He de reconèixer que el teu relat m’ha arrancat més d’un somriure (continguts, això sí!).
Tens un humor que podria ofendre les persones que entenen de manera literal tot allò que llegeixen. Però és impossible que la intensió hagi estat riure’s de les desgràcies dels altres, perquè el context del relat és d’una exageració sinistra-caricaturesca de tal calibre que esborra tota possibilitat que pugui existir al món algú amb tanta mala sort com la del petit Tom, ni que algú pugui acceptar la seva fatalitat amb tanta resignació. Ras i curt, el teu relat és pur humor negre, d’allò més negre.

Per cert, això de la nota final... també és conya, no?

He llegit els tres relats i m'han semblat una barreja de sinceritat desbocada i mascle en zel constant (tot de bon rotllo :-)). Si els teus relats són ficció, has creat el perfil d'un personatge que pot donar molt de joc. Si són vivències personals, he de reconèixer que has tingut una vida sexual molt més moguda que la meva.
Definitivament, els teus relats són una porta oberta a conèixer els pensaments i vivències més íntimes d'algú, ja siguin pròpies o d'un personatge de ficció, i això sempre és bo.

Per tant, amb molt de gust faré ús (amb rodolí inclòs) del privilegi de ser el primer que faci una "valoració numèrica" dels teus relats; segurament innecessària, però si es pot, per què no?

Força i Endavant!

En primer lloc et diré que m'agraden els temes que toques en el relat i la manera com l'has escrit. Amb el simple fet d'observar una formiga, introdueixes amb delicadesa temes prou seriosos com són el valor d'una vida, sigui quina sigui, i la insignificança de la nostra, respecte a l'univers. Podria dir, i de fet ho diré, que aquest relat és un bon exercici d'empatia amb el món animal que tots hauríem de fer.
Em fan molta gràcia, de manera especial, les frases on cerques la formiga pel terra de la cuina i narres els seus moviments. Trobo que són frases que es barregen magistralment amb la dissertació i que enriqueixen molt el relat, i suavitzen, de manera simpàtica i humorística, la seriositat de tot plegat.

En segon lloc, m'has deixat ben tallat amb aquest... final? Quan començava a endinsar-me de ple en les teves dissertacions casolanes, paf... s'ha acabat. El treball del dia a dia ha pogut més que el fet de seguir la temerària aventura de la reflexió (encara que sembli un contrasentit), o de la divagació.

I en tercer lloc, estic segur que si tots "divaguéssim" com ho fas tu, el nostre planeta- pilota seria un lloc més agradable; sens dubte.

(Per acabar, donar-te unes sonores gràcies pels teus encoratjadors comentaris.)

¡ :-/ ! ¿ :-( ? ¡ :-o ! ;-)

Llegint el teu popurri de lletres he flipat. Mai no m'havia passat pel cap que es poguessin crear poemes d'aquesta manera tan original i amb la força, connexió i sentit que tenen el teus.

La imaginació i el coneixement de l'idioma que es necessita per crear el que tu has creat és el que fa que les teves composicions siguin joies per als que valorem el treball, menystingut massa sovint, que implica escriure.

He de dir-te que penso provar-ho.

No sé si tots plegats acabarem sent roques o illes, però del que estic segur és que a ningú li interessa la vida del veí si no és que se'n fa una pel·lícula i aquesta arriba a ser un èxit.
Jo intento conèixer la gent que m'envolta, i la veritat és que quant més els conec més m'agraden els seus gossos (cançó dels Pets).

La resposta és clara: Qui vulgui saber què els passa a la gent, que no perdi el temps fent exercicis de badoqueria insubstancial. No som tots tan extravertits? Doncs que pregunti, ben segur que trobarà respostes (que li agradin o no, ja és una altra història).

Instants després de llegir la teva poesia he tingut un desig: Voldria ser un peix! ;-))

Jo sento de la mateixa manera.
Un poema curt, intens i preciós.

Després de llegir el teu bon article d'opinió, o de pura constatació d'una realitat de les moltes que ens envolten, et diré que sí: que és un fet innegable que hi ha gent d'una suposada maduresa que tria viure amb els pares en comptes de viure de manera independent; tal com dius, per comoditat.

Però no estic segur que aquest comportament es pugui atribuir directament a la síndrome de Peter Pan. Penso que el tema és més complex i va més enllà de decidir si deixes el niu en arribar a una certa edat. Pots ser una persona plenament independent i tenir aquesta síndrome. És el refús a sortir de l'etapa més innocent de la nostra vida la raó que fa que Peter Pan es negui, més que a la maduresa física, a sentir-se adult.
Perdre la innocència és la primera decepció d'aquesta vida, encara que en el seu moment no ho puguem valorar per la manca de visió pròpia de l'edat.

Segurament, però, el fet de ser antropòloga et dóna una perspectiva més àmplia d'aquest tema de la que pugui tenir jo.

De totes maneres, hores d'ara ja han sortit altres estils de viure còmodament sense haver de viure amb els pares. Tinc un amic que és "independent" i viu sol en un pis de propietat que gasta menys en menjar que jo en viatges a la lluna. Gairebé tot el que menja, per no dir absolutament tot, ho treu de casa de la "mamà" o de la germana. I no sé si té rentadora? Que aquesta n'és una altra. Només es rasca la butxaca quan fa algun sopar amb amiguetes. Ja m'entens!

Què hi farem! Hi ha d'haver de tot, si no de què escriuríem?

(Haig de dir-te que amb els teus comentaris i valoracions m'has fet al·lucinar per segona vegada. Ets com una tempesta d'estiu: arribes de manera inesperada, deixes caure el xàfec i després surt el sol. Un xàfec molt d'agrair! Gràcies pel teu suport!)

Tot el que et diré, t'ho diré basant-me en el supòsit que el teu relat és autobiogràfic.

Per la data del teu primer relat (4-3-09) jo diria que encara no pots sentir-te invisible de ple dret :-) Si portessis a l'esquena més de dos anys penjant tota mena de treballs i només tinguessis 48 comentaris - i gràcies pels teus, que m'han deixat al·lucinat -, ja em diràs com et sentiries!

Si la teva dèria és escriure, i el pas següent ha estat fer públic els teus treballs, que l'escassetat de comentaris no et faci deixar-ho -de penjar-los vull dir, perquè d'escriure segur que ho seguiràs fent-. Pensa que tot això tan sols és un joc. De vegades ple de decepció, però no deixa de ser un joc.

Et seré sincer i et diré que jo tampoc faig gaires comentaris. Penso que és millor que et llegeixin, encara que no sàpigues si ha agradat o no, que no pas que t'ignorin. Després de tot, a qui ha d'agradar-li més el treball és a un mateix. Encara que reconec que un comentari, si aquest és positiu, sempre dóna forces per seguir posant la carn a la graella.

No esperis massa i tot t'anirà millor. Si jo tingués la mitjana de comentaris que tens tu, jo hauria de tenir-ne 175,75. Per tant, encara no pots dir que ets invisible ;-)))

Ànims! I com dic sempre: Força i Endavant.

M'agrada la teva reflexió sobre un dels objectes, dels molts que ens envolten, que sense dir-nos res ens diu tant. Un objecte que amb el temps es torna, de manera volguda o sense adonar-nos-en, en el nostre delator passiu i quotidià: ell ens mostra el continent i nosaltres l'omplim de contingut.

Fa temps que la meva relació amb els miralls és d'amor i odi, per ensenyar-me allò que no m'agrada de mi. I així ho intento reflectir en el poema "Estranya reflexió" (jugant amb el sentit de reflex i de pensament) que vaig escriure anys enrere.

Em reconforta saber que no sóc l'únic que manté una relació estranya amb aquest objecte, de vegades fred i de vegades calent.

Quant a sentir-se més segur amb els miralls de casa, jo hi segueixo tenint la mateixa relació d'amor i odi que amb qualsevol altre; encara que la llar sigui dolça (Segurament m'ho hauria de fer mirar).

Força i endavant!

Estic d'acord amb tu, que tenir un nazi al costat de casa, a la feina o a la família, pot ser molt dur de digerir. Però haver de conviure amb altres opcions polítiques és part del sistema democràtic. La Democràcia és llibertat, i per tant, tothom ha de tenir les mateixes possibilitats per fer arribar el seu missatge a la societat. Dependrà dels valors de la societat receptora, fer que aquest missatge arribi o no a conquerir les quotes suficients de representació per tenir el poder per desenvolupar-ne el contingut. La Democràcia és un sistema d'una responsabilitat molt seriosa, que necessita del treball diari de tots nosaltres. No n'hi ha prou anant a votar cada vegada que hi ha eleccions. I crec que això és el que tots plegats no tenim massa clar.

La llibertat té la paradoxa que per principis no pot excloure ningú. Però sí que ens dóna les eines suficients per intentar reeducar a qui creguem que està equivocat. I les eines més útils són el raonament i la paraula. Si no fos així ¿Quin sentit té, doncs, que la ciutadania s'organitzi en agrupacions, associacions, sindicats, partits polítics, etc, i que gasti tanta energia en fer arribar els seus ideals a la societat?.

Et puc dir sincerament que després de pensar-hi molt, he arribat a la conclusió que la llibertat és un concepte tan complex que sobrepassa la ment humana. Tots volem ser lliures, però controlant d'alguna manera la llibertat dels altres. Potser ens caldria preguntar-nos si estem preparats mentalment per viure en Democràcia.

Força i endavant.

És trist pensar que t'entristeixi pensar que el títol sigui tan important en un relat. Pensaves una altra cosa? El títol és important en la mesura que és el primer contacte que té el possible lector amb la teva petita o gran obra, i si la primera impressió és bona, el pas següent és molt més fàcil de donar.
La veritat és que on m'imaginava trobar un relat eròtic m'he trobat un experiment que no sé on et portarà. El ganxo ha funcionat. Que vagi bé!

Sembla que algunes persones tinguem alguna predisposició a creure'ns que no valem res. Les coses que fem, com tu ho has demostrat escrivint aquest poema, ens posa en el nostre lloc.

El teu humor és un pèl dramàtic però ingeniós. Espero que no sigui una experiència personal.