des d'aquest plany, aquest clam
com aixecar els ulls i cercar la vàlvula
el lloc precís per a la pressió
on haig d'esclatar i encativar els paisatges

a tu

El foc es l'esperit de l'anhel
bé hem de fer-lo cremar

Bell poema, no sé fer comentaris, perdoneu

ha de posar llavis mig desclosos

somnia la nit, que sigui humida si vols, i tanmateix escalfi el teu ésser. Bells vers que allunyen el dolor, i ens calmen com si fossin mar.
Una abraçada

perdona l'errada.

no! vuere algú com un cirerer, i sabes ses flors amarant la brisa i la gravetat, viure l'harmonia, color i paisatge, bell, i tanmateix, segur que podries haver escrit més, haver navegat més. Però, si ho puc endevinar?...no vol dir que ho has fet..
La bellesa en els vers, poetes antics, i novells: Però quan el poeta parla de la bellesa, parla de quelcom ja viscut, crec que la bellesa pertany a aquells sentiments d'un instant, que vivim intensament, i no podem qualificar fins més tard.
És estrany, que comenci a comentar un relat que m'ha agradat, i escrigui tant,
Bell relat, incita, inicia paisatges
una abraçada

deliri, absència, espiral de dies que ens arrosega, de nits. I ja hem deixat de cercar amb els ulls, pero tanmateix el buit ens tiba

cap comentari possible d'aquest poema, en soc captiu

bes

plomall d'albes i escuma, runes de la nit i del poema.

Cada vers és petjada d'un camí anunciat, no torna a néixer, ans descobrir amb novelles sensacions amb ulls plens de bagatge, percudint la llàgrima

la lògica del llapis. Tot el conte convida a somriure. I les grapadores que s'obliden d'exercits, siguin o no espanyols, i s'apuntin a una ONG, que el món n'és ple, de descosits.

Ja no recordo la tarda, la deu de la calma
agosarada amargor crida la boira
s'omplen de nits les mars i els esguards

Ja no recordo i recordo que hi va haver
l'instant quan encara bevia a glops el vespre
vestia la cambra d'hores i la teva presència

Recordo que no volia recordar, alba i oblit
atansar les mans fins l'absència del poema
i amb gest cansat, no voler, no creure, no ser

No ser el record que mai vaig enyorar-ne

imagino la cambra silent, les alades hores de la pell i la memòria, els dubtes que nasqueren de les il·lusions i el trenc de mans i poemes. Un bes potser, les preguntes i el temps de bell nou fa pessigolles abandonant-se per racons i llàgrima. i a la fi, la finestra, el temps que passa amb petjades d'oblit.

una abraçada

( i entre nosaltres, per al teu relat 69 esperava mmmm, ja saps. Perdona la broma)

i la meva solitud
i la mar arreu, paisatges, passeig de l'esguard i aquest no-res. I l'amor
bell poema,
una abraçada

de bell nou la mort? la vida dels altres

poema de camí amb el mateix paisatge, massa trepitjat. sempre la mateixa espera que no guareix la mort, ans el poema viu altres vides, i viu sempre altres morts. Ens obliga el vers, com la vida esfèrica.

Potser el poeta hauria d'abandonar el camí, el vers, i endinsar-se al bosc, a sentir altres fangs als peus.
Potser, després d'aquest poema, cal el crit

una abraçada

és ple de cel, el teu poema bell, i diré que és un sonet, parla de somnis perduts, de desesperança, d'esguards que ja no troben res per a cercar. I el silenci?, ens abalteix? potser sí, però també hi ha el silenci/solitud, que ens duu calma, i mots. Potser el poema, un sonet, un nom llunyà, quelcom proper, un esguard per a les coses petites. Un munt d'històries que ens diuen que potser no hem de cercar res, que hi ha qui ens cerca, pluja, melangia, estacions, infants surten al nostre encontre pels vials dels temps. Vivint-lo tot, amb la llàgrima o el riure, però bategant.
El teu poema és impossible, desempar?, com? si ens fas cau vers rere vers.

No penso oblidar, ans al contrari, faig llavor de record dia rere dia.

una abraçada

però aquest anhel, ha pres camins de dubtes? , tanmateix el poema és ple, de vers i emocions, barcarola, onatge, ens duu i ens rebutja, ens acosta i ens allunya.

tot s'ha fet gran? potser ens emmirallem arreu.

un bes

com calma, els vers van caient damunt nostre. ens acaronen. Hi ha molta poesia als vers

una abraçada