    Però aquesta Espanya uniformitzadora i indivisible ha triat la més dolenta de les estratègies, malgrat no adonar-se’n després de tants segles. Perquè avui o demà, Catalunya farà el seu camí, totes i tots farem el nostre camí. I serà en aquest camí on trobarem algú que realment ens respecti i ens estimi, de paraula i de fet.

  • Jam Malson | 04-10-2017

    Doncs és ben fàcil: Parla de la relació d'una víctima i els seu maltractador. Del maltractament psicològic d'un prepotent que creu ser l'amo de la vida d'una altra persona. I, perdona, però no cal ser massa intel·ligent per saber qui són els dos protagonistes simbòlics d'aquest poema (o com tu li vulguis dir).

    Això que tenies davant dels ulls sent diu metàfora.

  • Jam Malson | 28-09-2017 | Valoració: 6

    El teu poema, en aquests històrics dies és la nit rere nit d’algunes persones de ponent.

  • Jam Malson | 25-09-2017

    Dius: “Això fa temps que està anant massa lluny”. I jo et pregunto: Massa lluny d’on? Massa lluny de què? Massa lluny per a qui?

    De veritat que en tot només hi veus el negoci de dos governs? Així de simple ho veus? No pesa gens la repressió sistemàtica en qüestions de llengua, cultura, economia, etc; que hem hagut de patir durant segles i que patim encara? No pesen gens tots els milers i milers de morts per defensar els nostres drets i llibertats anul·lats i anul·lades per la violència? I dius que tot, només és qüestió de negoci?

    Quant al referèndum, que potser coneixes la majoria de la societat catalana per dir que n’està en contra? Que jo sàpiga, el Parlament de Catalunya està clarament constituït per una majoria a favor d’una opció política, això no et diu res?

    Per últim, el sentit de votar el dona el fet de fer sentir la teva veu, d’escollir la teva opció. En aquest referèndum, com en qualsevol altre, tu podràs votar la opció que vulguis, o no votar fins i tot; aquesta és la teva llibertat. Tanmateix, si no votes, serem els altres els que decidirem per tu. Perquè per molt que amaguis el cap sota l’ala la teva vida no n’estarà al marge: Si les coses surten bé i podem construir una República Catalana on poder ser i viure bé, tu també te’n beneficiaràs. I si, malauradament, la República Catalana no pot ser, ja saps què tindràs demà: el mateix de sempre, mirar a terra i recitar les lletanies que dictin des d’Escanya, i tot per un plat de llenties.

    Ells tenen les maneres del passat: les armes i la violència.

    Nosaltres, les del present: la paraula i la Democràcia!

  • Jam Malson | 15-09-2017

    El que diu si una persona és pesada o no, és l'ambient que l'envolta.

    Per mi, tu pots ser un pesat. Però, en canvi, per altres, pots ser un tio molt enrotllat.

    Per altra banda, jo crec que si molts dels polítics i dels religiosos es masturbessin sovint, potser cada dos dies, ben segur que les coses serien millors.

  • Jam Malson | 13-09-2017

    D’entrada, és cert que una cançó amb un nom així, “El cant dels ocells”, no et fa pensar en moments de dol, sinó més aviat tot el contrari: suggereix un món alegre, un món ple de vida, un món de joia; perquè quan els ocells canten són tot això i més.

    Ara bé, tothom sap que les coses, des de la més gran fins a la més ínfima, no són inalterables. I encara ho són menys, d’inalterables, quan hi intervé la mà o la imaginació humana.

    Que “El cant dels ocells” fos en origen una nadala utilitzada com a cançó de bressol, i ara hagi esdevingut l’acompanyament musical en moments de dol i de record, tampoc ha de ser massa trasbalsador. En el món de la música és força freqüent que això passi. Algunes cançons neixen amb un ritme i una intenció i amb el pas del temps acaben sent una cosa diferent. N’hi ha que van néixer sent cançons lentes i ara es toquen a ritme trepidant, i d’altres que eren de ritme ràpid, ara són balades.

    Jo crec que el més important de tot és que, sigui la cançó que sigui, la gent acabi acceptant-la com una part més de la seva vida (encara que delicada en moments de dolor).

    És per aquesta raó, que no veig que el cas concret de la cançó “El cant dels ocells” sigui tan recriminable. Gràcies a la particular versió instrumental de Pau Casals, emotiva tant en la manera d’interpretar-la com de sentir-la tocar, “El cant dels ocells” ha esdevingut a nivell internacional l’expressió musical en moments de dol i de record. I gràcies a l’acció de Pau Casals, deliberada o no, la cultura catalana, una vegada més, ha fet una valuosa aportació a la cultura humana.

    Si és fidel o no al tempo original, tant se val! Més enllà dels gustos personals, la qüestió és que sigui present i ens acompanyi. Hi ha moltes altres cançons que potser són igual de tristes, serioses, ombrívoles, melangioses i lentes, tal com tu dius, però la gent no ha acabat d'acceptar-les com una expressió dels seus sentiments. En aquest aspecte, “El cant dels ocells” ha aconseguit una cosa molt important, que al llarg de la història molt poques cançons han pogut fer: ajudar-nos a manifestar units un sentiment humà que, moltes vegades, tan difícil és de veure en comunitat.

    Per altra banda, i amb això acabo, cal tenir en compte que la mort no sempre ha d’anar acompanyada forçosament d’un to dramàtic, doncs sabem que tard o d’hora tots i totes haurem de passar per aquest desenllaç. Tanmateix crec, i aquesta és una percepció personal, que quan “El cant dels ocells” pren més força és quan el motiu pel qual s’interpreta n’és el de donar una nota de recordatori envers les persones que han estat víctimes innocents de qualsevol mena de violència.

    (I perdona’m per haver-me allargat tant)

  • Jam Malson | 01-09-2017

    Per què fas general una cosa que no pots saber?

    Per què afirmes: "Però tots, quan els pregunten en un hotel, en altres indrets d'aquest món, acaben acceptant que són espanyols."?

    El que dius és una simplesa. I t'ho dic amb tanta seguretat perquè no em coneixes.

  • Jam Malson | 01-09-2017 | Valoració: 9

    Amb poques paraules et diré que m’ha agradat la teva història: Un presoner que, tot i ser-ho de manera física, és mentalment lliure per continuar estimant, malgrat la violència i la mort que l’envolta.

    Un bon relat en conjunt, però els paràgrafs segon i cinquè: sublims!

  • Jam Malson | 23-08-2017

    Si t’haig de ser sincer, no sé què li passa a la humanitat per comportar-se d’aquesta manera tan inhumana, però el que sí sé és que no ve d’avui. El terrorisme no és una plaga d’avui.

    Si donem un cop d’ull enrere i repassem la història, fàcilment ens adonem que la violència, malauradament, sembla ser inherent a l’ésser humà. Les raons poden ser molt diverses, però la violència, en totes les seves múltiples formes, sempre ens ha envoltat. I ha estat emprada, i és emprada, tant pel pobre com pel ric, tant pel poderós com pel dèbil, tant pel cultivat com per l’ignorant, tant pel creient en alguna cosa com pel que no creu en res, tant per l’individu concret com pels exèrcits...

    És molt trist tot plegat, tanmateix, és la realitat. Sempre ha estat així. Avui, potser perquè ens arriba més informació, informació a nivell global, tenim la percepció que hi ha més violència, però la realitat, tant la de segles enrere com la d’ara, és que l’ésser humà sempre ha estat, i molt em temo que continuarà sent, el pitjor depredador de l’ésser humà.

    Amb tot, però, no voldria de cap de les maneres vestir de normalitat i de resignació el patiment, la tristesa i la desolació de totes i cadascuna de les persones innocents que han estat víctimes d’uns individus que fan de la violència i de la mort els mitjans per aconseguir una finalitat.

    Crec que l’únic que podem fer per intentar acabar amb aquesta inhumanitat històrica és treballar activament en qualsevol àmbit (començant per la revisió dels nostres propis sentiments), per tal que algun dia l’ésser humà desperti i sàpiga valorar que la bondat, en totes les seves múltiples formes, és el patrimoni més important de la humanitat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: