Ostres, què fantàstic!!
Moltes gràcies pels comentaris, ara soc jo el que estic trasbalsat, poc m'ho pensava.
Sincerament, encantat de que us hagi agradat.

Llegint el teu relat he trobat també reminiscències del meu avi, que s'hi dutxava amb aquesta colònia.
Aquell perfum dolcet el recordo molt agradable. Una colònia que feia bo de tenir a casa.
Diria que encara es fabrica.

Ara passa més que mai. Aquests comportaments incívics al volant noto que s'estan reproduint exponencialment. Una pena. Sort que el suposat virus ens havia de fer diferents...

Amb poca lletra, concís i al gra. Has sabut introduir en un micro tot el que es viu en la societat d'avui. M'he quedat amb les ganes de veure allargada la història. I si en fessis una novel·la?

Un final tan inèdit com esplèndid. Aconsegueixes arrossegar el lector fins el darrer punt. Perfecte.

Un relat que integra les virtuts de l'embadocament (el fixar-se un en una cosa tan nímia com el camí lliscant d'una gota d'aigua per la finestra) amb la capacitat que demostra el text de "metaforitzar-la" amb la pèrdua de la per mi sagrada individualitat quan un s'integra en una societat que només es mou per consignes de ramat.
Enhorabona Sebastià!

Narració que es nota que està escrita des de l'ànima. Finíssim i alhora descarnat llenguatge...

Narració que es nota que està escrita des de l'ànima. Finíssim i alhora descarnat llenguatge...

Per quant el segon. Va si us plau!!! Quin morbo...