Foto de perfil de aiguademar

aiguademar

Illes Balears,

12 Relats, 40 Comentaris
14200 Lectures
Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
16 anys, i tants moments...pocs si pens amb tot el que em queda, però per haver viscut tant poc, em sento satisfeta.
Formo part d'un petit indret de mar, d'una roca al mig del Mediterrani, Menorca, terra de tants i de tant pocs a l'hora.
Em passo les hores vivint la intenssitat de cada segon, aprofitant les oportunitats que em dona la vida, i d'altres que no s'em planten al davant, parteixo a buscar-les.
Espero formar part d'aquest món durant molt temps, i si algún dia marxo, que la meva visita hagi servit per alguna cosa de profit, pels que hi són o pels que vindràn.

Últims relats de aiguademar

Últims comentaris de l'autor

  • aiguademar | 09-01-2006

    però amb un final que no podria ser més bò. La darrera frase...impactant. El fet de mesclar la pluja, la mirada a través de les parets imaginant aquella nena, saben que s'apropa a la seva mort, lliure elecció tant dura...una barreja que m'ha deixat freda.


    salut, força i energia! A seguir endavant, m'ha agradat molt, tot i que no he pogut evitar que se m'entrsistís el cor..

  • aiguademar | 09-01-2006

    donar-te les gràcies pel teu comentari, i per animar-me a inundar el món!:)


    una abraçada

  • aiguademar | 09-01-2006

    Està força bé, diguem que no t'has estat de res. M'agrada el parlar tant directe.

    Rspecte al teu comentari de que el que tinc es una depressió, i que visqui, no pateixis :) la vida la sé valorar i molt. Sóc feliç de viure-la, aprofito totes les oportunitats i més! I cada dia i cada nit, em llevo i em dormo amb un gran somriure. Però no per això deixaran de decepcionar-me els desencants d'aquest món, puc ser feliç perquè visc com "vull" (dins el que es pot) evitant allò que no m'agrada o lluitat per canviar-ho, però hi han coses que em fan mal, que em decepcionen, i la quan utilitzo la paraula "depriment", no parlo de que tingui una depressió, la vida és bonica, però l'estem cagant amb el món.ç


    salut, força i energia!

  • aiguademar | 09-01-2006 | Valoració: 10

    Jajaja, és genial!M'ha agradat molt quan anomenes la amenaça de la cadira "assassina"(o nose molt bé com ho dius), realment li poses moltíssima gràcia i encant. Quants cops ens ha vingut la mare amb xerrades d'aquestes?:)

    Moltíssimes gràcies per comentar-me, certament no sé com m'he atrevit a penjar aquell relat sobre la fruita del temps. Si no ho has fet, llegeix-te el meu relat que es diu "Em torna boja el teu sexe, fem l'amor", està escrit amb més soltura i menys jocs de paraules, però a l'hora és més tendre.

    M'agrada haver trobat algú de la meva edat, esper poder compartir grans converses relataires.

    Una abraçada!:) salut, energia i força per seguir amb les paraules!

  • aiguademar | 08-01-2006

    He estat enganxada al teu relat, paraula per paraula, fins al darrer moment. Molt bò certament, l'únic que no m'ha convençut ha sigut la frase final, la de "i ell ha plorat", però no és més que una opinió personal. La resta m'ha semblat boníssim, aquells relats que t'enganxen com si fossin pipes, no pots llegir una paraula sense llegir la següent. Intriga i una pica de picantia per fer-lo més emocionant. Realment bò, enhorabona.


    :)


    una abraçada i salut!

  • aiguademar | 07-01-2006

    tot i la senzillesa del text, el missatge és clar, molt clar. Enhorabona per plasmar-ho tot en tant poc.


    I seguim fent-nos palles...al carrer, a les muntanyes, a les platges, soles, acompanyades...


    una abraçada i saluuuT!

  • aiguademar | 07-01-2006

    la gràcia que li dona el singlot a tot plegat. La Lluna, no conèixes aquella cançó de Lax'n'busto que diu: "Si la lluna per tots és una, la terra també serà per la gent". Tant de bò fos tant senzill.
    Molt màgic el relat, una conversa amb la Lluna, deliciós, i un singlot inoportú; curiós, però i a qui no li ha passat mai?



    una abraçada!Jo també continuaré llegin-te!

  • aiguademar | 07-01-2006

    :) mentre el llegia senti com si algú proper, algú concret es clar,s'allunyés de mi. Quin mal, quanta impotència en veure que no hi podia fer res!Molt ben plasmat. :)


    gràcies per comentar!

  • aiguademar | 07-01-2006 | Valoració: 8

    i a l'hora com tu bé dius, picantó. El joc de paraules que utilitzes quan parles d'entrar, que després barrejes amb l'entrar ens els somnis d'ambdós, li dona un tò romàntic i a l'hora no deixar de banda allò que n'és la teva intenció.

    Molt maco, sobretot per la tendresa i discrepció amb la que l'has escrit.


    Gràcies per comentar.


    Una abraçada!

  • aiguademar | 07-01-2006 | Valoració: 10

    Ostres, que maco. Te molt de sentit tot el poema, però el darrer vers li dona profunditat, encara més.


    una abraçada!

  • aiguademar | 05-01-2006

    Ens estem carregant la terra, i no sols aquella que trepitjem sinó mar i cel, que tant lluny semblava estar. Peixos, algues i sirenes imaginàries, romandràn a contes escrits si continuem amb la nostra insistència per fernos el món nostre, per fer-lo humà, creient que per ser homes i caminar a dues potes, tenim més drets que els altres éssers.

    Senzilla reflexió. que basta per dir-ho tot.

    Espero haver-ho interpretat bé.



    Una abraçada i energia!

  • aiguademar | 05-01-2006

    De principi dir-te, que m'he llegit tot el teu comentari, agraïnt que em critiquis. Si exposo les meves "obres" (per així dir-ho), no ho faig perquè la gent es limiti a dir "què maques que són" perquè per això, i sento dir-ho així, tinc a ma mare, que elles, les mares, sempre saben dir res fent veure que es diu tot (ella també em critica però bé, no me n'aniré del tema). Així doncs, t'agraeixo com t'he dit, que em critiquis si cal, fins les comes i punts que notes que manquen o si més no, que sobren.
    Respecte al meu "poema", Espurnes de temps, tens raó que men vaig del tema, potser perquè arribat a un punt, i amb tantes idees que em roden pel cap, o bé per l'edat i el toc d'inmaduresa o per les ganes d'amollar-ho tot a cada moment, perdo el punt de partida i mitjançant tòpics com tu bé dius, intento enganxar les idees.
    Parlo de somiar, però has de saber que m'encanta viure, i no crec que la vida sigui un compte de fades (com he pogut llegir al teu poema, amb altres paraules que més endavant ja et comentaré). Així doncs, sabent amb certesa que toco terra firme em permeto parlar de somnis, potser perquè tinc moments a la vida en que necessito pensar que hi ha un més enllà, per poder així allunyar-me de la duresa de la realitat que m'envolta i que ens envolta, a tots i cada un de nosaltres. I l'únic recurs que trobo ara per ara, és tancar els ulls i mirar de visualitzar un món més utòpic, la meva vida sense mal. Abans de tot ixò però, acostumo a tirar endavant amb tot el que s'em planta, però aquí tornaria a anarme'n del tema, i no ve al cas.
    Respecte a les faltes d'ortografia, sóc una mica descuidada i per rematar-ho no tinc corrector al meu ordenador (s'ha encapritxat de que no es pot posar, i no em deixa). Són faltes que si m'hi fixés les voria, així que agraeixo que les destaquis per no tornar a cometre el mateix error en un nou escrit o sense anar més enfora a la llista de la compra (bé, aquí no caldria), a una nota per algú o pels treballs de classe.

    Em dius que parlo d'un tema molt tractat. Les maneres són diferents, però diguem, no parlem tots del mateix? Ja sigui de la vida, el pas del temps o el nostre passat. Tot acaba siguent el mateix i a tot se li podria trobar un mateix vincle que seria el que observem, el que potser ens preocupa; el que deixem enrrere pel pas del temps i fa que anem perdent la vida. De totes maneres intentaré motivar-me en temes més "originals" o potser, menys tòpics.

    I ara, em poso les ulleres i faig de crítica inexperta. Poc a poc n'estic segura de que aniré aprenent.

    Em sembla molt sincer el teu poema, però aniré primer a les crítiques que les tinc rodant-me pel cap i acabaré amb els afalagaments (sincers, per suposat) per així deixar-te un somriure, o almenys intentar-ho, i que em puguis "recontestar".
    Diguem que tu parles d'un tòpic, una relació d'amor, però de la forma més "no tòpica" (ara no tinc cap paraula que encaixi i m'agradi. Diguem, original.
    El fet de donar-li la volta a la truita, i enlloc de parlar de lo màgic i encantador de l'amor, parlar de la realitat d'aquest, fa que sigui un text molt més realista i positiu. Enganar-nos a nosaltres mateixos parlant de la melmelada d'amor, no és més que complicar la roptura i a l'hora d'aquesta (que no és que en desitgi cap) la parella es trenca i la persona a nivell individual també. No sabem seguir el nostre camí un cop hem desfet un nus i per tant trobo molt enriquidor el poema pel fet de que et fa veure el que realment és.
    És molt bò que es parli de portar una relació a mitges, una història compartida un amor a pars.
    Per què no ser els dos, sens falta d'haver de dir "som un, la nostra unió".
    Hi ha un vers que em dono el luxe de resaltar una coseta que potser jo canviaria, rectifica'm si no és així:

    Segons el poema:

    Els dos som un.
    Si un més un fan dos
    aleshores un és igual a zero.
    Qui dels dos vols que sigui el zero?
    O és que pretens ser només una meitat
    i rebaixar l'altre a la meitat del que és?


    Segons la meva opinió:

    Els dos som un.
    Si un més un fan "un"
    aleshores un és igual a zero.
    Qui dels dos vols que sigui el zero?
    O és que pretens ser només una meitat
    i rebaixar l'altre a la meitat del que és?

    Finalment he mesclat les crítiques i afalagaments en un sol paràgraf, m'ha sortit de dins i no ho he sabut classificar, tampoc calia.

    Crec, i si no vaig errada, que ja t'he respòs a tot.

    De totes maneres m'ha agradat molt el teu poema, allà on parla de l'amor de contes, quanta veritat!O del fet de apropiar-se de la parella, quan no és així. Jo abans de ser parella, novia, dona o el que sigui, soc jo, individu humà, independent i únic. (i això d'únic no ho dic amb tò burleta, ni sobrat)


    Agraeixo de tot cor una crítica tant sincera, al cap i a la fi tinc 16 anys i una vida per apendre'n!Gràcies a les crítiques, constructives això si, és com se n'aprèn.

    Penjaré nous textos, aviam si són menys tòpics, tot i que ho dubto. Deu ser la edat que estic passant que estic començant a conèixer el món i la problemàtica de la vida.


    Fins a la pròxima, una abraçada!

  • aiguademar | 04-01-2006 | Valoració: 10

    És genial l'escrit, breu però molt concret, molt ben expressat.

    Quantes parelles porten aquest ritme?El coit del dissabte, la migdiada suada i sens tansols mirar-se i en aixecar-se a continuar com si res hagués passat.

    Que trist, però quan cert. Esper que si algun dia em caso, els meus dissabtes siguin més especials.


    una abraçada!

  • aiguademar | 04-01-2006

    :)! que macu. Aquells primers canvis que totes patim, i que de vegades ens espanten. El primer noi que et mira, i sols de saludar-te i fer-te algun comentari, l'entrecuix se't mulla i novament et sorprens. No saps de què estàs feta, solament que tot és nou.
    Els amics de ton germà o germana, que fins al moment els trobaves massa grans, lletjos, amb barba, amb la cara plena de grans i et deies -"el meu noviu mai serà com aquest"- i ara en canvi, no pots treure'ls l'ull de sobre quan venen a casa a jugar a la consola. Pases per davant molts cops, per anar a buscar un llapis (que possiblement en tenies un a la teva habitació, o dos si més no) a l'altra punta de la casa, o un got d'aigua tot i que no tinguis set.

    Quan entràvem a l'addolescència, qui ens diria el que seria, ningú, per moltes lliçons que et donés ta mare.

    una abraçada!

  • aiguademar | 04-01-2006

    com si l'estés veien a aquest noi. Tants tabús per parlar d'una palla i en canvi a tu et sobra la naturalitat!

    :) boníssima, felicitats!


    una abraçada

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: