Trobo Jaume una mena de dolça rencança en aquest passar comptes qüotidià, una mena de desidia obligada i desitjadad en el fons, que hom ha de recorrer cap al final del dia, i a la vegada una rutina amarada de nostàlgia, una macarrons necessàris, paraules properes per dilemes costosos, la llengua dels ignorants que ens fa ser qui som, traduir emocions del pou impossible del nostre incoscient. Un poema rotund, proper i gairebé abismal, diria jo
Felicitacions!

Preservar, salvar, recorda i mantenir intactes els versos de l'oblit ferotge que imposa el temps.

Meravellós Jaume com sempre, meravellós el to i meravellosa la forma en que embolcalles colors, aromes i records, aquesta terra que et lliga i t'acarona, aquesta terra teva que t'estima com mare coratge, i la precissió amb la l'estimes tú, com fill amatent.

Tant sovint sense esperar-s'ho, sense forçar-ho, sense voler-ho, afloren imatges, gustos i olors d'un temps extingit, sovint punyents i que creiem desterrats, sovint dolços en un primer instants i amargs com la fel al final. Meravellós Jaume!

Quina meravella la mandra dolça dels dies feixucs, on es relentitzen fins i tot les ordres del cervell i ens deixem dur per aquest no-res suau. Fantàstic!

Que bé jaume! amb quina precissió i profund udol descrius el que som, i del que no podem escapar, com ens estavella cada color que no és dins la nostra paleta, M'agrada aquest llibertat mètrica i m'enriola aquesta irònica amargor

I jo no puc fer més que pedre'm i embolcallar-me en les teves atmosferes punyents, nostàlgiques, aquest silenci del que parles; el de la veu quan pren consiència dels escasos efectes de les paraules, que son per mi en aquest cas un clam, un crit en la més profunda obscuritat d'aquest món, que rebota en les parets d'aquest deliciós abisme.

Merevallós anagnost, simplement punyent com la nostàlgia que sovint embolcalla les teves paraules, la del temps i els llocs perduts, els qui forem i ja no som, de la mar omnipresent, mare silent i protectora. Delicioses cada una de les teves paraules

fantàstiques aquestes miques, aquestes petites restes d'esperança plenes de lucidessa colpidora, enginyosa i fins i tot perquè no, despullades de qualsevol artifici innecessàri, com cal que siguin les miques; el que ens queda dia a dia. Enhorabona!!

Meravellós esclat de sentiments que vessen d'ulls i pell, estimar... estimar no és dir-ho, es sentir-ho en el freg del degoteig constant de cada dia.

Quin goig llegir-te , empassar d'un glop lent i gustós tanta nostàlgia, tanta sal i tanta mar blava. He quedat surant sobre els colors de l meus passat! He reviscut amb les teves paraules l'olor que un dia vaig descobrir a terra mullada.

entranyable, fresca i melangiosa, quina inocència traduida en paraules! cant a la terra que fou, a un gust que costa retrobar, amb paraules exactes

entranyable, fresca i melangiosa, quina inocència traduida en paraules! cant a la terra que fou, a un gust que costa retrobar, amb paraules exactes

estic d'acord amb el company que parla de resgust a clàssic, tendre i emotiu, lligat i hermós

Preciós poema, ple de irónica melangia, i avidesa d'un futur incert com els dies no nascuts. Meravellós cant a una terra promesa i malmesa alhora. Felicitats